“Aquesta amnistia ni me la crec ni la vull, perquè no he fet res”

Un dia en què la meva vida va fer un canvi total i que no oblidaré mai. Recordo una matinada en què molts guàrdies civils van entrar a casa meva i això em va capgirar la vida, però no només a mi, sinó també a la meva família i amics. Va ser una entrada molt dura i encara avui, quan faig xerrades, em van sortint nous records i imatges. Va ser un dia molt, però molt, molt llarg. La Guàrdia Civil va entrar a les cinc del matí a casa meva i el dia va acabar a les onze de la nit als calabossos de la caserna de Tres Cantos, a Madrid.

Possiblement al cap de mitja hora que arribés la Guàrdia Civil. Jo visc en una masia del 1600 i la porta de baix és molt grossa i no hi ha clau. Per darrere té com un corró de fusta, com els d’abans, i recordo que van trigar 20 minuts a esbotzar-la. Durant aquests 20 minuts jo estava en una finestra amb el meu fill, on ens estaven apuntant amb un làser. I en aquell moment ja vaig veure que tot allò anava pel pedregar. També recordo molt quan el meu fill va poder marxar, quan el va venir a buscar la seva mare, i llavors vaig dir als policies que a partir d’aquell moment ja podien fer amb mi el que volguessin, perquè jo patia molt pel meu fill, que aleshores tenia 11 anys. I una criatura d’aquella edat, ni ningú, no ha de passar per allò. També tenia clar que aquesta era una situació que es podia donar, ja que s’apropava la resolució del judici del procés, i molts teníem assumit que amb un veredicte que estava cantat anirien a buscar gent vinculada a l’activisme simplement per provocar una reacció de por.

Els vaig conèixer o a la presó o després de sortir-ne. De fet tots són del Vallès menys jo, que soc d’Osona.

Tota la vida que ho he fet. El poble ha de ser activista, perquè si hem d’esperar que els nostres governants, siguin del color que siguin, solucionin els problemes que tenim, anem malament. Però és que en certa manera els grups d’esplai són també una forma de fer activisme. Però pacífic. Mai he agafat una escopeta, ni tan sols una de balins, i no vaig fer la mili per convicció. De fet, si no em vaig fer insubmís va ser per la meva mare.

La presó és dura, tot i que sempre dic que els presos polítics allà dins són molt respectats. Òbviament quan hi vaig entrar vaig patir perquè era un món que no coneixia de res, i s’ha de dir que les pel·lícules i les sèries fan molt de mal. A més, en aquell moment sortíem a totes les televisions, i això també provocava un cert neguit sobre què ens trobaríem. Però el segon dia la gent em respectava molt, i fins i tot vaig acabar sent l’ordenança del meu mòdul.

A cada mòdul hi ha un pres que és l’ordenança, que és el que fa d’enllaç amb els funcionaris de presó. I, com que hi ha moltes tasques a fer, l’ordenança és el que distribueix les feines a la gent, el que quan arriba un pres el rep i li explica com funciona la presó. I jo al cap d’un mes i mig ja ho feia, això. O sigui que jo em vaig portar molt bé amb tothom. Però tot això no treu que la presó sigui dura. I molt.

Normalment sempre es repeteix allò que tu ets innocent fins que no es demostri el contrari, no? Doncs aquí era just al revés. Nosaltres ja érem terroristes i, si de cas, el que havíem de fer era demostrar que no ho érem. A partir d’aquí se’ns va aplicar un règim FIES, en què no podíem compartir cel·la amb ningú, a més estava al segon pis, en una sempre mirant cap enfora perquè no podia comunicar-me amb presos d’altres mòduls. Soto del Real és a la Sierra de Guadalix, a la muntanya, i la meva finestra mirava cara est. I això, en el fons, em va regalar moments d’emoció. Perquè, a la presó, les emocions es desborden molt. A més a l’est és on hi ha Catalunya, i quan veia el sol era una manera de dir bon dia a la gent que estimo. Igualment, només podia enviar dues cartes a la setmana, quan la gent pot enviar les que vulgui, i les meves, a més, abans d’enviar-les les havien de llegir. També hi havia setmanes en què no rebia cap carta i, de cop, una altra en tenia 40. I això per què? Quan em vaig entretenir a mirar els mata-segells de Correus, vaig adonar-me que algunes havien estat enviades feia cinc setmanes. També teníem menys trucades permeses, i sempre que havia d’anar a algun lloc de la presó havia d’anar acompanyat d’un funcionari. Tot plegat és una manera de treure’t més llibertat de la que ja t’han tret.

