El putinisme, principal llegat de Putin

Ni problemes amb l’alcohol, ni batzegades a tort i a dret sense sentit. Putin no ha estat Ieltsin. Ni utopisme, ni incapacitat per executar polítiques. Putin no ha estat Gorbatxov. Ni edat avançada, ni immobilisme. Putin no ha estat Txernenko, Andrópov ni Bréjnev. Ni histriònic, ni idealista. Putin no ha estat Khrusxov. Ni purgues massives, ni culte a la personalitat. Putin no ha estat Stalin. Ni revolucionari, ni comunista. Putin no ha estat Lenin. Ni autòcrata, ni feble. Putin no ha estat Nicolau II. I podríem seguir amb la llista. Però el resultat sempre porta a la mateixa casella: Putin ha estat, i serà, Putin.

Durant més de 9.000 dies ha creat una fórmula particular. I ho ha fet a partir d’un rumb fix: consistència i solidesa. Per a qui? La resposta és clara: l’estat. Putin va ser un d’aquells ciutadans que van veure com davant seu desapareixien un estat i una ciutadania. Concretament, el segon estat més poderós del món. El seu estat. Era el 1991. Ell tenia 39 anys. Es quedava orfe. I no ho diem retòricament: ell era, i és, un home d’estat. Com a membre dels serveis d’intel·ligència soviètics, no només era un treballador de l’estat, sinó que el tenia interioritzat a la seva mentalitat.

Després de 1991 calia construir un nou estat. I no només això. També era necessari crear una nova ciutadania. Putin va saber, primer, situar-se com a membre de l’administració de la Rússia independent. I, segon, va jugar la carta de superar el passat del comunisme soviètic, així com el posterior caos i descontrol ieltsinista. Resultat: mirada cap a un record edulcorat de l’etapa imperial tsarista, banyat amb el patriotisme de la Gran Guerra de 1941-1945, i adaptat al model liberal capitalista globalitzat. Control personalista i recuperar l’orgull de potència mundial, la cirereta del pastís.

Així, doncs, després de 25 anys, amb un breu interregne a l’ombra però des d’on seguia dominant els fils de l’estat, Putin ha teixit una sòlida estructura d’estat. Perquè el putinisme no és només qüestió de repressió.

Certament, l’oposició política i social a la seva figura ha estat silenciada sistemàticament i implacablement, habitualment per imposició de la força, i en alguns casos puntuals amb pactes tàcits. Putin, però, és quelcom més. També és estabilitat. Tant a nivell econòmic com social. Fi a les manques d’abastiments de productes de consum o a la inaccessibilitat d’una bona part d’ells pel seu elevat cost. Fi a bona part de la corrupció flagrant dels anys 80 de l’etapa soviètica i dels 90 de la ieltsinista. Autoritat, i autoritarisme, molt útils especialment per reorientar els oligarques cap a una aliança tàctica amb el Kremlin i, fins i tot, subordinar-los a canvi de continuar amb els seus negocis. Fi a la inestabilitat política sistemàtica que es vivia entre 1985 i 2000, quan els tancs venien en més d’una ocasió a saludar els ciutadans als carrers de les principals ciutats del país. I, també, recuperació de l’orgull nacionalista i de potència militar.

Putin no és el paradís. Però sí allò més proper que ha trobat la ciutadania russa, i amb la qual ha teixit certes complicitats, a l’estabilitat i a una certa confiança en el futur.

Putin ha anat guanyant sistemàticament les eleccions a les quals s’ha presentat. Ha sortit amb avantatge. Cert. I no precisament sempre amb mètodes transparents. Però aquesta gènesi electoral, cal recordar-ho, es troba en un Ieltsin i un Washington que van apostar per la seva figura amb un xec en blanc. El pecat original estava aquí. Aquells que podien impedir aquesta via i fomentar que Rússia caminés cap a un model més plural, van mirar cap a una altra banda. La clau era garantir el no retorn comunista al Kremlin. Ho van aconseguir. Putin era la seva opció. Però van donar peu a un determinat camí. Té sentit ara lamentar-se’n?

I arribats a aquest punt, què podem esperar en el futur? La resposta és simple. Més Putin. El poder li agrada. Només cal mirar la seva longevitat en el càrrec comparada amb la resta dels dirigents mundials. A més, la situació econòmica i social de Rússia no apunten a un factor desestabilitzador.

Al contrari. El país s’ha enfortit arran del nou paper com a motor del Sud Global. Els sous es paguen, les botigues estan força abastides i les necessitats bàsiques de la vida quotidiana, més o menys cobertes. I l’oposició ha estat silenciada. Podria ser millor? També podria ser pitjor. I això pesa per a molts ciutadans russos.

A més, els nous aires que bufen des de Washington afavoreixen molt. Els aranzels clau de Mr. Trump de moment no apunten cap a Moscou. Les sancions, sí. Però tímides. En canvi, els hidrocarburs russos són massa valuosos perquè no permetin mantenir una solidesa econòmica al Kremlin. I més amb els mercats de què disposa al Sud Global. I a això s’hi suma la victòria militar a la guerra d’Ucraïna. La guerra acabarà quan Trump vulgui. Però també quan Putin vulgui. I ell només l’acabarà si guanya. Fa unes setmanes ho vam sentir clarament al Despatx Oval. Putin és qui té les cartes guanyadores en aquesta partida de cartes.

En definitiva, no ens hem de fer trampes al solitari. Si hi ha alguna cosa que ens queda clara després de 25 anys és que Putin ha aconseguit articular un sòlid model d’estat. Difícil d’encasellar en les actuals categoritzacions polítiques del món globalitzat. Profundament nacionalista, amb somnis imperials, enterrador del comunisme, defensor d’un particular neoliberalisme econòmic que passa pel control i connivència amb els oligarques, així com un evident intervencionisme a nivell mundial on reclama estatus de potència mundial. Elements que podrien entroncar amb la nova dreta i extrema dreta del món globalitzat. Però també amb algunes formacions que parlen de progressisme.

Però el putinisme és, sobretot, una fórmula russa i en clau russa. Estructures d’estat sòlides, sota el seu ferri control i que funcionin amb automatisme. Putin les dirigeix. I a la sala de màquines hi té noms com Lavrov, Medvedev o Peskov entre d’altres. Aquests dos darrers apuntarien al relleu natural de Putin. Son putinistes fins a la medul·la. I saben perfectament com funciona el sistema i, sobretot, com ha de funcionar. Però si no són ells, serà qualsevol figura aparentment desconeguda qui ho continuarà. Perquè tots ells tenen l’estat putinista com a motor de la seva conceptualització i en son fills.

Quan es juga una partida de cartes, qui té les guanyadores, i sobretot n’és conscient, només pot portar a un resultat. I més si una part, o una bona part de la societat russa, s’hi sent identificada, o còmoda, o no hostil. I, no ho oblidem, més encara quan l’Església ortodoxa la beneeix de dalt a baix. Les cartes estan marcades. Molt marcades.