París obre el paraigua nuclear
Macron ofereix la dissuasió francesa a la resta de països europeus davant del risc que l’administració Trump retiri la seva
França té, a diferència del Regne Unit, autonomia estratègica, i Alemanya està disposada a una alternativa als EUA
L’aparició del president francès, Emmanuel Macron, enmig dels soldats de la base aèria de Luxeil-Saint-Saveur, coneguda com a BA116, a la Borgonya, sobre una tarima i amb avions de caça de fons, va ser el 18 de març passat com una reencarnació del general De Gaulle i la seva dissuasió nuclear autònoma dels EUA i l’OTAN, instaurada els anys seixanta del segle passat.
Sacsejats per la guerra d’Ucraïna, l’expansionisme del líder rus, Vladímir Putin, i les vel·leïtats d’anar-se’n d’Europa del seu homòleg nord-americà, Donald Trump, el paraigua nuclear francès s’erigeix com una alternativa per desplegar a la resta de països de la Unió Europea (UE). Aquesta és una possibilitat que França ofereix des de fa dècades conservant-ne el comandament, sense que fins ara li haguessin fet gaire cas.
“Luxeuil serà, en l’horitzó del 2035, la primera base a acollir la pròxima versió del Rafale i el seu míssil nuclear hipersònic, símbol de la modernització de la nostra dissuasió nuclear”, va anunciar Macron des d’aquella tarima en referència a la futura versió Rafale F5 d’aquests avions de caça que han de transportar els futurs míssils ASN4G. Així, aquesta base –des d’on s’estan enviat els Mirage 2000-5 a Ucraïna– es convertirà en la quarta a l’Estat francès amb vocació nuclear, conjuntament amb les de Saint-Dizier, Istre i Avard, que acullen dos esquadrons amb una quarantena de Rafales i doblen la capacitat actual del país. Aquesta dissuasió nuclear es completa amb quatre submarins nuclears que transporten els míssils M51. En total, actualment França disposa de 290 ogives nuclears.
Es tracta d’una quantitat superior a les 220 del Regne Unit, després que ambdós països haguessin anat reduint tot aquest arsenal des de la desaparició de la Unió Soviètica. La gran diferència és que els britànics depenen tecnològicament dels EUA i, de fet, representen un complement del desplegament de l’OTAN, i els francesos disposen de la sobirania completa. De fet, De Gaulle va fer sortir el país del comandament integrat de l’OTAN el 1968 i, des de llavors, es coordina amb la resta de forces de l’Aliança amb instàncies intermèdies. Els britànics, per exemple, només disposen de la dimensió nuclear marina amb quatre submarins Vanguard, que es construeixen al Regne Unit però depenen dels míssils Trident nord-americans.
L’amenaça que Trump retiri el seu paraigua nuclear d’Europa, desplegat en bases a Alemanya i Polònia, ha posat en alerta aquests països, tot i que, de moment, la seva administració no ha arribat a parlar-ne fins a aquest extrem. Dos dies abans de guanyar les eleccions alemanyes el 23 de febrer, el futur canceller conservador, Friedrich Merz, va obrir-se a “reivindicar la participació nuclear, o almenys la seguretat nuclear, del Regne Unit i França”. És la primera vegada que un dirigent alemany s’hi referia tan clarament després del 1945.
Recels de Le Pen i Mélenchon
Mentre el primer ministre britànic, Keir Starmer, encara no s’hi ha pronunciat, Macron no va desaprofitar l’oportunitat el 5 de març, en una al·locució televisiva sobre el projecte franco-britànic de força de seguretat a Ucraïna, per donar-se per al·ludit. “Responent a la crida històrica del futur canceller alemany, he decidit obrir el debat estratègic sobre la protecció de la nostra dissuasió nuclear per als nostres aliats del continent europeu”, va manifestar, tot recordant, això sí, que el comandament sempre serà francès davant les fortes reticències de l’extrema dreta de Marine Le Pen i els insubmisos de Jean-Luc Mélenchon. En realitat, ja fa més o menys un any que s’està treballant en aquest paraigua francès amb equips de Macron i l’encara canceller Olaf Scholz. I s’hi han afegit dos emissaris britànics per fer-lo també extensible a la seva dissuasió nuclear. L’objectiu d’aquest “pilar europeu de la dissuasió”, també conegut com a OTAN 3.0, és que sigui complementari de la dissuasió intercontinental.
No és una cosa que s’hagi de tractar immediatament, atesa la urgència d’aconseguir un alto el foc entre Kíiv i Moscou amb els EUA com a intermediaris, però sí que forma part de la intenció d’adquirir un major protagonisme per part d’uns països europeus marginats en aquestes discussions. La intenció de l’administració Trump seria la de retirar a curt termini els 20.000 soldats desplegats en bases europees des de la invasió russa d’Ucraïna, i que s’afegeixen als 80.000 que ja hi eren.
En una tribuna al diari Le Monde, el geopolític francès Bruno Tertrais dibuixa dos escenaris possibles d’aquesta dissuasió nuclear ampliada. Un de tipus complementari, d’acord amb l’OTAN, en què França també tindria bases en altres països. I una altra, que se substituiria directament a la dels EUA i faria possible que alemanys o neerlandesos pilotessin els Rafale nuclears, com ara fan amb els caces nord-americans. Una completa reconfiguració estratègica en defensa, vuit dècades després.