Quan la meva advocada va venir a veure’m per primera vegada a la presó, li vaig preguntar pel tema de la fiança sabent que ni jo ni la meva família teníem un ral, i em va respondre que per temes de terrorisme no hi havia marge per a una llibertat sota fiança. També recordo que em va exposar que la perspectiva era estar sis mesos allà, a Soto, i després ja es veuria. Però les advocades d’Alerta Solidària, així com els grups de suport, han estat la meva salvació. Perquè van començar a pressionar, i vam apel·lar fins a trobar una jutgessa d’apel·lació que tenia una mirada una mica més oberta i que va demanar els informes a la Guàrdia Civil sobre on estaven els famosos explosius que ens atribuïen. I, és clar, d’explosius no n’hi havia, perquè no n’hi ha hagut mai. Va ser llavors quan aquesta jutgessa va decretar que, si no hi havia explosius, se m’havia de deixar en llibertat sota fiança. I això va ser un gran què. Tot i això, jo he tingut mesures cautelars durant cinc anys, fet que ha suposat que cada dilluns del món havia d’anar a signar als jutjats de Vic o no podia sortir a l’estranger. I això últim, per exemple, ha fet que no hagi pogut acompanyar el meu fill, que per esport viatja molt. A més aquestes cautelars me les van donar quan va arribar aquesta famosa amnistia, que no serveix per a res, i després que el jutge no ens la volgués aplicar.

Per la gent que em coneix, no. Tinc la sort que visc en una comarca, Osona, que no és ni millor ni pitjor que un altra, però és peculiar. I allà no he tingut mai cap problema. A l’inrevés, m’hi sento molt estimat. Encara trobo gent que no conec de res i em dona cartes que m’havia enviat i que havien retornat. Però per la meva família, sí que ho he viscut com una llosa. M’estan acusant de terrorisme, i això òbviament és dur.

I tant que sí! Tenim molt clar que som això, caps de turc, com ja van utilitzar en el seu dia l’Adri i la Tamara Carrasco. Per tant, tot això m’ha tocat a mi com hauria pogut tocar a un amic meu. Això ho tinc claríssim. Òbviament, al que es queda a casa al sofà, no li faran res, però si ets una persona activista, tens números que et toqui. I jo tenia molt clar que, tard o d’hora, m’arribaria una citació judicial o em cridarien a declarar per ves a saber què. El que no imaginava mai és que vinguessin a casa 50 guàrdies civils amb dos helicòpters i tiradors, i se m’enduguessin a Madrid d’aquella manera. Això no ho hauria pensat mai.

Sempre dic que necessitaria tres vides per poder retornar tota la solidaritat que han tingut tant amb mi com amb la meva família quan vaig estar a la presó.

Aquesta llei no me la creia, ni me la crec ni la vull. I no la vull perquè no he fet res, tot i que, lògicament, si me l’apliquen no diré que no, perquè també he de pensar en els meus fills, i anar a un judici quan et demanen vuit anys de presó és jugar-se-la, i molt. Perquè, gràcies a aquesta llei, qui s’ha amnistiat? Bàsicament policies, perquè els polítics que se n’han beneficiat que estiguessin al capdavant del procés han estat més aviat pocs i, pel que fa a persones que tinguessin causes obertes, tampoc és que hagin estat tantes. Aquesta és una amnistia que, segons ens van dir, havia de resoldre el conflicte amb l’Estat, quan és evident que això no s’arregla amb una amnistia. Com diuen els castellans, aquesta llei ha estat un engañabobos.

En aquests moments, en tot això, no hi vull pensar. Les nostres advocades hi estan treballant i no crec que triguem gaire a tenir notícies d’Europa, però personalment no en tinc ni idea, de què pot passar. Sí que és veritat, però, que Europa, o la justícia europea, és molt més oberta, i amb tot el que ha passat i el que està passant ara a l’Estat, per exemple amb tots aquests àudios que estan sortint sobre la guerra bruta, els tribunals europeus deuen estar posant-se les mans al cap. I la nostra és una causa molt kafkiana. I vull creure que, quan el TJUE vegi que acusen de terrorisme quatre pelacanyes, no ho deixaran passar. Perquè, quan la gent pensa en terrorisme, el que li ve al cap és ETA. I jo el que he fet és una cosa totalment legítima, com és defensar el dret l’autodeterminació. I ho he fet tallant carreteres? Doncs sí. Però això és el que he fet, res més.

T’has de preparar per a un moment així perquè, si penso que no passarà res i llavors em ve la patacada, quan torni a entrar allà dins sí que m’enfonsaré. Ho has de treballar mentalment, però tampoc és fàcil de fer. També t’he de dir que abans hi pensava molt, i ara intento no fer-ho. Ja són gairebé sis anys amb aquesta creu, que aviat es diu, i per això també procuro cada cop donar-hi menys voltes. Però quan t’atures i penses: “vuit anys de presó”, fa molt més que respecte.

Si es pogués mesurar el meu nivell d’activisme, ara mateix és igual a zero. I això és part de la repressió, ho tinc claríssim. Però això no només em passa a mi. Quantes mobilitzacions hi ha hagut en defensa del dret a l’autodeterminació darrerament? Poques, oi? Jo no puc arriscar-me, i m’he de quedar a casa, però tinc molt clar que el dia que m’amnistiïn, o el dia que s’acabi tot, tornaré a ser activista. Perquè no he fet res il·legal. Perquè tallar carreteres s’ha fet sempre. Ho han fet els estibadors de Cadis, els treballadors del camp a Andalusia... i no passava res. Tota la vida ha estat així i seguirà sent així. Però fer-ho ara? No. La repressió ens ha desmuntat totalment.