Amnèsia popular
La desfilada dels antics dirigents del PP a la comissió del Congrés posa de manifest l’amnèsia sobre el seu paper en l’operació Catalunya
L’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va dir que només coneixia una operació Catalunya, la del seu “rescat”, en referència al FLA
La desfilada d’antics dirigents del Partit Popular a la comissió del Congrés que investiga d’operació Catalunya s’ha cenyit, ara com ara, a un mateix guió: l’amnèsia selectiva, la negació de qualsevol implicació, la perfecta sincronització dels seus missatges i, per damunt de tot, un posat prepotent i desafiant, gestat a l’escola de José María Aznar. I això, malgrat les innombrables evidències de guerra bruta, l’ús partidista de diners públics i l’abús reiterat de poder a les institucions sense cap mena de pudor.
Malgrat les evidències d’aquest nou àudio, en les seves respectives compareixences tant Cospedal com Sánchez-Camacho es van mostrar molt més preocupades per desacreditar la font que no pas per desmentir les informacions. Cospedal va dir que els àudios estaven “editats” i va etzibar: “Em fio més de la meva memòria que no pas d’informacions o transcripcions de converses que no sé si han estat manipulades, ni de gravacions de les quals desconec la custòdia.” I, poc després, va insistir en el mateix argument: “No reconec àudios que no sé com han vingut, quina manipulació han tingut, quina edició... Només els reconeixeria en un procediment judicial, sota custòdia judicial”, va dir. Paradoxalment, tant la sala segona del Tribunal Suprem com els tribunals ordinaris s’han resistit des del primer moment a iniciar cap procediment judicial. Per la seva banda, Sánchez-Camacho va canviar per uns segons la disfressa de botxí per la de víctima i va demanar als membres de la comissió que es posessin a la seva pell i visquessin “la vulneració de drets fonamentals” que diu haver “patit durant anys”.
L’expresidenta catalana
Ben aviat, però, l’expresidenta del PP català va recuperar la seva postura tradicional, caracteritzada per la xerrera incontenible i cridanera, i va descarregar tota la seva ira contra els independentistes: “És una absoluta invenció i una construcció per alimentar el victimisme. Viuen en un món alternatiu.” Des del 2019 Sánchez-Camacho és diputada a l’Assemblea de Madrid i viu allunyada de la política catalana. De fet, fins a la compareixença d’aquest 24 de març al Congrés no s’havia pronunciat sobre totes les evidències que s’acumulen en relació amb la seva participació en la guerra bruta contra l’independentisme. El juny del 2013 es va fer pública la conversa que havia mantingut al restaurant La Camarga amb l’excompanya sentimental de Jordi Pujol Ferrusola Victòria Àlvarez, en la qual l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya es vantava de tenir “un fiscal de confiança”. Posteriorment, Sánchez-Camacho va arribar a un acord amb l’agència de detectius Método 3 per no portar el cas a la justícia, que l’acabaria arxivant. En el cas de la comissió al Congrés, fins i tot es va vantar de la seva impunitat judicial assegurant que totes les querelles que s’havien presentat contra ella “havien estat desestimades”.
La compareixença va derivar, en molts moments, en un torcebraç entre l’expresidenta del PP i els diputats independentistes, talment com si es tractés d’un debat vintage. Sánchez-Camacho va acusar els diputats independentistes d’anar “amb el relat del victimisme”, i va assegurar: “La víctima soc jo.” També es va dedicar a debatre amb la portaveu republicana, Pilar Vallugera, sobre quina de les dues tenia “millors condicions ètiques i morals”; una derivada estèril per aconseguir resultats de cara a la comissió com útil per al desfogament dels uns i els altres. Finalment, Sánchez-Camacho va mantenir un duel identitari amb el diputat de Junts Josep Pagès: “Soc tan catalana i espanyola com vostè, malgrat el seu supremacisme”, va deixar anar.
L’exnúmero 2 del partit
En el cas de María Dolores de Cospedal, va afirmar que no recordava “haver parlat de Catalunya amb Villarejo” i també va negar “l’existència de l’operació Catalunya” ni que hagués “encarregat res”. De fet, va aprofitar per fer un gir argumental i va assegurar: “L’única operació que conec va ser l’intent de cop d’estat”, en referència al procés independentista. No es tractava de cap novetat, de cap recurs que els membres de la comissió no haguessin sentit abans. De fet, la resposta de Cospedal era exactament la mateixa que la que havia donat algunes setmanes abans l’expresident del seu partit i del govern espanyol Mariano Rajoy. I, com ens podem imaginar, també era idèntica a la que va proporcionar un altre dels protagonistes de l’operació Catalunya, l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz.
