Any 1 després del procés sobiranista

Ja som al 2025, l’any 1 després del procés sobiranista tancat el 2024 amb la pèrdua de la majoria independentista i la investidura de Salvador Illa. Serà el primer any que posarà a prova la resistència del discurs i les aspiracions sobiranistes entre els partits que les defensen ara des de l’oposició i fent cadascú la guerra pel seu compte, però també entre la ciutadania. I potser la primera premissa, tal com ja s’ha fet palès en els últims anys, serà salvar abans que res el subjecte polític, la nació, començant pel català, que perd llençols en totes les bugades i que es troba en un greu retrocés de l’ús social. El Pacte Nacional per la Llengua és el primer que s’ha de tancar enguany, i si bé el govern se n’ha mostrat ferm defensor en totes les declaracions, alguns fets fan que costi de creure el seu compromís i poden dificultar l’imprescindible consens per a les noves mesures de defensa i impuls que ja urgeix prendre, perquè potser es va tard.

En tot cas, la del 2025 és una Catalunya plenament autonòmica de nou, “pacificada i normalitzada”, segons el discurs oficial, un discurs que grinyola, això sí, quan es constata que encara hi ha una pila d’independentistes a qui els tribunals espanyols es neguen a aplicar la llei d’amnistia aprovada al maig, començant pel president a l’exili, Carles Puigdemont. El TC, ara amb majoria progressista, ha anat acceptant en els últims mesos tots els recursos que li han arribat des de tots els fronts, i es confia que al voltant de l’estiu emeti un dictamen que els respongui. Si és favorable, propiciarà, ara sí, el retorn a Catalunya del líder de l’1-O i l’amnistia real per a tots els encausats que encara arrosseguen penes, com el mateix president d’ERC, Oriol Junqueras.

Entretant, la tàctica del govern ha quedat clar que serà fugir de qualsevol polèmica, predicar la “fraternitat” interna i amb la resta de l’Estat i no exhibir cap altra ambició política per al país que no sigui la pura gestió, com mostra el pla de govern presentat fa uns dies, que aspira bàsicament a la millora dels serveis públics i de la vida quotidiana, amb especial atenció al principal problema avui segons les enquestes, l’accés a un habitatge digne i assequible.

És clar que el pla també inclou un xic de pebre en clau nacional, el que li dona el pacte d’investidura amb ERC. En aquest estadi hi hauria la tímida promoció de les seleccions esportives catalanes i l’impuls de la convenció nacional per promoure un debat de país per a la resolució del conflicte polític, que s’hauria hagut de crear en el primer ple al Parlament, si bé el més calent és a l’aigüera. Això, sense oblidar que es continua treballant tècnicament i discreta en el traspàs de Rodalies; en concret, en la creació de la societat mixta Estat-Generalitat que haurà de gestionar el servei. També s’ha d’executar aviat la condonació pactada de 15.000 milions del FLA a Catalunya, si bé l’estrella indiscutible dels acords pendents de fer efectius, i de la legislatura, és la implantació d’un sistema de finançament singular, una mena de concert que permeti recaptar tots els impostos, començant per l’IRPF el 2026. Un grup d’experts està treballant, per encàrrec del govern, per fer aterrar una proposta pròpia que es presentarà d’aquí a poques setmanes i que servirà de base en les negociacions amb La Moncloa, que segons el pacte d’investidura no es poden allargar més enllà del juny. És clar que teòricament les converses són bilaterals, però en el constant joc d’equilibris que ha de fer el PSOE s’augura que hi incidiran molt la resta de comunitats del règim comú, la majoria comandades pel PP, que s’hi oposen en bloc. Això, tot i els esforços de pedagogia d’Illa, que iniciarà aquest mes, segurament a les Canàries, una “gira de la fraternitat” per explicar les bondats del nou sistema, que no para de dir que continuarà garantint una generosa quota de solidaritat.

En tot cas, pel volgut endormiscament de la política catalana –que, tot i la minoria del PSC, augura una notable estabilitat per la falta d’alternativa–, i perquè en gran part les garrofes per al país ara es juguen a Madrid, el focus polític s’ha traslladat allà, on l’independentisme paradoxalment té més capacitat d’incidència que a Catalunya, ja que Pedro Sánchez depèn igualment d’ERC, però també de Junts –i de tots els partits que defensen un estat plurinacional–, que li ha deixat clar que no ho posarà fàcil. D’entrada, aquests dies hi ha d’haver novetats sobre el traspàs de les competències d’immigració, que negocien des de fa mesos, i es resoldrà si el president espanyol s’avé de facto a la qüestió de confiança que planteja Junts. També s’esperen, en aquest sentit, gestos tant d’Illa com de Sánchez per amnistiar políticament Puigdemont. És a dir, que el vagin a visitar, si bé buscaran el moment que els convingui més a tots. Potser serà per anunciar algun pacte, tot i que Junts ha flirtejat amb el PP en temes purament econòmics, com a pressió al PSOE, i es veurà fins on està disposat a tensar la corda.

Amb qui també es tornarà a veure aviat el líder de Junts és amb un altre vell conegut, el líder d’ERC, ni que sigui per reprendre unes relacions inexistents després de l’agra oposició exercida durant l’últim any i mig de govern republicà, per la qual cosa es fa difícil imaginar a curt termini cap reformulació del full de ruta independentista, ni fronts comuns en gaires àmbits. Qui ho farà serà l’ANC, que busca el seu lloc en el nou context anunciant això, la preparació de l’enèsima estratègia per assolir la independència...

Els partits, abans, han d’acabar de tancar les seves dinàmiques. Junts ja s’ha ordenat internament de manera tranquil·la per afrontar una travessa pel desert que pot ser llarga, a fi d’anar-se erigint al Parlament en alternativa a Illa. ERC, en canvi, ve d’una crua guerra interna que l’elecció d’una nova executiva no ha enterrat, i ha d’acabar la redefinició, ja que ara ha de redactar les ponències política, estatutària i estratègica, i formar les comissions de la veritat i de seguiment dels pactes. A mitjan març farà el ple que ha de votar el nou corpus doctrinal del partit, i després haurà de renovar executives al territori, amb la qual cosa el procés no es tancarà, i ja veurem si no és en fals, fins ben entrada la primavera. Enmig, a més, ERC potser convoca noves consultes internes, per si entra al govern de Barcelona o si aprova un pressupost a Illa que no han començat ni a negociar.

Pel seu cantó, la CUP també ha renovat secretariat, però continua sense capacitat pràctica d’incidència política, mentre que les enquestes diuen que si algú creix és la ultradretana Aliança Catalana. En tot cas, aquest no ha de ser un any electoral si Sánchez no determina el contrari, ja que, si per segon exercici consecutiu no pot tirar endavant els comptes, qualsevol governant ho tindria cru. Veurem si ell també, si això passa.