Menys lliures, més pobres

“Ens passem el dia anant a restaurants, a discoteques, a la sauna, a l’spa, fent turisme. I ho paga tot el govern italià!”, diu, presumint-ne i fotent-se’n, un policia italià destinat a Shengjin, a Albània. Aquí s’hi ha erigit el que havia de ser un immens camp de detenció d’immigrants fora de la llei europea i que ha esdevingut una megaestructura fantasma. El policia foteta parla des del Raffaelo, el luxós hotel on s’allotgen les forces de la “missió internacional”. Han arribat a ser més de 200. “Ens paguen per no fer res, ha estat una pèrdua de diners”, reconeix un altre policia a Luela Gaxhjaha, periodista del canal albanès Syri que, amb una càmera oculta i fent-se passar per turista, ha mostrat el fracàs del que havia de ser el projecte estel·lar del govern de Giorgia Meloni, amb un cost estimat de mil milions d’euros. Meloni va voler tirar-lo endavant malgrat saber que quedaria paralitzat judicialment (perquè vulnera els drets humans), amb l’objectiu d’esdevenir una potent arma de propaganda, que és per al que l’extrema dreta fa servir la qüestió migratòria.

La propaganda de Meloni, difosa de forma diligent pels mitjans d’arreu, ha enlluernat tots els partits de dretes –i no tant de dretes– europeus. Tant és així que al setembre el líder del PP espanyol, Alberto Núnez-Feijóo, fins i tot va viatjar a Roma per lloar “l’eficàcia de les polítiques migratòries de Meloni” i per “prendre’n nota”. Llàstima que, sentint l’alè de Vox al clatell, Feijóo va córrer massa a enaltir l’eficàcia d’unes polítiques que mai s’han dut a terme. I, de fet, la política migratòria del govern italià és molt semblant a la dels seus predecessors.

Les promeses incomplertes i les mentides de Meloni no han influït en la popularitat de la política post-feixista a Europa, on, apadrinada per Ursula von der Leyen, ha estat la protagonista de l’any. Tampoc l’ha perjudicat el reportatge de FanPage, el mitjà italià que es va infiltrar a les joventuts de Germans d’Itàlia i va mostrar amb una càmera oculta com cantaven cançons nazis, cridaven “Heil, Hitler” i s’embutxacaven els diners públics destinats a subvencionar voluntaris.

El 2024 ha estat l’any en què l’extrema dreta europea ha perdut la por de flirtejar públicament amb el feixisme i el nazisme. L’any va començar amb la investigació del portal Connectiv, que revelava el lligam entre empresaris i polítics d’AfD amb el neonazisme. Vam poder veure com els líders d’AfD es reunien amb ideòlegs neonazis, com l’austríac Martin Sellner, que els va assegurar que cal una dècada més de “batalla cultural”, de dretanitzar el clima d’opinió i demonitzar la immigració perquè les idees obertament neonazis esdevinguin socialment acceptables.

I mentre a Europa l’extrema dreta es consolida i el neonazisme i el neofeixisme perden el pudor d’ensenyar la poteta als països que els van engendrar, els EUA es preparen per al retorn triomfal de Donald Trump, aquest cop acompanyat de l’home més ric del món com a possible president a l’ombra. El món aguaita amb neguit quines seran les conseqüències de la nova situació: fins on podran resistir les costures democràtiques dels EUA la força centrífuga de l’oligarquia? La concentració inèdita de poder en mans d’un sol home i els seus socis obre la porta a escenaris pertorbadors.

L’home més ric del món, que va comprar-se Twitter per influenciar la societat cap als seus postulats ideològics (fa campanya per AfD, Meloni i Salvini), després de finançar Trump espera asseure’s en un lloc de poder polític inapel·lable. I això encaixa poc amb la democràcia. Trump i Musk no amaguen la voluntat de legislar per fer més rics els rics i deixar les classes treballadores més desemparades. Retallar serveis públics i desregular encara més el mercat. El mateix que està fent un altre devot admirador de Trump, l’argentí Javier Milei, que ha acabat l’any dalt de l’escenari de la festa del partit de Meloni. La premier, cofoia, el mateix dia que se sabia que el govern argentí deixava sense medicaments gran part dels jubilats del país, molts d’ells obligats a tornar a treballar amb vuitanta anys per sobreviure, va assegurar que Milei és un referent i li va regalar la ciutadania italiana.

Si res no canvia, el món es dirigeix cap a un agreujament dels desequilibris socials i econòmics mentre es retallen drets que han costat dècades de lluites, com ara la sanitat pública, l’avortament, el dret a tenir una parella del mateix sexe, a la llibertat d’expressió... Drets i llibertats que a Itàlia, com a l’Argentina, reculen de forma alarmant. Això és exactament el que passa quan l’extrema dreta, sempre al costat dels més forts, arriba al poder: que el conjunt de la societat esdevé menys lliure i més pobra.