“Inculpant Netanyahu, el TPI mostra un inici d’imparcialitat”

Fins ara els instruments de la justícia internacional havien estat utilitzats gairebé exclusivament en contra dels adversaris derrotats. Com en els judicis de Nuremberg, per exemple, que no van abordar el bombardeig massiu de les ciutats alemanyes. O en els judicis de Tòquio, que no van jutjar els bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki; o contra persones impotents en l’escena internacional, com ara africans o rebels; o contra enemics d’Occident, com Milosevic i Putin. Hi havia, doncs, un clar doble raser. I quan, per primera vegada, amb les inculpacions de Benjamin Netanyahu i el seu ministre de Defensa, el Tribunal Penal Internacional demostra un inici d’imparcialitat i equilibri, es produeix una reacció adversa tan forta que posa en perill l’existència mateixa de la cort.

És a dir, quan per primera vegada les institucions creades per la comunitat internacional –el Tribuna Internacional de Justícia (si bé aquest ja té mèrits anteriors) i el Tribunal Penal Internacional (TPI)–, es posen a l’altura de la situació, ara són els mateixos països que van establir aquestes institucions els que fallen i demostren la seva hipocresia.

Sí, però també a les declaracions d’almenys cinc països europeus posant en dubte la voluntat d’aplicar els mandats contra Netanyahu i Yoav Galant. És a dir: França, Polònia, Alemanya, Itàlia i Hongria, que s’ha plantejat fins i tot retirar-se completament de la cort. Però el que fa més mal és el cas d’Alemanya, França i Polònia.

En el cas francès, el Ministeri d’Afers Estrangers es basa en l’argument jurídic de dir que els caps d’estat de països no membres, que no han ratificat l’estatut del TPI, gaudeixen d’immunitat. És un argument rebutjat per les institucions de la cort. Però, curiosament, França no va utilitzar aquest argument quan Putin va visitar Mongòlia. Llavors va criticar Mongòlia per no detenir-lo. Putin es troba exactament en la mateixa situació jurídica que Netanyahu.

En vint-i-tres anys i amb un cost de més de 2.000 milions d’euros, els fiscals del TPI no han aconseguit mai una condemna ferma contra cap actor estatal, a cap nivell, enlloc del món. Els únics condemnats per la cort són sis rebels africans. Entre altres coses, la cort no té policia pròpia. Depèn de la voluntat dels estats per cooperar. Les úniques persones que han estat transferides a la Haia —amb l’excepció d’un rebel africà que s’hi va presentar voluntàriament— han estat enviades pels seus opositors. El cas més recent és el de [l’expresident de les Filipines] Duterte, que podria arribar a ser el primer actor estatal condemnat, però que ha estat enviat a la cort pels adversaris polítics del seu país. Una debilitat del sistema de justícia internacional, doncs, és que li falta una força coercitiva pròpia.

Jo espero que sí. Primer, però, cal veure si la democràcia nord-americana sobreviu Trump i si algun dia hi ha una alternança. Però miri, fa més de vint anys, el 1998, set països van votar en contra de l’Estatut de Roma, i un d’ells era el govern de Bill Clinton. És a dir, tant demòcrates com republicans tendeixen a veure l’interès nacional dels EUA —la seguretat nacional del país— protegit més per la seva força que pel dret internacional.

Bé, res no és mai irreversible però sí crec que està causant un dany que costarà anys o dècades de reparar. Ja no som a l’inici de Trump. I Trump ha demostrat que no té límits i que provarà fins a on pot arribar. I si la gent li ho permet, arribarà fins al punt de destruir completament les institucions nord-americanes. Confio que la resistència, que està agafant força, serà cada vegada més important. Trump està utilitzant tots els recursos del govern federal per imposar la seva voluntat. El que està fent amb Harvard o amb els bufets d’advocats és com un extorsionador que diu: «Fes el que jo dic o et destruiré.» Ja ni tan sols és una qüestió ideològica. En el cas de Harvard, el pretext de l’antisemitisme ja ha quedat enrere. Ara és: «Obeeix-me o et faré mal; fins que no et rendeixis, et continuarem castigant». Harvard està en una lluita existencial, no sé com acabarà. El febrer de l’any passat vaig escriure un article advertint que Trump 2 seria un perill per a la democràcia. Però fins i tot jo estic sorprès per la seva audàcia, la seva desinhibició i la seva imaginació. Això de treure a les universitats els seus avantatges fiscals o de dir a un bufet d’advocats que no li agrada, que no pot recórrer als tribunals... Evidentment, tots els tribunals que han revisat aquests decrets els han considerat inconstitucionals. Però diversos dels bufets més importants, rics i prestigiosos s’han doblegat.

