“Espero que l’única solució sigui votar Reagrupament”

Joan Car­re­tero (Tremp, 1955) con­ce­deix a l’AVUI la pri­mera entre­vista després de dei­xar ERC i llançar la pro­posta d’una can­di­da­tura inde­pen­den­tista per a les elec­ci­ons del 2010.

En el marc del Ter­cer Congrés Cata­la­nista, algú es pre­gun­tava per què hi ha inde­pen­den­tis­tes de dre­tes però cap par­tit que els repre­senti. Què li diria?
Li con­tes­ta­ria que, per desgràcia, a hores d’ara els inde­pen­den­tis­tes, siguin del color que siguin, no tenen repre­sen­tació en cap par­tit. Dels par­tits que hi ha al Par­la­ment cap està tre­ba­llant per la inde­pendència d’aquest país. No és que el cen­tre­dreta no tin­gui repre­sen­tació inde­pen­den­tista, sinó que no en té ningú.

ERC es declara inde­pen­den­tista.
ERC té la inde­pendència a la seva decla­ració ideològica, però, com diu el seu cap, fets i no parau­les...

¿Vol dir que ha dei­xat de ser una eina útil per als inde­pen­den­tis­tes?
De fets que ens enca­mi­nin cap a la cre­ació d’un Estat propi no en veiem cap. Per tant, el que han de fer els inde­pen­den­tis­tes d’aquest país, siguin de cen­tre­dreta, de cen­tre­es­querra o de cen­tre, és fer una alter­na­tiva perquè esti­guem repre­sen­tats al Par­la­ment de Cata­lu­nya.

Aquesta és la pro­posta que va llançar vostè en un arti­cle a l’AVUI fa un parell de set­ma­nes. Par­lava d’una can­di­da­tura d’ampli espec­tre que tin­gui com a eix cen­tral la pro­cla­mació uni­la­te­ral de la inde­pendència. Com es con­creta aquesta pro­posta a un any vista de les elec­ci­ons al Par­la­ment?
Com que espe­rem que falti un any, tota aque­lla gent que s’ha que­dat òrfena de repre­sen­tació –hi ha milers i milers de per­so­nes que no van a votar– i que té aquest sen­ti­ment ha de ser capaç d’arti­cu­lar-se i sor­tir d’aque­lla ratera a què ens han por­tat de fa anys una sèrie d’intel·lec­tu­als que han pretès que perquè Cata­lu­nya sigui nor­mal només hi ha d’haver dre­tes i esquer­res. Nosal­tres diem que quan Cata­lu­nya sigui un Estat nor­mal els podrem donar la raó, però que men­tre això no passi, pres­cin­dint d’aquest eix dre­tes i esquer­res, hi ha d’haver l’alter­na­tiva de la gent que tre­ba­lla perquè es pugui ser de dre­tes o esquer­res com en un país nor­mal.

¿Creu que el país està prou madur per plan­te­jar aquesta opció?
Home, jo penso que està tan madur que es podria arri­bar fins i tot a podrir! El que cal és que de la madu­resa no es passi a una fruita podrida i que la gent no aban­doni del tot l’espe­rança. Crec que el 2010 és la data clau perquè això no passi.

Nor­mal­ment una pro­posta d’aques­tes carac­terísti­ques s’arti­cula mit­jançant un par­tit. Un par­tit nou el 2010?
Estic pen­sant en un munt de patri­o­tes cata­lans que pen­sin que dis­cu­tir a Cata­lu­nya de dre­tes i esquer­res és dis­cu­tir del sexe dels àngels perquè un país que no té recur­sos pro­pis, que no té capa­ci­tat nor­ma­tiva pròpia, que no té repre­sen­tació inter­na­ci­o­nal... En un país que no té cap dels atri­buts d’un Estat no es pot fer ni política de dre­tes ni d’esquer­res. El que vull és que hi hagi aquest ter­reny de joc, que siguem un país nor­mal, que tin­guem la capa­ci­tat de deci­dir qui­nes polítiques volem fer. Tots aquells que volem que hi hagi ter­reny de joc, el que hem de fer és tro­bar-nos i plan­te­jar aquesta alter­na­tiva elec­to­ral perquè els milers de ciu­ta­dans que estan orfes de refe­rent polític el tin­guin.

Crear un par­tit polític no sem­bla una cosa fàcil. Entre altres coses, calen recur­sos humans i econòmics.
Entenc que els recur­sos humans hi són i els econòmics hi seran. No és tan difícil.

