Un resultat final més que previsible

No ens ha de sorprendre que, definitivament, Rússia hagi guanyat aquesta guerra. Cert, falta que s’oficialitzi. I que es discuteixi la lletra petita de tot plegat. Però la sentència ja està feta. El vent que bufa des de Washington n’és la prova irrefutable. Els contactes amb Moscou per posar fi a la guerra han estat reconeguts oficialment per totes dues parts. El peix està venut. Però no ens enganyen. La clau definitiva que hi ha conduït ha estat la impossibilitat ucraïnesa, dilatada en el temps, de recuperar el 20% del territori que Moscou li ha ocupat. Kíiv ha evidenciat que no té altra possibilitat que encotillar la guerra en una mena de guerra de trinxeres 2.0. No té capacitat per guanyar-la.

De fet, el resultat de la guerra per a Ucraïna és la crònica d’una mort anunciada. Moscou sabia des del primer dia que la guanyaria o, en el pitjor dels escenaris, que acabaria en taules. Però que no la perdria. La superioritat demogràfica, d’armament i econòmica era evident des del primer dia. L’únic interrogant era el temps que necessitaria per aconseguir-ho i quina part del país ocuparia, més enllà de frenar l’arribada de l’OTAN a la frontera d’Ucraïna amb Rússia.

Ara bé, Moscou ha necessitat més temps i recursos dels previstos. En primer lloc, perquè en diferents ocasions ha evidenciat una discutible eficiència en la direcció de l’exèrcit, limitacions en l’equipament militar i problemes amb la reposició de tropes.

En segon lloc, perquè ha topat amb l’estímul patriòtic ucraïnès i una consciència nacional enfortida més que mai que, de fet, és el guany més rellevant amb què Ucraïna podrà sortir d’aquesta guerra. La pregunta és si li compensen les morts, la destrucció, la dependència de tercers i l’amputació territorial que li ha generat.

I, en tercer lloc, cal tenir present la capacitat de resistència militar de Kíiv, fruit de l’obsessió de l’administració Biden per enrocar-se en el suport financer i d’armament, costés el que costés.

Però, ara, la gallina dels ous d’or s’ha acabat. Trump, histriònic sens dubte i que no hem d’oblidar que en la seva primera administració va començar a empènyer Kíiv cap a la confrontació amb Moscou, és una figura pragmàtica. Els interessos econòmics dels Estats Units són el pal de paller del seu projecte, en una particular lectura classista i proteccionista en clau nacional però, alhora, lliurecanvista en clau internacional –això sí, sota l’hegemonia dels Estats Units–. Trump, elitista com ningú, sap que al Donbàs, Zaporídjia i Kherson no hi podrà crear cap Riviera turística com a Gaza. I que Ucraïna és un forat negre per a l’economia dels EUA (excepte per a les empreses que en faran la reconstrucció), així com per al funcionament de l’economia mundial.

Trump, molt més intel·ligent del que podem pensar a simple vista –com ja ens va passar amb Putin–, és imprevisible, però perfectament conscient que Putin no ha arribat fins aquí per recular. Així, doncs, què pot negociar Kíiv després de tres anys de guerra? Ni tan sols el control d’una part de la regió russa de Kursk pot ser moneda de canvi, ja que l’extensió que controla és ben reduïda. Les amputacions en infraestructures, població, recursos energètics, territori i solvència econòmica només li permeten pensar quina és la sortida menys dolenta que podria tenir. Si és que n’hi ha cap.

I allò pitjor: ni en els millors somnis de Zelenski Ucraïna s’integrarà en l’estructura militar de l’OTAN a curt o a mitjà termini. L’administració Trump ho ha frenat en sec. I això ens porta a pensar quin poc encert han tingut aquelles veus que van pensar que Moscou s’empassaria el gripau que l’OTAN li havia fet menjar amb les repúbliques bàltiques. Manca de coneixement històric i de perspicàcia geoestratègica. També supèrbia. Dosis de prepotència. I també infravalorar el projecte imperial de Putin. Ucraïna és molt més que un simple territori per a Moscou. I d’aquí una pregunta: si Ucraïna no s’integra a l’OTAN, ni a la UE com a premi menor, de què li ha servit aquesta guerra?

Moscou, per la seva part, també surt de la guerra amb certes amputacions. Per una banda, baixes militars i l’evidència que el seu potencial bèl·lic no ha estat associat a la imatge d’una imparable gran potència mundial.

I, segon, la ruptura de la lluna de mel amb Washington i el món occidental. Però ara es pot començar a revertir... amb els EUA. De fet, disposa d’un doble as a la màniga addicional. Primer, pot actuar de mitjancer en la lluita comercial de Washington amb Pequín. I, segon, és qui pot acceptar els somnis imperials més excitats de l’administració Trump: l’est d’Ucraïna a canvi de l’ocupació de Groenlàndia, el canal de Panamà i, fins i tot, el Canadà. Al cap i a la fi, els somnis imperials són moda. Sinó que ho preguntin a Netanyahu.

Per cert, quin trist paper el de la UE. Tres anys sense mostrar un mínim criteri propi, ni tan sols una mínima voluntat d’autonomia respecte a Washington. El seguidisme té un elevat cost. Ha quedat ben palès que la UE no va gaire més enllà d’un simple figurant secundari a l’escenari internacional quan es tracta de qüestions internacionals de primer nivell. Vol ser una cosa, però acaba sent-ne una altra. És la lliçó principal que hauria d’extreure d’aquests tres anys.

I faria bé de ser conscient d’aquestes limitacions. És dura la imatge de pidolar representació, i qualitativa, en unes converses de pau en què ni a la mateixa Ucraïna –teatre d’operacions de la guerra– li deixaran tenir un paper rellevant. No ha entès encara quin lloc ocupa realment? I que Putin no ha caigut i que, fins i tot, és més fort ara que no pas al 2022?

No n’ha tingut prou amb la clatellada de la guerra comercial pel ferro i l’acer que li ha donat Washington? O la bufetada acusant-la de no respectar suficientment la democràcia?

Només una darrera qüestió. No trobeu a faltar algun tipus d’autocrítica per part de tots els protagonistes que han portat cap a la guerra d’Ucraïna?

Ningú no ha assumit, ni ho ha intentat, un mínim exercici de reconeixement d’uns nefastos moviments que han conduït a una llarga guerra. Les destruccions i els morts, més l’enverinament de les relacions a escala internacional, són una llosa massa pesant que ningú no vol acceptar.

Però caldria fer net. Perquè, en cas contrari, algú espera que a curt termini puguem tenir un escenari de relatives confiances entre estats? O algun tipus de consens, per petit que sigui, per gestionar l’espai mundial?

En definitiva, Ucraïna és a qui li ha tocat jugar el paper d’ase dels cops. Per ingerències de tercers, per inconsciència de gran part dels seus dirigents i per les particularitats d’un veí que és molt més voluminós i potent que ella, però no ho ha volgut veure. Goliat ha guanyat David.