Catalunya és llibertat

“Catalunya i llibertat són el mateix”. Amb aquestes paraules dites per Lluís Companys com a president del Parlament l'any 1932 va iniciar Ernest Benach, successor seu en el càrrec, l'homenatge que el Parlament de Catalunya va retre ahir a tots els presidents de la cambra legislativa. Són, a més de Companys, Joan Casanovas, Josep Irla, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Serra i Moret, Francesc Farreras i, ja en l'actual etapa democràtica, Heribert Barrera, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Reventós i Joan Rigol. Tothom evidentment pot fer el que vulgui, però molts absentistes electorals que presumeixen de ser-ho s'haurien repensat l'actitud si haguessin assistit a un acte que va posar en valor no només els homes que han presidit el Parlament –alguns, tots els de la República, amb una història dramàtica–, sinó el sentit mateix de la institució decisiva per al progrés de Catalunya.

Heribert Barrera va fer el discurs més reivindicatiu. La Constitució espanyola, tal com ell i el seu partit van preveure al moment de decidir no votar-la, és una eina inservible. Després de la sentència de l'Estatut ens trobem en un atzucac i cal trobar nous camins. El públic, entre el qual es trobava el president Montilla, l'expresident Maragall, el cardenal Sistach i altres autoritats “civils i militars” va aplaudir amb força el polític que parla clar i que per edat podia evocar el Parlament de la República. Joan Rigol, l'altre expresident viu, va parlar de la dignitat de la institució, i Ernest Benach, el seu successor directe, va plantejar una nova sortida per a Catalunya després de la sentència del Tribunal Constitucional. L'Onze de Setembre, amb l'acte d'ahir, referma el seu caràcter reivindicatiu. Catalunya i la llibertat són el mateix.

L'historiador Joan B. Culla va obrir l'acte dibuixant el perfil biogràfic dels deu presidents i l'època històrica que els va tocar viure. Històries de guerra, d'exili, de mort –a l'octubre farà setanta anys de l'afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat en substitució de Macià– de lluites intestines, de dignitat, de continuïtat, de voluntat de ser i seguir endavant. Un memorial necessari perquè molts dels expresidents són desconeguts no ja per la gent normal i corrent sinó per molts dels que ahir omplien la sala d'actes del Parlament.

Quan CiU tenia la majoria absoluta, els seus adversaris van voler-nos fer creure que l'Onze de Setembre del 1714 era com un invent de Jordi Pujol. L'oposició contraprogramava els actes commemoratius amb unes conferències a càrrec d'uns historiadors que afirmaven que la victòria dels Borbons sobre els Àustries no havia estat una catàstrofe si no tot al contrari, perquè els Borbons representaven la modernitat i els Àustries eren una antigalla medieval que llavors ja feia riure. També relativitzaven la figura de Rafael Casanova, reduït a un situacionista que al cap i a la fi no va morir en la batalla, com sembla voler dir el monument que té a la ronda de Sant Pere, sinó que ho va fer al llit. On són aquells historiadors, des que fa set anys governen les esquerres? Reclosos a les seves càtedres comptant quants catalans van ser negrers i esclavistes. A l'hora de la veritat el govern crida en Culla, el “nacionalista” Culla, perquè és moneda que dringa i si no estalvia judicis crítics també n'aporta de positius i d'aquells que, juntament amb l'acte d'ahir tot sencer, fan que avui sortim amb la bandera enlaire i no arrossegada per terra.