El Líban busca renéixer entre les cendres

Al Líban, un país instal·lat en la desesperança des de fa un lustre, hi ha un cert optimisme que setmanes abans hauria estat impensable. Però els seus líders i la seva població s’enfronten a dos obstacles imminents que marcaran el rumb del país. Nawaf Salam, primer ministre designat del Líban celebrat pels qui advoquen per un trencament amb els líders tradicionals, té un repte majúscul: formar un govern amb vocació de servei públic sense que l’elit envellida que domina les autoritats se senti desplaçada i el boicotegi. Alhora, la presència de les tropes israelianes en territori libanès més enllà del que estava inicialment estipulat per l’alto el foc entre Israel i Hezbol·là provoca temor. Residents i mandataris del país es pregunten fins quan hauran d’arrossegar el pes d’estar tècnicament en guerra amb el poderós exèrcit veí i quan podran començar la reconstrucció de les comunitats destruïdes pel conflicte.

Els aires de remuntada van arribar el 9 de gener. El Líban havia tingut les institucions governamentals paralitzades des de dos anys enrere. Els pesos pesants de la classe política, incapaços de posar-se d’acord, havien preferit deixar el país sense president i sense govern en un moment de guerres i crisis abans que no pas cedir en les negociacions per veure qui ocuparia les posicions de poder. Però aquell dia, el Parlament libanès va fer que Joseph Aoun –fins aleshores cap de l’Exèrcit del Líban– esdevingués president.

Després de mantenir consultes amb tots els parlamentaris, Aoun designava Nawaf Salam com a primer ministre, encomanant-li la formació de govern. L’elecció de Salam, que treballava com a cap del Tribunal Internacional de Justícia, va impulsar les esperances de molts libanesos. Tant Aoun com ell provenen de fora del cercle d’influència dels qui controlen l’estat des de fa dècades. Civils que van participar en les revoltes del 2019 –que exigien la fi del sistema sectari en favor d’un de civil– ho veuen com una primera pedra en la construcció d’un estat de dret. Una primera passa cap a l’aplicació de reformes que facin del Líban un país on la rendició de comptes existeixi, i on la tria dels servidors públics es basi en les capacitats de l’individu, i no en la seva afiliació religiosa.

Tant el president com el primer ministre han promès un Líban nou. En el seu discurs inaugural, Aoun va augurar l’inici “d’una nova fase en la història del país”. El seu nomenament va rebre el suport de 99 de 128 diputats, però l’impuls clau per fer-lo president el van donar els EUA i l’Aràbia Saudita –tot i que també França, Qatar i Egipte–. La posició d’aquest quintet va canviar la direcció del vot de partits que no estaven d’entrada disposats a donar suport a la candidatura d’Aoun –com el duet xiïta, Hezbol·là i Amal.

El nou horitzó polític del Líban és una conseqüència indirecta de la desfeta de Hezbol·là al camp de batalla. Aoun és un comandant militar reputat després d’haver liderat les forces regulars libaneses –que no estaven implicades en el conflicte– durant la guerra entre Israel i la milícia libanesa, i el quintet internacional veu en ell algú capaç d’assegurar la implementació de la resolució 1701. Aquesta resolució, que és la base de la treva signada entre el govern de Netanyahu i el grup paramilitar xiïta, obliga les tropes hebrees i els combatents de Hezbol·là a retirar-se del sud del Líban, i exigeix a l’exèrcit libanès –sobre el qual Aoun encara té ascendent– a tenir el control d’aquest territori fronterer.

L’elecció d’Aoun suposa també la consolidació d’un nou ordre polític al Líban posterior al domini de Hezbol·là. Aquest cop, la milícia no ha pogut evitar el nomenament d’un president i d’un primer ministre aliens a la seva llista de preferibles i perd domini sobre les autoritats estatals. El mateix discurs inaugural d’Aoun, aquell 9 de gener, n’és una mostra. El president va assegurar que treballaria “per assegurar que l’estat tingui el monopoli de les armes”, una referència clara a l’excepció que suposa Hezbol·là. El grup manté arsenal propi des del final de la guerra civil, el 1990, en nom de la defensa del Líban davant l’amenaça israeliana.

Però l’organització libanesa, que en algunes parts del país funciona com un estat dins de l’estat, no podia oposar-se a la voluntat del quintet internacional. L’Iran, patrocinador de Hezbol·là, viu la seva pròpia crisi econòmica i serà incapaç d’enviar prou suport al Líban per reconstruir les comunitats devastades pels bombardejos israelians –que es van centrar en els territoris on Hezbol·là té influència–. El partit-milícia sap que altres donants occidentals o del golf Pèrsic s’avindran a invertir diners al Líban si Hezbol·là, amb qui mantenen una relació d’enemistat, no és qui remena les cireres al país. L’organització, la popularitat de la qual perilla fins i tot entre alguns dels seus seguidors, té un gran interès que la reconstrucció comenci com abans millor. El Banc Mundial calcula que l’ofensiva israeliana va destruir uns 100.000 habitatges al país.

