“La UE no ha actuat a Gaza amb la mateixa valentia que a Ucraïna”

És imprescindible que la nova Comissió es posi molt ràpidament a fer feina. Són moments molt difícils, complexos. Des que la Unió Europea, la Comunitat Europea, existeix, no havien coincidit tantes crisis alhora: crisi del model social-liberal existent des de la Segona Guerra Mundial, amb la irrupció de l’extrema dreta, els populismes i feixismes; crisi econòmica (Espanya se n’escapa); crisi de seguretat, amb una guerra a Europa i una altra a les portes... Aquesta situació de policrisi coincideix amb desafiaments tecnològics, climàtics i socials. La transició de la Comissió Von der Leyen I a la II ha estat massa lenta. Sis mesos! A més, la Comissió ha de treballar amb el Consell, els 27 estats. França i Alemanya són imprescindibles, però també són molt importants Itàlia, Espanya, Polònia… i altres. En aquest moment, la majoria s’han d’ocupar dels afers interns, i això debilita la Unió. De totes maneres, cal confiar i donar suport a les institucions. En moments difícils, com ara durant la pandèmia, la UE va tenir un paper molt important, mobilitzant recursos indispensables i buscant solucions per a tots.

Tot el que és públic dels plans del president Trump II és preocupant. Per un cantó, les seves prioritats: proteccionisme comercial i replegar-se des del punt de vista internacional, no coincideixen amb les nostres. A més, l’equip de govern escollit es caracteritza per una escassa o nul·la experiència en el sector públic i per les seves idees extremistes, com ara el secretari de Salut (conegut antivacunes) o l’ambaixadora davant l’ONU, crítica furibunda del sistema multilateral. Amb aquest equip serà difícil establir-hi una relació, però s’han de fer tots els esforços possibles per trobar un mètode de treball. És del tot aconsellable reforçar les relacions amb altres països del G-20. Amb molts d’ells tenim diferències de sistema polític, econòmic, sobre els valors democràtics..., però és imprescindible diversificar les relacions. Això obriria noves oportunitats. S’hauran de fer esforços per evitar que l’OTAN s’afebleixi, com ara amb uns pressupostos de defensa més robustos i avançar en l’autonomia estratègica. Calen més inversions en tecnologia avançada que redueixin les nostres dependències.

L’actitud de la UE en la guerra a Gaza i al Líban és molt criticable. La condemna contra el govern d’Israel hauria d’haver estat molt més dura, com ho ha estat la condemna contra Hamàs. El patiment dels palestins és tan desproporcionat que al final seran els tribunals internacionals els qui diran l’última paraula. Esperem que sigui en suport a la població civil que tant està patint. És lamentable que la veu forta de l’alt representant sortint, Josep Borrell, només tingués el suport d’Espanya. És un error que tindrà conseqüències per a la UE, que no ha actuat amb la mateixa valentia que respecte d’Ucraïna. El cas de l’Iran és d’un altre tipus de complexitat. Un règim antidemocràtic i opressor, però amb qui s’ha de parlar, sobretot de la perillosa proliferació nuclear, i pressionar-lo per l’opressió dels drets.

La presidenta Von der Leyen menciona tres grans eixos: competitivitat econòmica, seguretat col·lectiva i drets individuals. És una presentació intel·ligent. Però treure dels títols la transició verda, la lluita per una major igualtat en tots els àmbits, inclòs el gènere, o la necessitat de reforçar les inversions en tecnologia avançada, podria diluir aquests àmbits. S’ha de treballar en múltiples direccions i temàtiques.

Si ens concentrem en aquestes línies de treball mencionades, a mitjà termini la ciutadania notarà que es fa front als problemes quotidians i, com a conseqüència, augmentarà el reconeixement i el lideratge internacional. Fins ara, la UE ha marcat l’agenda internacional en canvi climàtic, en protecció de la biodiversitat, en transició energètica… També és reconeguda pel model social avançat. La coherència és un gran factor de lideratge. No es pot perdre.