Informar sense fer d’altaveu

“Per nous que ens semblin, molts dels problemes que té la nostra democràcia són ben antics. El dilema de què fer amb l’extrema dreta, per exemple, el van tenir ja aquells que van trobar-se, per primer cop, els feixistes a les institucions”, escriu Alba Sidera a Feixisme persistent (Saldonar2020) en referència a la Itàlia de Mussolini. Més de cent anys després, un partit hereu del feixisme governa a Itàlia, mentre la centralitat política europea recupera el vell debat sobre la conveniència d’imposar cordons sanitaris –o tallafocs, com en diuen a Alemanya– per mantenir l’extrema dreta allunyada dels òrgans de control i decisió. I és que la dreta nacional-populista, autoritària, radical, postdemocràtica o directament neofeixista no deixa de guanyar terreny: governa a Itàlia, domina una quarta part dels escons del Parlament Europeu i és la principal força opositora a França, Alemanya, als Països Baixos i a Àustria. Al Congrés espanyol, Vox es fa imprescindible per al PP per recuperar La Moncloa mentre marca el pas als governs balear i valencià. A Catalunya, Aliança Catalana ha entrat al Parlament i manté la tendència a l’alça en els sondejos.

És en aquest context que la discussió sobre el cordó sanitari salta les parets de la política i es trasllada també a les redaccions. Com hauria de ser la cobertura mediàtica de l’extrema dreta? Com n’haurien d’informar els mitjans sense fer-li d’altaveu? Aquesta és la pregunta nuclear plantejada a la taula rodona Extrema dreta i periodisme, celebrada dijous al Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’acte, organitzat per l’Associació de Periodistes Europeus (APEC) amb motiu del Dia d’Europa, va aplegar professionals com ara la mateixa Sidera, corresponsal d’aquest diari a Roma; Nico Tomás, corresponsal polític de l’Agència Catalana de Notícies, i Xavier Rius Sant, periodista freelance, tots ells bons coneixedors de les dinàmiques dels partits i moviments d’aquest univers que desafia el sistema democràtic. “No es pot obviar que l’extrema dreta existeix i té representació parlamentària”, admet Tomás, autor d’El gall ferit (Saldonar, 2022) –sobre la França que ha vist l’ascens del Rassemblement National–, però no s’han d’“amplificar” els estirabots que fabriquen les mateixes organitzacions amb l’ànim de guanyar visibilitat i marcar el debat. “La primera victòria de l’extrema dreta no és a les urnes, sinó quan aconsegueix situar l’agenda pública”, hi afegeix Tomás, tot reconeixent: “Els mitjans hem picat l’ham i de qualsevol estridència n’hem fet un teletip.” Una advertència semblant fa Xavier Rius Sant, autor d’Aliança Catalana, els nostres ultres (Icaria, 2025) i de diversos llibres sobre l’extrema dreta espanyola, que posa en relleu com, gràcies a les intervencions de Javier Ortega Smith en diferents televisions mainstream, Vox va anar agafant volada fins a adquirir protagonisme com a acusació en el sistema judicial espanyol. “El periodisme ha de ser antifeixista, de la mateixa manera que hem assumit que ha de ser feminista. No és el mateix posar el micròfon a qui oprimeix que a qui és oprimit”, sentencia Tomás.

Fa cent anys, ho tenia ben clar el periodista i diputat socialista italià Giacomo Matteotti: “El feixisme no és una opinió, és un crim”, havia advertit els seus coetanis abans de ser segrestat i assassinat, recorda Sidera en el seu llibre.