Salam, el primer ministre designat, també trepitja fort. Aquest musulmà sunnita s’ha compromès a “estendre l’autoritat de l’estat” –cosa que també sembla una referència a Hezbol·là–, i a aplicar reformes “econòmiques, polítiques i judicials”. En el context d’impunitat general que viu el Líban, el jutge i acadèmic fins i tot s’ha ofert a lluitar per causes que als libanesos de carrer els semblen impossibles, com ara la rendició de comptes per l’explosió del port de Beirut –que va causar més de 220 morts– o la desaparició dels estalvis dels dipositants.

Les converses per dur a terme la formació de govern estan en marxa. La trajectòria de Salam demostra el seu perfil reformista i la seva autoritat: ha fet de professor a Harvard, ha treballat com a ambaixador a les Nacions Unides i ha presidit el Tribunal Internacional de Justícia durant el cas en què Sud-àfrica acusa Israel de genocidi a la franja de Gaza. Però civils escèptics amb el sistema confessional libanès temen que Salam no tingui llibertat a l’hora de fer el seu equip de ministres i que l’executiu acabi ple de les mateixes cares de sempre patrocinades per diferents líders sectaris a qui deuran fidelitat.

L’esperança en un Líban millor quedarà en no-res mentre l’ocupació israeliana de parts del territori segresti el debat polític de país. La treva signada el 27 de novembre exigia que les tropes hebrees completessin la retirada del Líban el 26 de gener passat –ara, ajornada per al 18 de febrer–. Però l’exèrcit israelià s’hi va negar al·legant motius de seguretat. Oficials israelians culpen el Líban de no haver desplegat prou soldats a la frontera, tot suggerint que Hezbol·là encara podria tenir presència al territori. Mandataris libanesos, per contra, acusen l’exèrcit israelià de no haver permès el desplegament libanès amb la mateixa presència hebrea al sud del Líban, on fins i tot en temps de treva han continuat llançant bombardejos puntuals, detonant residències, destruint carreteres o avançant cap a posicions on no hi havien arribat abans de l’alto el foc.

El govern de Líban registra més de 600 violacions de la treva per part d’Israel, que han provocat la mort de 37 persones. Unes morts que se sumen a les 25 del suposat dia final de la treva, quan les tropes israelianes van obrir foc per frenar l’avenç de residents que volien retornar a municipis on encara hi havia presència hebrea.

Els libanesos que sí que van poder tornar als seus pobles van trobar destrucció, cadàvers sota les runes i mostres d’odi. A Khiam, el cementiri havia estat atacat. La tomba d’Issam Abdallah, periodista libanès assassinat per les tropes israelianes l’octubre de 2023, havia estat destruïda.

La destrucció desproporcionada del sud del Líban no sorprèn els retornats, que han vist també els efectes dels bombardejos israelians a la resta del país. Als suburbis de Beirut, on Hezbol·là té presència però on també viuen 700.000 persones, Israel hi va enderrocar centenars d’edificis –en molts casos, torres residencials–. Beirut Urban Lab estima que el punt àlgid de l’ofensiva israeliana contra aquests barris va ser al novembre, quan les tropes de Herzi Halevi llançaven una mitjana de deu bombardejos al dia. A l’Orient Mitjà, l’estratègia israeliana de dissuadir i sotmetre l’enemic mitjançant campanyes militars de violència inigualable es coneix com a Doctrina Dahie. La tàctica deu el nom a l’ofensiva que Israel va llançar contra aquests mateixos suburbis durant una guerra anterior el 2006. L’objectiu de la doctrina, diu Beirut Urban Lab, és “aniquilar la possibilitat de vida al municipi i causar el desplaçament forçat i durador”.

En nom de la lluita contra Hezbol·là, els míssils israelians han danyat llars, escoles i centres mèdics. Però els aliats d’Israel –Regne Unit, Alemanya, Brussel·les o els EUA de Joe Biden, que li han proveït les armes– mai han demanat a l’exèrcit hebreu el perquè de cada atac, ni tan sols la proporció entre víctimes civils i militars. La BBC ha posat la mirada sobre un bombardeig que hi va haver el 29 de setembre contra un bloc residencial de sis pisos a Ain el Delb, als afores de Sidó. En un interval de quatre segons, quatre poderosos míssils van aparèixer des del cel i van caure sobre l’edifici, que va desaparèixer sota terra.

Israel va assegurar que l’edifici allotjava “un centre de comandament terrorista” i que “l’enorme majoria” de morts eren “agents terroristes”. L’atac va causar 78 morts. El mitjà britànic ha pogut identificar 68 d’aquestes víctimes. Només sis eren membres de Hezbol·là, i cap tenia un rang destacat. Els altres 62 morts eren civils, 23 dels quals, infants. Però aquestes morts, com les altres 50.000 que hi ha hagut a Gaza i al Líban, no canvien res. El conflicte entre Israel i els seus veïns continua.