¿Aquesta alter­na­tiva que plan­teja és Rea­gru­pa­ment?
La dis­cussió no és si fem un par­tit o no. El par­tit ha de ser l’eina que ens ser­veixi per als nos­tres propòsits. Si fa falta fer un par­tit el farem, però la clau és que hi hagi una alter­na­tiva que es pugui votar a les elec­ci­ons al Par­la­ment. Com s’arti­cula és una qüestió logística.

Vostès ja han començat a cap­tar asso­ci­ats...
Nosal­tres volem pas­sar de la fase del patri­ota que diu molt bé, enda­vant, al molt bé, enda­vant, doncs apunta-t’hi, paga i col·labora.

Es deu viure molt bé fent de metge a Puig­cerdà...
És el millor lloc del món.

Doncs posar en marxa una alter­na­tiva com la que pro­posa com­porta molta feina. Aquest pro­jecte li fa prou il·lusió com per posar-s’hi al cap­da­vant?
A veure. Jo no tinc cap interès per­so­nal a dedi­car-me a la política. Ho he demos­trat sobra­da­ment. Quan era jove­net vaig deci­dir que de gran volia ser metge, en sóc, he exer­cit gai­rebé trenta anys de la meva vida i no tinc cap interès a dei­xar-ho ni a dei­xar el millor lloc del món, que és Puig­cerdà. Ara bé: em vaig posar en política perquè Cata­lu­nya esde­vingués un Estat, i si no hi ha cap més remei hauré de renun­ciar al que és la meva vida per poder tirar això enda­vant.

Quina mena de com­pli­ci­tats està inten­tant tei­xir?
Com diu Johan Cruyff, les coses són sen­zi­lles. Nosal­tres fem una crida a tot aquell patri­ota català que des del punt de vista de l’ads­cripció clàssica és libe­ral pro­gres­sista, soci­al­demòcrata, cris­ti­a­no­demòcrata, soci­al­cristià, o no ads­crit a cap ide­o­lo­gia, però que té clar que per damunt de tot aquest país ha de ser nor­mal –un país amb Estat–, perquè doni suport a aquesta alter­na­tiva. I amb totes les con­seqüències: que s’hi apunti, que pagui, que col·labori. Perquè si no tin­drem molt patri­ota de boca petita però que a l’hora de la veri­tat no hi ajuda. És l’hora que tots aquests tro­bin una alter­na­tiva, que serà dife­rent i moderna perquè no la volem arti­cu­lar com un par­tit clàssic, sinó com un movi­ment que té com a fina­li­tat asso­lir l’Estat català. Un cop asso­lit, que s’auto­dis­sol­gui i que cadascú faci el que cre­gui més oportú podent fer de ciu­tadà nor­mal d’un país nor­mal.

Des que ha llançat aquesta pro­posta i ha sor­tit d’ERC hi ha hagut una reacció sig­ni­fi­ca­tiva. Artur Mas li ha obert de bat a bat les por­tes de la Casa Gran...
I li agra­eixo l’hos­pi­ta­li­tat, però ja tinc casa pròpia, hi estic molt bé i no tinc per què entrar en cap altra. A més, no he estat mai situat a l’òrbita de CiU. Més aviat hem estat sem­pre adver­sa­ris i ho con­ti­nu­a­rem sent. Una altra cosa és que pensi que sense el món que repre­senta CiU és impos­si­ble asso­lir l’Estat català. Per tant, el que hau­rem d’inten­tar és arros­se­gar-los cap aquí.

També des d’Esquerra se’l situa al cen­tre­dreta i a l’òrbita de CiU.
Per desa­cre­di­tar. La velo­ci­tat es demos­tra cami­nant o cor­rent i ja es veurà el que fem. No em pre­o­cupa.

El tema polític clau és el debat sobre el finançament. Quin final hi augura?
No pot aca­bar de cap altra manera que amb l’espoli sis­temàtic. El que no tin­gui clar que l’invent de l’Estat espa­nyol fun­ci­ona i fun­ci­o­narà a base d’espo­liar els Països Cata­lans és que no entén res. El finançament aca­barà mala­ment com ho aca­barà l’Esta­tut perquè Espa­nya no accepta cap altra situ­ació que la de domi­nació abso­luta sobre Cata­lu­nya i tot el que repre­senta. No para­ran fins que no facin des­a­parèixer el pro­blema catalán. Un dels pro­ble­mes greus que tenim és que el món naci­o­nal fa una cursa desen­fre­nada per veure qui pacta pri­mer amb el PSOE.

