“Hi ha un gran desencís amb l’esquerra a Portugal”

És el movi­ment revo­lu­ci­o­nari més impor­tant de l’Europa de la post­guerra. És una revo­lució, després de 48 anys de dic­ta­dura i 13 de guerra colo­nial, en la qual de gai­rebé 10 mili­ons de per­so­nes, 3 mili­ons van estar impli­ca­des en orga­nit­za­ci­ons de democràcia par­ti­ci­pa­tiva i directa.

Els més pobres, les clas­ses tre­ba­lla­do­res, en poques set­ma­nes van cons­truir una escola pública, un ser­vei naci­o­nal de salut, democràcia a les fàbri­ques, art revo­lu­ci­o­nari i lli­ber­tari, una manera de viure en coo­pe­ració i una dedi­cació humana abso­lu­ta­ment increïble. Es van alfa­be­tit­zar milers d’estu­di­ants en una població amb un 30% d’anal­fa­bets. Els met­ges es van que­dar als hos­pi­tals molt més enllà del seu horari labo­ral per ges­ti­o­nar democràtica­ment els hos­pi­tals. Els tre­ba­lla­dors de les fàbri­ques van llui­tar per drets com el de vaga, a la mani­fes­tació, el dret a rebel·lar-se.

No podem enten­dre el fran­quisme sense enten­dre el sala­za­risme i el sala­za­risme sense enten­dre el fran­quisme. No podem enten­dre el movi­ment anar­co­sin­di­ca­lista de finals del segle XIX i el movi­ment soci­a­lista que es va fun­dar des de Bar­ce­lona. De Setúbal, la ciu­tat més impor­tant de la Revo­lució dels Cla­vells, en deien la Bar­ce­lona por­tu­guesa a prin­ci­pis del segle XX. No podem enten­dre l’ano­me­nada tran­sició espa­nyola pacífica, que no va ser pacífica, sense enten­dre l’impacte que va tenir la Revo­lució dels Cla­vells. L’elit fran­quista i l’elit libe­ral tenien por del con­tagi d’una revo­lució a Espa­nya.

És cert, va morir al llit, però les mesu­res de libe­ra­lit­zació i nego­ci­ació des de dalt van començar just després del 25 d’abril de 1974. Les elits van començar a obrir el règim, van començar a inten­tar nego­ciar una revo­lució des de dalt per evi­tar una revo­lució des de baix a par­tir del 25 d’abril de 1974.

L’any 1961 va començar una revo­lució anti­co­lo­nial a Angola. Els tre­ba­lla­dors d’Angola, Moçambic i Gui­nea van ser la base de suport als movi­ments d’alli­be­ra­ment que van fer una guerra de guer­ri­lles, una revo­lució anti­co­lo­nial amb el suport mas­siu dels obrers que ama­ga­ven els guer­ri­llers, els pro­te­gien, els ali­men­ta­ven. Els capi­tans es van ado­nar que la victòria en la guerra no era pos­si­ble i van orga­nit­zar un cop d’estat pro­gres­sista el 25 d’abril de 1974.

Els capi­tans van dema­nar al poble que es quedés a casa, però el poble va deso­beir i va sor­tir al car­rer el 25 d’abril de 1974 i va començar una revo­lució no només democràtica con­tra la dic­ta­dura, sinó també social: reducció de la jor­nada labo­ral, aug­ment de sou, caps de set­mana pagats, con­trol del tre­ball noc­turn, una revo­lució que arri­barà a les 600 empre­ses ocu­pa­des i auto­ges­ti­o­na­des. Hi va haver un con­trol obrer a les grans empre­ses, més de 4.000 comitès de tre­ba­lla­dors i de resi­dents, una democràcia de base. Una gran part de les esco­les públi­ques que hi ha avui a Por­tu­gal són fruit de les ocu­pa­ci­ons del pro­fes­so­rat. Fins i tot hi va haver hos­pi­tals a Por­tu­gal i cen­tres de salut que van ser ocu­pats i auto­ges­ti­o­nats democràtica­ment pels met­ges durant aquest període.

En els règims de democràcia repre­sen­ta­tiva, els polítics diuen que la gent neces­sita repre­sen­tants ins­ti­tu­ci­o­nals i polítics pro­fes­si­o­nals que els repre­sen­tin perquè no tenen prou madu­resa per auto­or­ga­nit­zar-se, i la Revo­lució dels Cla­vells va demos­trar que això no és cert, que és pos­si­ble una autèntica democràcia. El segon lle­gat, que no és un lle­gat, sinó una der­rota, és que avui tenim cin­quanta neo­fei­xis­tes al Par­la­ment, del par­tit Chega, i això vol dir que la gene­ració de la revo­lució, en bona part, ha mort i no hi ha hagut una gene­ració, fins ara, capaç d’afron­tar la crisi del capi­ta­lisme de forma sistèmica i impe­dir que el neo­fei­xisme ocupi aquest espai.

Bé, hi ha una part impor­tant de Chega que ve del PSD i del CDS. Són dipu­tats, exdi­pu­tats del PSD. De moment, el PSD diu que no farà acords amb Chega, però una part del PSD ja defensa arri­bar a acords. I el cert és que els mit­jans de comu­ni­cació trac­ten Chega com si fos un par­tit nor­mal i no com l’amenaça per a la democràcia que és.

L’esquerra al poder durant la Gerin­gonça va abraçar un pla neo­li­be­ral, que no va millo­rar la vida dels tre­ba­lla­dors, i els tre­ba­lla­dors van que­dar molt dece­buts perquè el Bloc d’Esquerra i el Par­tit Comu­nista van donar suport a aquest govern del Par­tit Soci­a­lista i, segu­ra­ment, aquests vots van anar a l’abs­tenció. Hi ha un gran des­encís amb l’esquerra. El 70% dels por­tu­gue­sos avui no tenen prou ingres­sos sense tre­ba­llar més de vuit hores. Has de tenir dues fei­nes. El 48% són ofi­ci­al­ment pobres i 60.000 emi­gren cada any. Hi ha una crisi social devas­ta­dora i no hi ha una res­posta anti­ca­pi­ta­lista cohe­rent i con­seqüent. L’esquerra està molt interes­sada en qüesti­ons mar­gi­nals, i no cen­trals de com viu i tre­ba­lla la gent.