Durant la seva intervenció, l’exnúmero 2 del Partit Popular va reconèixer que s’havia reunit amb Villarejo diverses vegades, però va voler puntualitzar que quan ho feien aquest últim estava “en excedència de la policia”. El diputat per Bildu Jon Iñarritu va reaccionar amb rapidesa i li va advertir que aquesta dada era “un error o una mentida”, una circumstància que està penada en el cas d’una compareixença parlamentària; però Cospedal no va voler canviar la seva versió i hi va afegir que havia contactat amb el comissari perquè Villarejo disposava d’informació sobre el suposat “atac” que estava patint l’exalcaldessa de València, Rita Barberà. En el cas de les informacions que es desprenen dels enregistraments, va afirmar que “o bé eren falses o bé estaven manipulades”. El diputat de Junts Josep Pagès va reclamar a la mesa de la comissió que considerés la possibilitat de denunciar Cospedal a la fiscalia, tant per haver incomplert amb la seva obligació de dir la veritat com per la possible comissió de delictes que es desprenien dels àudios difosos.
Cospedal va negar que existís cap operació Catalunya. “Ho nego”, va manifestar. I va recordar que havia estat la secretària general del Partit Popular durant 10 anys i podia assegurar que “allò que s’anomena policia política és fictici, no va existir”. De fet, al final de la compareixença va fer la impressió que Cospedal assumia el paper de Cuca Gamarra, secretària general del PP, perquè es va dedicar en cos i ànima a carregar contra el govern de Pedro Sánchez a través d’un espot electoral: “Set vots a canvi d’una amnistia, d’afeblir la nació més antiga d’Europa, a canvi d’humiliar les forces i cossos de seguretat de l’Estat, a canvi d’intentar perpetrar l’assalt al poder judicial, set vots que s’han pagat amb una cosa que està fora del comerç, el dret a decidir què ha de ser el nostre país”, va sentenciar.
L’extitular d’Hisenda
Si Alícia Sánchez-Camacho i María Dolores de Cospedal van optar pel victimisme, Cristóbal Montoro, que va comparèixer el 14 d’abril, ho va fer per l’altivesa; una actitud que va generar alguns moments especialment tensos. El titular d’Hisenda durant el govern de Mariano Rajoy es va encarar als diputats que el van interrogar, desesperats després de comprovar que les més de tres hores de sessió no servien per aclarir res. De fet, una vegada acabada la sessió, el mateix Montoro va fer el despistat i va comentar a un grup de periodistes que seguien la sessió que no tenia clar “per què l’havien cridat a declarar”.
Durant la compareixença, Montoro va desvincular el seu ministeri de la filtració de dades fiscals que apareixien miraculosament en informes policials apòcrifs. I va arribar a afirmar, sense immutar-se, que l’única operació Catalunya que havia conegut era la del “rescat” després que el tripartit hagués provocat, segons les seves paraules, una “crisi fiscal formidable”; una referència al Fons de Liquiditat Autonòmica (el FLA) que va impulsar. Quan el diputat de Bildu Jon Iñarritu li va preguntar sobre el fals informe de la UDEF contra Jordi Pujol i Xavier Trias, va fer veure que no el coneixia: “Si vostè m’està reclamant la meva compareixença, passi’m l’informe abans”, va arribar a dir. I, com si es tractés de sant Pere, va negar en diverses ocasions saber de quin document li estaven parlant. Montoro, a més a més, va fer gala de la mateixa altivesa que va mostrar quan va implementar el FLA. L’exministre de Rajoy no va concretar si existia una via entre Hisenda i Interior per fabricar proves que eren filtrades a la premsa afí, i fins i tot es va vanagloriar d’haver estat el ministre que “menys filtracions” havia fet a la premsa.
Durant les tres hores en què va comparèixer, Montoro va destacar pels silencis i per alguns enfrontaments sonats. Quan el portaveu del PSOE el va acusar d’haver estat l’“artífex fiscal” de la persecució d’adversaris polítics, Montoro va amenaçar de marxar. Quan Pilar Vallugera, la portaveu republicana, li va retreure que la tractés de “senyora”, va fer cara d’estranyesa. I quan Josep Pagès, de Junts, li va demanar si tenia constància que hi hagués hagut desviació de fons públics d’Hisenda per al referèndum de l’1-O, va dir que “la malversació està sentenciada” i fins i tot es va posar a riure de manera histriònica, sense aturador. L’exministre es va indignar especialment amb les preguntes que li va formular el diputat de Junts. “M’aixeco i me’n vaig. Vostè em respecta? Vostè em respecta? Però què és, això? M’ofèn”, va dir en un determinat moment. El president de la comissió, Arnau Ramírez, va fer mans i mànigues per rebaixar la tensió i va demanar calma al compareixent. En contrast amb això, Montoro va tenir paraules de lloança per al portaveu de Vox, ja fos per afinitat ideològica o perquè aquest últim va deixar passar el seu torn d’intervenció sense formular-li ni una sola pregunta.
La desfilada d’exdirigents del Partit Popular encara no ha conclòs. Dilluns vinent, 5 de maig, està prevista la compareixença d’un altre alt càrrec del govern de Mariano Rajoy, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Però no sembla que aquesta nova ocasió hagi de servir per donar significat a una comissió que s’està convertint, com a mínim pel que fa referència a les compareixences, en una oportunitat per recordar, a cop de silencis, de mentides i d’arrogància, la guerra bruta que es va fer contra l’independentisme.