No pac­tar amb cap govern espa­nyol també figura a la seva decla­ració de prin­ci­pis. Què més pro­posa?
El que pro­po­sem és molt sen­zill i és el que han fet totes les naci­ons del món amb democràcia i Estats soci­als madurs. Tenir una majo­ria par­la­mentària i pro­cla­mar la inde­pendència. La resta és per­dre el temps. Però al nos­tre pro­grama elec­to­ral tenim dues potes essen­ci­als. Una és la inde­pendència i l’altra és la rege­ne­ració pro­funda en els hàbits de la pràctica política. Apos­tem per l’aus­te­ri­tat en l’exer­cici de la funció pública, per l’eficiència, la dedi­cació, la limi­tació de man­dats i la sepa­ració de càrrecs.

Vostè ha dit que si CiU gua­nya les elec­ci­ons i torna a gover­nar serà una tragèdia naci­o­nal i que si es ree­dita el tri­par­tit també. ¿Rea­gru­pa­ment es pre­senta per tren­car aques­tes opci­ons?
Si el tri­par­tit suma és evi­dent que es tor­narà a fer. Pot pas­sar això o que torni CiU i els dos esce­na­ris supo­sen una tragèdia naci­o­nal. I encara hi ha una cosa més tràgica: la soci­o­vergència. Per tant, crec que hem de dina­mi­tar el mapa polític català.

Dina­mi­tar?
Això ha de can­viar. Aquí hi ha d’haver clara­ment uni­o­nis­tes espa­nyols en una banda i inde­pen­den­tis­tes a l’altra. Aquest és el gran debat: Cata­lu­nya ha de deci­dir si vol con­ti­nuar sent només una comu­ni­tat autònoma de règim comú, que és l’única opció que ens dóna Espa­nya. Hem d’acon­se­guir que el debat sigui que els polítics ens diguin si són uni­o­nis­tes o inde­pen­den­tis­tes. A mi m’importa molt poc quina ide­o­lo­gia tenen. Perquè... fer ges­ti­ons amb una per­versa mul­ti­na­ci­o­nal perquè fabri­qui un cotxe que con­ta­mina molt, que és un tot­ter­reny, és de dre­tes o d’esquer­res? Es tracta de ser efi­ci­ents, que la gent es gua­nyi la vida i se’n surti. Les polítiques soci­als fun­ci­o­nen només si l’eco­no­mia fun­ci­ona. Aquesta comèdia l’han repre­sen­tat molt bé els prínceps rojos de Bar­ce­lona, que diuen que s’ha de ser d’esquer­res i viuen com un marquès i tenen tor­res a la Costa Brava o la Cer­da­nya.

¿La seva pro­posta no con­tri­buirà a divi­dir encara més el cata­la­nisme?
Hem fet una pro­posta d’uni­tat. I li diré més: si demà al matí els líders de CiU i d’ERC es com­pro­me­ten públi­ca­ment davant del poble de Cata­lu­nya que el 2010 ani­ran junts per ini­ciar un procés de pro­cla­mació de l’Estat inde­pen­dent de Cata­lu­nya, ara mateix ens reti­rem i els donem suport.

I si no ho fan, fins on està dis­po­sat a arri­bar?
Si no ho fan, volem donar veu política als milers de cata­lans que no volen jugar més a aquest joc i que el que fan és no votar.

¿A vostè la direcció d’ERC li ha fet un favor obrint-li un expe­di­ent?
Jo d’ERC no en vull par­lar més. He estat gai­rebé vint anys por­tant la samar­reta d’ERC amb honor i entu­si­asme pen­sant que era la millor samar­reta per defen­sar el que penso que ha de ser Cata­lu­nya. Fa uns quants anys que la samar­reta em pesava cada vegada més, des del meu punt de vista està dete­ri­o­rada. Me l’he tret, s’ha tan­cat una etapa, ells que facin el seu camí i jo faré el meu.

Quan va començar a pen­sar que estava més fora d’ERC que no pas a dins?
Ja dic que no vull par­lar més d’ERC, però, en fi, l’última: el 2003, quan entro al govern, vaig començar a veure que sor­pre­nent­ment per a mi el que jo pen­sava no coin­ci­dia amb gai­rebé res del que pen­sa­ven els líders d’ERC. I cada vegada la meva decepció va anar en aug­ment. Vam inten­tar des­es­pe­ra­da­ment fer un crit per can­viar les coses, però no ha estat pos­si­ble. Se’ns ha arri­bat a dir que érem una malal­tia, un càncer a extir­par. Però s’ha aca­bat.

Si està tan con­vençut que es ree­di­tarà el tri­par­tit si suma, sem­bla rao­na­ble pen­sar que la solució és votar CiU no?
No. Espero que l’única solució sigui votar Rea­gru­pa­ment.