Duels sense sang

L’ombra de les elec­ci­ons de l’any vinent va seguir sobre­vo­lant ahir amb pesa­desa el debat de política gene­ral. I no pre­ci­sa­ment per atiar-ne la inten­si­tat. El pre­si­dent José Mon­ti­lla no vol posar en perill l’espai de cen­tra­li­tat que asse­gura haver con­que­rit i va evi­tar encres­par el cos a cos amb el líder de l’opo­sició, Artur Mas. El pre­si­dent, que no va dub­tar a repli­car CiU retra­ient l’acció dels governs de Jordi Pujol, va rebut­jar sense mira­ments la pro­posta naci­o­na­lista d’un front català a Madrid con­tra l’incre­ment d’impos­tos.

L’altre pols de la jor­nada havia de ser amb el repu­blicà Joan Puig­cercós, a qui Mon­ti­lla havia acu­sat d’embran­car-se en aven­tu­res inde­pen­den­tis­tes. I tam­poc. Puig­cercós, que va dei­xar clar que la seva prin­ci­pal excursió és de retorn a l’equi­distància, va emplaçar el pre­si­dent a reti­rar les parau­les del dia ante­rior recor­dant-li que sense ells no tin­dria el càrrec. Però Mon­ti­lla es va fer el sord i, ves per on, en el torn de rèplica, Puig­cercós va obviar el tema. Ja estava dit.

No és cap secret que la natura no ha dotat Mon­ti­lla amb el do de l’oratòria. Però després de tres anys de bre­gar al Par­la­ment, el pre­si­dent ha après a fer de la neces­si­tat vir­tut. Sap quan toca esqui­var el duel par­la­men­tari i sobre­tot acon­se­gueix embol­ca­llar l’hemi­ci­cle en un espès i efec­tiu tel d’avor­ri­ment. “Un tostón”, va ser la fina des­cripció que en va fer dimarts Joan Saura en un SMS al por­ta­veu d’ICV, Jaume Bosch, cap­tat per un fotògraf d’El Público.

El debat amb un Artur Mas con­tun­dent en el fons però cor­recte en les for­mes no va asso­lir ni tan sols la tensió d’algu­nes quo­ti­di­a­nes ses­si­ons de con­trol. Després d’aler­tar que hi ha una crisi al país no només econòmica sinó també de lide­ratge que reque­reix un canvi de govern, Mas va recla­mar res­pon­sa­bi­li­tats per l’afer dels infor­mes, va car­re­gar con­tra l’impost de suc­ces­si­ons i va pro­po­sar un front comú a Madrid con­tra l’incre­ment fis­cal.

Mon­ti­lla li va repli­car que CiU no repre­senta cap canvi, sinó un retorn al pas­sat, el va tit­llar de neo­li­be­ral i con­ser­va­dor, i li va retreure tant les polèmiques pels infor­mes que van patir els governs de CiU com el fet que no va eli­mi­nar l’impost de suc­ces­si­ons quan era con­se­ller de Pujol. El que tenia clar Mon­ti­lla era que no dei­xa­ria vole­iar per l’hemi­ci­cle ni un ins­tant més del que fos impres­cin­di­ble el front català pro­po­sat per Mas. “Els 25 dipu­tats del PSC mai faran pre­si­dent del govern, ni per activa ni per pas­siva, un mem­bre del PP”, va sen­ten­ciar, a més d’iro­nit­zar que CiU pre­fe­reix l’“amic” Mari­ano Rajoy a la Mon­cloa, cosa que va pro­vo­car que Mas l’acusés de poli­ti­que­ria fàcil amb “la por al PP”.

L’expec­tació se cen­trava tot seguit a escol­tar Puig­cercós després que el dia ante­rior Mon­ti­lla titllés els repu­bli­cans de nens mimats que dei­xen de banda la joguina nova –l’Esta­tut– per dema­nar-ne una altra i apun­tar-se a invents inde­pen­den­tis­tes. “Si fos veri­tat, vostè no hau­ria pac­tat amb els inde­pen­den­tis­tes, i vostè no seria pre­si­dent –va repli­car Puig­cercós–. Li prego que rec­ti­fi­qui”.

Però Mon­ti­lla no va rec­ti­fi­car. De fet, va sem­blar poc atent a les parau­les del repu­blicà i va dedi­car part de la rèplica a res­pon­dre temes que Puig­cercós no posa­ria damunt la taula fins al torn següent. I Puig­cercós, amb la cara equi­dis­tant­ment ado­lo­rida de tant picar l’ullet als con­ver­gents, ho va dei­xar córrer.