El “pacte de corrupció” Sarkozy-Gaddafi, a judici

La seva arribada al Tribunal Correccional de París la va fer sense el braçalet electrònic que, teòricament, ja hauria de portar per la condemna definitiva per un altre judici fa tres setmanes. Va saludar els policies de seguretat davant la sala, però no va fer declaracions a la premsa. L’expresident de dretes francès, entre 2007 i 2012, Nicolas Sarkozy, afronta des d’ahir el seu cinquè judici i, segurament, el que li fa més por per la seva dimensió i les possibles penes. Es tracta del suposat finançament il·lícit de la seva campanya victoriosa del 2007 per part de l’exdictador libi Moammar al-Gaddafi, que els jutges instructors no s’han atrevit a xifrar, però que diferents fonts situen en 50 milions d’euros. Ell ho nega tot, però durant més de tres mesos s’hauran d’explicar ell i uns dotze inculpats més en una trama d’anades i vingudes de ministres, intermediaris i personal de confiança de Gaddafi pròpia d’una novel·la d’espies de John Le Carré.

La pena contra Sarkozy pot anar fins als deu anys de presó, 375.000 euros de multa i cinc anys d’inhabilitació política. Semblant al que pot caure als seus dos exministres Brice Hortefeux i Claude Guéant i una mica menys al seu també exministre Éric Woerth. Entre els inculpats, alhora hi ha un excol·laborador de Sarkozy, Thierry Gaubert; els intermediaris comissionistes Ziad Takieddine i Alexandre Djouhri, l’exdirectiu d’Airbus Edouard Ullmo, l’exdirector de gabinet de Gaddafi i del Fons d’Inversió Libi Bachir Saleh i altres empresaris nord-africans i asiàtics, un d’ells probablement mort. D’altra banda, tant Takieddine, que va filtrar tota la informació i que ara se’n desdiu des del Líban, com Saleh, en parador desconegut, seran jutjats en absència. A més, l’exministre del Petroli libi Choukri Ghanem es va ofegar al Danubi a Viena el 2012.

Dels 73 toms d’investigació i 4.800 interrogatoris durant deu anys, les jutgesses d’instrucció del Tribunal Financer Aude Buresi i Virginie Tilmont n’han extret un sumari de 555 pàgines on consideren provat que es va produir “un pacte de corrupció” entre tots aquests individus. No disposen d’una prova fefaent que demostri el finançament directe de la campanya sarkozysta el 2007, però sí d’un munt d’indicis. “En els dossiers econòmics i financers no hi ha cap prova, tot i que hi ha fluxos de diners que convé resituar en un context amb l’ajuda dels testimonis i anàlisis documentals”, assenyalen les jutgesses.

La qüestió és el mòbil pel qual el llavors candidat a la presidència va anar a buscar aquests diners en un personatge tan sinistre com Gaddafi i què hi guanyaven ambdues parts. La resposta estaria en l’excap de l’espionatge libi Abdal·là Senoussi, condemnat en absència a França el 1999 per l’atemptat contra l’avió DC-10 de la companyia UTA el 1989 sobre el Níger, en què van morir 170 persones, 54 d’elles franceses. En aquella època, Gaddafi intentava sortir de la seva situació de pària internacional i hauria trobat en Sarkozy la persona per propiciar-ho si es convertia en president. De fet, el mateix Sarkozy es va entrevistar a Trípoli amb Gaddafi a l’octubre del 2005, acompanyat de la seva mà dreta llavors al Ministeri del Interior, Guéant. Aquest últim va fer una primera visita al setembre per parlar amb Senoussi, que volia que se li perdonés la pena a França, mitjançant l’intermediari Takiedinne, negociador francès en la venda d’armes al Pròxim Orient. Van anar també a parlar amb Senoussi l’històric advocat de Sarkozy Thierry Herzoz i el futur ministre Hortefeux.

Les maletes amb bitllets haurien començat a circular a finals del 2006, a través sobretot de Takieddine, però alhora del responsable del fons d’inversió Saleh i el mateix fill de Gaddafi Saïf al-Islam. Així ho especifica una nota de l’excap de libi de l’espionatge exterior Moussa Kousa a Saleh, després d’una altra reunió amb Hortefeux. I a partir del 2007, l’exministre del Petroli Ghanem també anota tres enviaments per un total de 6,5 milions d’euros. La manera de fer arribar aquests diners passa per comptes suïssos, societats pantalla en paradisos fiscals o l’entrega directa d’aquestes maletes. En el sumari, hi està recollit que Guéant va contractar una caixa forta al banc BNP on hi cabia una persona dreta i que va argumentar que era per guardar-hi els discursos de Sarkozy. I que, una vegada, el mateix Guéant va haver de saltar sobre una d’aquestes maletes perquè es pogués tancar. D’altra banda, Guéant s’exposa a dos anys més de presó per no haver pogut justificar la compra d’un pis al benestant districte XVI de París que l’incrimina en una falsa venda de quadres d’art flamenc.

La continuació de tot això, després de la victòria de Sarkozy el maig del 2007, seria la seva visita, aquesta vegada oficial, al juliol a Gaddafi i sis mesos després la vinguda d’aquest últim a París, en aquest intent de fer-lo presentable en l’escena internacional. El que passa és que, a principis del 2011, va esclatar una revolució a Líbia que acabaria amb l’assassinat de Gaddafi a l’agost. I, atès que Sarkozy va promoure una intervenció occidental a favor de les forces rebels, al març el seu fill Saïf ja estava denunciant que el seu pare li havia finançat la campanya presidencial.

El tema va quedar momentàniament adormit, fins que el web d’investigació francès Mediapart, a l’abril del 2012, va publicar les informacions que els havia filtrat Takiedinne. Sarkozy els va denunciar repetidament, però la justícia no li va donar mai la raó i, posteriorment, va començar la investigació de diferents magistrats financers. A França, la majoria de mitjans continuen manifestant-se incrèduls davant d’un cas tan recargolat com aquest i als articles de Mediapart durant aquests anys gairebé només s’hi ha sumat el diari Libération. Una de les defenses de l’expresident és dir que, en aquest cas, “ningú no hi entén res”. Precisament, Mediapart ha realitzat un documental amb aquest títol, que s’estrena demà a les sales.

De moment, el judici pel finançament libi de Sarkozy està previst que duri fins al 10 d’abril, a raó de tres tardes per setmana. A la primera sessió estava obligat a anar-hi, però no se sap què farà en les altres en què no hagi de declarar. El dubte és si, d’aquí a l’abril, ja es desplaçarà amb el braçalet electrònic per la condemna definitiva a un any de presó ferma de l’altre judici. El 28 de gener fa setanta anys i això també el podria dispensar de ser el primer expresident de la V República que en porti.