“La meva recerca no defensa la guerra aranzelària”

Jo no sé per què ho han fet. El que sí que sé és que la meva recerca no diu que s’hagi de fer cap cosa remotament similar a aquesta. El que diu és que, quan hi ha un dèficit comercial, això pot donar ales a un govern per voler iniciar una guerra comercial perquè, al final, li pot sortir a compte si aquest dèficit és suficientment gran. Però de l’article no s’infereix que els governs hagin de començar guerres comercials quan hi ha un dèficit comercial. I això és el que precisament fa el president dels Estats Units, però nosaltres no ho hem dit mai.

Hauríem de ser dins del seu cap per saber per què li sembla que s’ha de fer això. Fa molts anys que diu que s’han d’utilitzar aranzels i té una concepció una mica equivocada de com funciona el comerç internacional. Si jo compro una cosa d’un país veí, no és per fer-los un favor a ells, ni ells a mi. Si jo compro una cosa d’un país veí, és perquè, de tots els preus i qualitats que veig, és el que més em satisfà, i els veïns compraran una cosa meva, i ja està. Però a Trump li sembla que hi ha guanyadors i perdedors. És una cosa molt curiosa, perquè no té res a veure amb el que sabem com a economistes. Si tens aquesta mentalitat que si jo hi guanyo és perquè tu hi perds i a l’inrevés, si no entens que el comerç és que tots dos hi surten guanyant, llavors, és clar, vols començar a fer coses anticomercials com ara posar aranzels i traves al comerç.

És una incògnita molt gran. No ho sé, no té gaire sentit que ho facin. Però, això sí, Trump ha aconseguit una cosa que, quan jo vaig venir aquí al Canadà, em pensava que era impossible: fer que els canadencs estiguin empipats amb els estatunidencs. Abans d’això, a tots els canadencs els encantaven els Estats Units. Hi tenen família, hi viatgen... Està tot molt integrat. I ara, de cop i volta, diuen que no volen ser part d’aquest circ que estan fent els estatunidencs. No hi guanya ningú, tots dos hi perden... No té gaire sentit, almenys jo no l’hi sé veure.

No ho sé, perquè el que passarà exactament encara s’ha de veure. Trump va dir que pausaria els aranzels durant 90 dies, va iniciar aquesta escalada que no té gaire sentit amb la Xina, imposant uns percentatges aranzelaris altíssims. Però hem de veure on acabarem. Jo crec que la cosa anirà una mica pitjor del que hauria d’anar, però què passarà exactament, això ja no ho sé.

De fet, ja hi havia senyals d’aquest desacoblament. Quan a la Xina eren molt pobres, podien vendre productes que els Estats Units no podien fer perquè els sortia massa car produir-los. Però, a mesura que la Xina s’ha anat enriquint, molta d’aquesta producció s’ha desplaçat al Vietnam, a Cambodja i alguna vegada ha retornat fins i tot a Mèxic, de manera que ja hi havia un cert desacoblament. El que passa és que això farà que es trenqui del tot, i això sí que serà terrible. Si el desacoblament es produeix perquè un país es fa més ric o es desenvolupa tecnològicament, això està bé, és part del joc, però quan passa perquè hi ha un governant de torn que ho fa, no són bones notícies mai i no hauria de passar.

Ho estem investigant amb en Jack [Rossbach]. Un dels articles que estem intentant escriure és sobre què passarà amb els països tercers. Els Estats Units i la Xina són dos blocs molt grans, però què passarà amb els que som entremig? El Canadà, Mèxic, la Unió Europea, el Japó… Estem a l’expectativa. El que hauria de passar, per anar bé, és que els Estats Units aturessin tota aquesta brega i tornéssim a ser aliats. Però no sé si aquest carro ja ha passat. El que hauria de fer la Unió Europea és integrar-se del tot de veritat. Li agrada molt dir que està integrada, però no ho està tant. Si ho aconseguís, així sí que hi guanyaria. Penso que tot això de Trump podria ser l’excusa per fer els deures d’una vegada: ser la unió de països que hauria de ser. No aquest anar cadascú per la seva banda com està passant ara.