“La nostra feina és recollir tot l’independentisme que puguem”

No m’ho esperava, la veritat. Pensava que quan la gent que estava en minoria veiés que jo tenia prou consens, m’ajudaria. Però és igual. Va ser una sorpresa i una lliçó d’humilitat. I també un aprenentatge. Després hem anat veient que era un problema i ho hem intentat resoldre. I és clar, s’ha clarificat, perquè al principi no s’entenia gaire. És veritat que nosaltres, jo i altra gent com en Julià de Jòdar, en Pep Cruanyes o l’Elisenda Romeu, anàvem amb la intenció que l’Assemblea no fos una plataforma electoral, perquè ens semblava que això era la mort de l’Assemblea. I això va topar amb un grup de persones que feia dos o més anys que tenien la idea que l’ANC, que estava en declivi tot i que no es digués, es convertís en una plataforma electoral.

Havia parlat amb la Carme Forcadell o amb Jordi Sànchez, i ja m’havien explicat el que hi havia. Vaig avisar que jo tenia 77 anys, però vaig pensar que ho havia de provar. I no, no me’n penedeixo gens. Primer. Prefereixo estirar la pota fent coses que no pas estant a casa tranquil·lament. Segona cosa. Estem en un moment en què és molt difícil d’articular l’independentisme. Quan el vaixell està en perill cal implicar-se. Tercer. S’ha impedit que l’ANC es diluís en aventures electorals que podien fer-la desaparèixer. A part d’això, molta gent em deia que les entitats estaven barallades entre elles, que l’Assemblea no tenia la bidireccionalitat necessària per fer una feina assembleària i que hi havia la sospita que amb l’aposta per una llista cívica, en comptes d’eixamplar l’independentisme i recollir tota la gent independentista, el que es feia en realitat era reduir-ne l’abast.

La feina que hem fet, que ha estat molta. Primer, fer un full de ruta. Veníem d’un full de ruta en què es feia la independència a través d’una llista cívica. Per tant, el full de ruta del nou secretariat havia de ser totalment diferent i vam definir-lo. Després, hem netejat en el sentit de clarificar. Vivíem en un núvol que no era real. Es deia que l’Assemblea tenia 40.000 socis, però en realitat en tenim 28.000 i escaig. Sense mesurar bé les nostres forces no podem saber quines opcions d’acció tenim, ni les possibilitats econòmiques i totes les qüestions interiors. Ja sigui per la depressió nacional que estem patint o pel motiu que sigui; no culpo ningú, bona part de les assemblees sectorials no funcionaven, quan n’havíem tingut un fotimer; les territorials estaven molt desactivades. Aquesta feina l’ha fet sobretot en Jordi Pesarrodona, que és l’encarregat de les territorials. Vam fer una campanya arreu del territori i vam explicar quina era la voluntat de fer, de refer. També hem canviat la relació amb les altres entitats independentistes. No pot ser que fem el mateix que fan els partits polítics entre ells. Així no anem enlloc.

Hem d’entendre que les entitats independentistes tenim la mateixa finalitat estratègica, però els camins són molt diferents. I si això no ho entenem, val més que ens quedem a casa. Perquè si no entenem que, per exemple, l’AMI és una entitat independentista, però lligada fonamentalment als partits i per això no hi volem parlar, doncs resulta que deixem de parlar amb el poder municipal de 700 i escaig d’ajuntaments. Nosaltres hem de ser col·laboradors. Hem d’entendre que la seva manera de fer la independència és diferent de la nostra. Un altre cas. Òmnium Cultural pretenen arribar a l’estratègia independentista a través d’un camí que passa per teixir cultura, educació, entitats cíviques, etc. Nosaltres, que només volem la independència, hem de ser còmplices de les estratègies de les altres entitats, que a vegades estan obligades a fer girs que a nosaltres no ens cal fer o no volem fer. I això jo crec que està molt clar entre tota la gent amb qui hem parlat. Tots els presidents de les entitats independentistes per fi tenim un espai obert de diàleg en què diem: “Escolta, l’estratègia final quina és? La independència? Doncs cadascú fa el seu camí i respectem el seu rol. Això em sembla importantíssim, i per tant varen fer una prova l’11 de setembre, quan vàrem perdre la tradició i en comptes de parlar cada entitat pel seu compte varen parlar amb un únic discurs, cosa que no té per què ser sempre així. Segons em diuen, és la primera vegada, des de fa molts anys, que això no passava. I jo crec que això és positivíssim. Des de fora hi haurà un sector que dirà que tots són traïdors i botiflers. Però som el que som, tenim el que tenim i hem de fer servir l’eina que tenim, l’ANC, per muscular-nos, estructurar-nos, canviar moltes coses, assumir els aprenentatges de l’1 d’Octubre, les seves conseqüències...