Crec que, malauradament, no acabarà amb Trump. Trump va començar com a símptoma d’una crisi democràtica i s’ha convertit en motor. És a dir, ha accelerat i ha creat un moviment. I el fet tràgic és que gairebé un 50% dels votants dels EUA van votar per ell, el menys apte per al càrrec de president dels EUA, una persona sense escrúpols, sense ètica moral, motivat per la venjança i el lucre propi de manera oberta. Trump debilita els EUA tant a dins com al món, on el soft power nord-americà desapareix. Està afeblint la força militar dels EUA i, a l’interior, està liderant un declivi que, a mitjà termini, farà més pobres els nord-americans, menys educats, menys saludables. Tindrem epidèmies, hi haurà accidents humans i catàstrofes naturals a les quals no podrem respondre. M’imagino que l’esperança de vida disminuirà. Quin estudiant xinès o espanyol aplicarà ara a Harvard, a Columbia o a d’altres universitats? Les coses que feien gran Amèrica —la innovació, la ciència, la tecnologia— tot això està marxant, està sortint dels EUA.

Sí, però ell l’ha accelerat. Ja patíem una crisi democràtica. Com deia Obama, és molt difícil mantenir una democràcia quan la gent no pot distingir entre el que és veritat i el que és fals. Crec que els nord-americans cada cop estan menys formats, tenen menys sentit crític. I hi ha desigualtats, sobretot en el sistema de salut.

La victòria de Trump no era inevitable, es deu en gran mesura a l’obstinació de Biden de presentar-se una altra vegada. La setmana passada va sortir un bon llibre de Jake Tapper, periodista de CNN, explicant des de dintre com els demòcrates mentien sobre la salut de Biden intentant enganyar els nord-americans. Han perdut tota credibilitat. En general, el Partit Demòcrata, com molts partits socialdemòcrates a Europa, s’ha distanciat massa de la seva base original. Ara els treballadors de classe obrera als EUA voten als republicans. El Partit Demòcrata havia estat el partit de la gent corrent. Ara és gairebé el contrari. Els republicans són el partit dels no educats i també dels molt rics. I els demòcrates són el partit de les elits educades. Hi ha demòcrates, com Bernie Sanders, que tenen una connexió real amb els treballadors i crec que n’hi ha molts altres que podrien haver derrotat Trump. El que estem veient ara és un rebuig als demòcrates que el partit haurà de resoldre si vol guanyar les eleccions de mig mandat. I crec que és molt important que guanyin aquestes eleccions. Malauradament, el sistema nord-americà ens condemna al bipartidisme, per com està dissenyat el sistema electoral.

Per mi, gran part del problema prové d’Obama. Podria haver estat un president transformador, va guanyar amb una gran majoria –probablement encara més gran si no hagués estat negre–. I en lloc d’utilitzar aquesta majoria per canviar realment el sistema, es va limitar a una reforma sanitària important. I llavors tens Trump, que va guanyar amb un 49% del vot i ho va canviar tot. Crec que això reflecteix com es comporten els dos partits. Els demòcrates són molt tous, molt cautelosos. He fet campanya per Kamala Harris, i vuit anys abans la vaig fer per Hillary Clinton i no vaig veure mai l’entusiasme per aquestes candidates –fins i tot per Biden– que tenen per Trump els seus seguidors. Part de tot això ve del Tractat de Lliure Comerç que va signar Bill Clinton el 1992, que va provocar la desindustrialització del país profund, la pèrdua de molts llocs de treball en aquest sector. D’aquí ve, en realitat, el canvi en el perfil de vot.

Sanders diu el mateix que fa 30 anys, que si els milionaris, els multimilionaris..., però almenys té un discurs, un programa. Explica que el sistema és injust, que som l’únic país del món que no té cobertura sanitària universal. Això és el que has de dir. Espero que aquest any emergeixin noves personalitats. Bernie és massa gran. Alexandria Ocasio-Cortez, que m’encanta, potser és massa d’esquerres. Però ja ho veurem. Espero que aparegui algú amb capacitat per connectar amb la gent.

Sí, estem en un moment molt difícil. Tenim els tres països més poderosos del món amb governs autoritaris: la Xina, Rússia i els EUA. Tenim dues ferides obertes –Ucraïna i Gaza– que no semblen tenir solució. En un cas, és una agressió oberta i, en l’altre, és un extermini televisat davant dels nostres ulls, amb la complicitat d’Occident. Vivim en un món d’impunitat.