“L’independentisme es va haver de moure en la clandestinitat”

Enguany es compleixen els cent anys d’aquells fets i semblava una oportunitat escaient per reeditar un llibre que, tot i que es va publicar l’any 1988, fa molts anys, pràcticament exhauria el tema. Joan Crexell va utilitzar bona part de les memòries dels protagonistes, com ara les d’Abelard Tona i Miquel Ferrer. Les úniques que no va poder consultar van ser les d’en Miquel Badia, que vaig publicar jo mateix. El que passa és que aquest parla sobretot de la seva situació personal, tant de la detenció com de les tortures que va patir a comissaria i de la llarga estada al penal d’Alcalá de Henares. Però no desvirtua per res el relat i les tesis defensades per Crexell.

És un periodista d’investigació, molt lligat a la lluita de l’antifranquisme, que tira endavant algunes publicacions per donar compte de les notícies de veritat, no les oficials. A partir d’aquest interès pel periodisme de combat va passar als treballs d’investigació històrica. Té alguns llibres importants, com ara La Caputxinada (Edicions 62, 1987), Els fets del Palau i el Consell de Guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982) o Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984). Un dels aspectes més remarcables de Crexell és la seva capacitat per trobar fonts inèdites. En el cas concret del complot de Garraf, a més a més, té l’avantatge que va poder parlar amb dos dels protagonistes dels fets, el Deogràcies Civit i l’Emili Granier-Barrera, que va escriure el pròleg de la primera edició.

Hi ha algunes raons. La primera és que no deixa de ser una acció armada contra el rei de l’Estat espanyol, la qual cosa genera una certa prevenció, sobretot actualment, quan les alternatives insurreccionals i la lluita armada han quedat totalment arraconades. La segona raó és que, a diferència dels fets de Prats de Molló, que van tenir molta més volada per la seva repercussió internacional, sobretot a França, en el cas del complot de Garraf això no va passar.

En aquell moment, bona part de les alternatives polítiques, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, utilitzaven les fórmules insurreccionals com a mecanisme habitual de fer política. En segon lloc, cal parlar de la trajectòria del moviment independentista, que per efecte de la repressió de la Dictadura de Primo de Rivera s’havia hagut de moure a les catacumbes. Això feia que estigués molt més habituat a la lluita clandestina que no pas a la pública. Després també hi ha uns referents internacionals molt clars. El primer de tots és la lluita del poble irlandès. A més a més, un mes abans del complot de Garraf s’havia produït un fet que va tenir una certa transcendència a l’hora d’utilitzar la lluita armada contra el rei espanyol. Es tracta d’un atemptat que es va produir a Bulgària en plena dictadura militar. Es va posar una bomba a la catedral de Sveta-Nedelya, a Sofia, que va matar 128 persones però no va afectar el rei búlgar, Borís III. La Dictadura de Primo de Rivera va provocar que els militants d’Estat Català s’habituessin a lluitar en la clandestinitat. Es calcula que entre el 1923 i el 1924 es van arribar a organitzar fins a 54 escamots. Això és el reflex d’una certa radicalització de la societat catalana i sobretot del jovent. El complot de Garraf va ser organitzat tant per un grup autònom dels escamots d’Estat Català que es deia Bandera Negra, com també per alguns militants d’Acció Catalana. Aquests grups actuen de manera autònoma, sense el vistiplau de l’organització d’Estat Català que estava a l’exili. De fet, ni Francesc Macià ni Daniel Cardona en coneixien els preparatius. El fracàs va provocar la desarticulació d’Estat Català i dels escamots, que no van tornar a reorganitzar-se fins pràcticament el 1928.

En primer lloc, el coneixement del plet català fora del nostre país. El complot de Garraf i, un any després, els fets de Prats de Molló, convertiran Francesc Macià i Estat Català en els principals referents de la lluita contra la dictadura. No és casualitat que Macià sigui qui encapçali la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya el mes de març del 1931. Ell, que és un líder independentista o separatista, com se’n deia a l’època, esdevé el líder natural d’ERC, quan hi havia altres líders que no eren separatistes. I és Francesc Macià qui guanya de manera inesperada les eleccions del 12 d’abril del 1931 i qui proclama la República Catalana. Aquesta és la primera conseqüència. A partir del mes de gener del 1930, quan dimiteix Primo de Rivera, la lluita per l’amnistia dels condemnats pel complot de Garraf serà, tal com reconeixen alguns contemporanis, el primer gran acte d’afirmació republicana. El més important va ser el que es va conèixer com a “Manifest de les dones”, que demanava l’amnistia i que va recollir més de 200.000 signatures femenines. Tot aquest moviment va facilitar que els vuit condemnats pel complot sortissin de la presó, de manera progressiva, durant el mes d’abril de l’any 1930. La Dictablanda del general Berenguer els va deixar anar amb comptagotes per evitar que l’alliberament es convertís en un acte de reivindicació, però això no va fer sinó amplificar-ho. Serà, de fet, el primer acte pro república clarament obert i al carrer que es va produir.