Nosaltres informem a tots els partits on som, què fem i què volem. I hem fet el full de ruta i un acte social on vàrem convidar-los a tots. Però la nostra obsessió en aquests moments no és intentar convèncer els partits, sinó muscular-nos i tenir prou força social. Però no per convèncer-los, sinó per condicionar-los. Si nosaltres no tenim força, no els convencerem de res perquè no els podrem coaccionar. Si l’Assemblea s’estructura i té prou capacitat de mobilització, aleshores sí. Per tant, ara la nostra feina és recollir tot l’independentisme que puguem, estructurar-lo, fer l’aprenentatge de tot el passat, fer nous estatuts per mirar d’actualitzar-los...

L’Assemblea d’ara no té res a veure amb la del 2015, quan teníem un any i mig per fer-ho tot. Ara no hi ha un termini. Abans, a més, estàvem en una mena de protagonisme social de l’independentisme i ara estem en una fase depressiva. Ens cal canviar els estatuts per actualitzar-los, per agilitzar el nostre funcionament. Adeqüem la normativa en diversos punts importants; en aquest cas concret, què plantegem? Doncs que per elegir els càrrecs orgànics es mantingui la majoria qualificada dels 2/3 en les dues primeres votacions i s’estableixi la majoria absoluta a la tercera. Cal buscar el consens i alhora evitar el bloqueig de l’entitat. En tot cas, posem- ho a votació, a veure què pensa la gent. Jo, per exemple, seria partidari d’eixamplar els mandats, perquè dos anys és la negació de la continuïtat en les polítiques de fer. Cada dos anys canviem. Aleshores, la gent que arriba està tres o quatre mesos per assabentar-se de com estan les coses. O sigui, que d’alguna manera aquests mandats es converteixen en un any i mig, per ser generosos. Quan teníem molta pressa, potser valia la pe- na, però ara que veiem que les dificultats són més grans, em sembla que seria important re- visar el temps. Després també cal revisar el funcionament de les assemblees territorials per- què sigui més lleuger.

Fora de l’Assemblea, que facin bon camí i que tingui tant d’èxit com es pugui. El que passa és que es tracta d’una plataforma que ha sortit de l’Assemblea i que ha provocat tots aquests problemes que hem tingut, de filtracions, de contradiccions, de bloquejos... Si algú pensa que és més efectiva una opció electoral que l’Assemblea, el que demano és que, per favor, faci l’opció electoral, però que deixi que l’Assemblea sigui allò que essencialment ha de ser, que és un lloc on tothom hi càpiga i en què ningú demana a l’altre què vota i què no vota. És una llàstima que des del dintre de l’Assemblea es promocioni només un àmbit independentista i no es promocioni, per exemple, Alhora o la CUP o qualsevol altre. Nosaltres no estem contra una llista electoral. El que estem en contra és que sigui la llista de l’Assemblea. Jo demanaria als que contínuament estan fent propaganda només per a un partit a través de tuits o des de les coordinadores de les assemblees territorials que per favor dimiteixin. Dempeus no és en absolut l’opció política de l’Assemblea. Això ho nego rotundament.

Des d’un punt de vista nacional, és un espant. Per al president Illa, l’espanyolització és el seu estat natural de felicitat. El que passa és que després resulta que els partits independentistes, quan fan possibilisme autonomista, diuen que el poden condicionar, quan en realitat li renten la cara, a la qual cosa nosaltres estem molt en contra. I respecte a les qüestions socials i nacionals, el PSC és la crossa del PSOE, amb unes ambicions absolutament espanyolistes en les quals Catalunya no té lloc com a nació pròpia ni es preveu el dret a l’autodeterminació. En l’àmbit social, si la comparació és amb Vox o amb el PP, penses: “Pobrets!” Però ni la llei mordassa ha canviat ni són prou valents en qüestions fonamentals com ara l’habitatge. És la mediocritat continuant gestionant un sistema que està podrit. I sap greu que els partits independentistes hi col·laborin. I és la meva obligació, com a president de l’ANC, dir que aquesta col·laboració o hauria de tenir fruits molt més rendibles o que deixin de fer el favor al president Illa de presentar-lo com un president normal quan és una anormalitat.

Durant anys vaig fer submarinisme i sé que quan baixes i ja no pots més, has de tocar a terra i començar a pujar. El senyor Salvador Illa és la demostració que Catalunya ha tocat fons. I o pugem o bé desapareixem. Ara és qüestió de la voluntat de la gent, del voler ser. Som o no som? Si hem de ser, doncs anem cap amunt, la qual cosa vol dir estructurar la resistència a la confrontació d’un Estat que se sent guanyador i que sap com fotre’ns. Hem de trobar noves maneres de lluitar, d’organitzar-nos i ser forts. Fàcil? Gens. Per ser independents primer hem de ser una nació forta. És impossible aconseguir la independència si abans no ens hem reestructurat com una nació forta. I això les entitats independentistes ho tenim claríssim, totes.