“En Josep Pallach tenia una personalitat magnètica”

A la pàgina de crèdits del llibre que ha enllestit Joan Safont i ha publicat l’editorial Pòrtic s’aclareix que és fruit d’una iniciativa de la Fundació Josep Pallach, que des de fa anys vetlla per preservar la memòria i el llegat del polític empordanès. Pallach va morir de manera sobtada l’11 de gener del 1977. Va deixar un buit enorme i un interrogant sense resposta: “Què hauria passat si no hagués mort de manera tan prematura?”

Sí, volia assajar un estil més narratiu, cinematogràfic, i allunyar-me de l’estil més acadèmic que vaig fer servir en la tesi doctoral i en altres treballs. La mort d’en Pallach està carregada de simbolisme, i, a més a més, ens permet introduir una pregunta molt recurrent que tothom s’ha fet en aquests darrers 50 anys: què hauria passat si en Pallach no hagués mort d’un infart l’11 de gener del 1977, amb 56 anys, amb unes eleccions transcendentals a tocar, amb el president Josep Tarradellas encara a l’exili i amb un sistema de partits encara a mig construir i en el qual tot era possible.

El que volia mostrar és que la seva precocitat, tota la seva vida en plenitud, segur que hauria culminat amb un lideratge i una participació en la política democràtica molt destacada. Hauria marcat època, hauria tingut un paper molt important, perquè estava gairebé predestinat, amb tot aquest bagatge, a tenir-lo.

Quan arriba el moment de la unitat socialista, Reagrupament ho fa sense líder. Amb un Pallach al capdavant, els equilibris haurien estat diferents. Però també hauria estat diferent el joc dins del pacte democràtic i les relacions amb Convergència Democràtica, amb l’Esquerra Democràtica de Trias Fargas i amb ERC. Recordem que, en la fundació de Reagrupament, hi participa la part d’Esquerra Republicana de Catalunya que seguia Heribert Barrera. Més endavant se separen molt amistosament, però la mort d’en Pallach va impedir que es pogués reprendre aquesta col·laboració. Per tant, en aquests tres grans espais polítics, el paper que hauria pogut tenir Reagrupament amb Pallach al capdavant segurament hauria estat molt diferent. No m’aventuraria a dir si hauria pogut ser president de la Generalitat o conseller d’Ensenyament. En el llibre no entro en aquesta part d’ucronia. La deixo perquè el lector deixi anar la seva imaginació.

Jo coneixia el personatge, però no l’havia estudiat a fons. Havia fet la tesi doctoral sobre Amadeu Hurtado, l’avi d’Amadeu Cuito, un gran col·laborador d’en Pallach, la seva mà dreta. Això me’l feia un personatge molt proper. Com molta gent, tenia una imatge molt condicionada per aquesta mort prematura. Però fent la biografia he descobert una vida viscuda molt intensament, amb una plenitud que segurament també va portar-lo a una mort molt prematura, perquè el ritme que portava de treball, tant a la universitat com en la política, era altíssim.

Hi ha algunes detencions que són increïbles. La que té com a escenari el bar Núria el 24 de desembre del 1944, per exemple. La nit de Nadal, fugint pel metro, al final el detenen i passa el dia de Nadal a la comissaria, però llavors els alemanys ja estan perdent la guerra i els policies saben que han d’afluixar una mica perquè ves a saber què pot passar quan acabi la Segona Guerra Mundial amb el règim de Franco. Llavors a la presó de Girona es converteix en un personatge imprescindible. Es guanya la confiança de tothom i al final el que està fent és preparar la seva fugida des del primer moment. I de seguida que en té l’oportunitat se’n va en una escapada també de pel·lícula. I després hi ha la seva detenció a Roses mentre és allà fent classes d’idiomes, gairebé com en la pel·lícula d’en Renoir. Hi ha molts moments en la seva vida que semblen de pel·lícula. Quan se’n va a l’exili és molt jove, però ja té una experiència de vida notable.

La seva passió. Ho sacrifica tot per aquesta passió, que és el fil conductor de la seva vida, aquesta enorme passió, aquest compromís, aquesta també seducció que generen els altres. També, el vincle entre política i pedagogia. En Rafael Campalans deia que política vol dir pedagogia, i en Pallach ho porta a la pràctica. Com a home, com a republicà, com a progressista, considerava que la formació era el primer camí cap a l’alliberament de les persones, mentre que la falta d’educació era una manera de ser súbdit i no ciutadà.

El pallachisme mor amb en Josep Pallach. Els pallachistes es dispersen en diferents partits. La figura d’en Pallach era magnètica, seductora, però això no vol dir que volguessin continuar després de la mort d’en Pallach. Hi va haver també una certa guerra entre aquests pallachismes per veure qui el reivindicava. Des del PSC consideraven que era seu, perquè era el que havia creat una de les tres famílies que s’hi havien integrat. El món socialista té tot el dret i la legitimitat per reivindicar-ho. També molts pallachistes van anar a CDC i se l’ha reivindicat des d’aquest espai. Després, des de fora, des d’ERC, també se l’ha reivindicat. Al final, hi ha tants Pallachs que se’l pot reivindicar des d’una esquerra alternativa que es faci seu el Pallach jove, apassionat, revolucionari, marxista..., d’això fins a un partit més ara central o de centre, com pot ser el PSC actual, i per tant també en l’eix nacional se’l pot llegir de moltes maneres. Ell defensa l’autodeterminació per la federació i aquí també hi ha moltes interpretacions possibles i se’l pot reivindicar, hi ha molts Pallachs per reivindicar.