En Pujol a Port Aventura

Si a Port Aven­tura cada any es tren­quen les banyes per tro­bar un per­so­natge famós com a ganxo per a les seves cam­pa­nyes, ahir va tro­bar, sense voler-ho, un dels que ha tin­gut més impacte entre els visi­tants: Jordi Pujol. La pas­se­jada que va fer el carismàtic expre­si­dent català, con­vi­dat amb motiu del 15è ani­ver­sari perquè fer conèixer les ins­tal·laci­ons noves, va ser un autèntic bany de mas­ses i va eclip­sar del tot el que no dei­xava de ser un altre acte de la cam­pa­nya de Josep Poblet com a can­di­dat de CiU a Tar­ra­gona. “Mira, mira, és Jordi Pujol”, va ser la frase que ahir al ves­pre es va repe­tir més al parc, fins i tot per moltíssims ado­les­cents que és impos­si­ble que en recor­din l'etapa de pre­si­dent. Hi van haver fotos amb ell, cor­re­dis­ses, comen­ta­ris elo­gi­o­sos i també en to mofeta, que l'expre­si­dent va ento­mar amb humor. De fet, es movia en el seu ele­ment. “Jo sóc el de Polònia”, va dir fent broma amb una pare­lla d'Arbeca.

Si la visita va ser apoteòsica, la con­ferència de premsa de després al cen­tre de con­ven­ci­ons –gai­rebé al cap d'un parell d'hores– va ser una lliçó magis­tral, sense titu­lars, però magis­tral. “Com que veig que sou joves us expli­caré la història de Port Aven­tura vista per mi, és clar”, va avi­sar als peri­o­dis­tes con­gre­gats, gai­rebé en família. Va reme­mo­rar com es va deci­dir fer l'Euro­dis­ney a París en lloc de Cata­lu­nya; com l'exal­calde Pujals va recu­pe­rar la idea de fer un parc a Vila-seca; la nega­tiva de l'ame­ri­cana Anheu­ser-Busch de fer-se càrrec de la inversió pro­mesa després de la segre­gació de Salou; l'apor­tació cru­cial de l'empre­sari Javier de la Rosa per des­en­ca­llar el pro­jecte; i l'entrada poste­rior –i deci­siva per l'èxit, segons ell– de La Caixa. “Quedo parat de tot el que s'ha fet aquí en 15 anys, això abans era una gar­riga per caçar conills!”, excla­mava, i va recor­dar el focus d'acti­vi­tat econòmica que el parc suposa per al sud del país.

Pujol, però, encara és una referència política de pes enorme a casa nos­tra, i no podia pre­ten­dre mar­xar com si res, periodísti­ca­ment par­lant, en plena cam­pa­nya elec­to­ral. Pel fet que Mon­ti­lla no es torni a pre­sen­tar: “No hi entro, no toca”, va esqui­var. Pel que fa a les parau­les de Puig­cercós sobre el desori fis­cal a Madrid i Anda­lu­sia: “Que Cata­lu­nya té un mal­tracte fis­cal no cal que ens ho expli­qui en Puig­cercós, CiU ho sap millor que ningú de quan ens va tocar nego­ciar amb l'Estat”. Però aquí ja se'n va anar per altres via­ranys: “No cri­tico que facin una emissió de bons, nosal­tres també ho vam fer per a inver­si­ons pun­tu­als, però sí que cri­tico que s'hagi de fer per pagar nòmines”, va acu­sar. El pre­si­dent vita­lici de CDC es va espla­iar amb refle­xi­ons molt dures amb el tri­par­tit: “El govern ha fre­nat, ha deso­ri­en­tat el país, perquè no té un pro­jecte sinó tres que es fan la punyeta l'un a l'altre, i hi ha una manca de lide­ratge”. Per això defensa que cal “un govern fort”, segons ell al con­trari del que volen els altres par­tits. “La cam­pa­nya està cen­trada en CiU, i la feina dels altres, ja ho tenen assu­mit, és acon­se­guir que gua­nyi, però no massa”. Els par­tits espa­nyols, el PP i el PSOE, perquè no els interessa per quan hi hagin de nego­ciar a Madrid, i ERC, perquè vol con­di­ci­o­nar el govern.

L'expre­si­dent tam­poc no creu que s'hagi obli­dat la mani­fes­tació del 10 de juliol con­tra la sentència de l'Esta­tut, però té clar per què en la cam­pa­nya no se'n parla: “les elec­ci­ons que vénen no són per pro­cla­mar la inde­pendència de Cata­lu­nya, sinó per veure com tra­iem el país del sot, des d'una línia d'afir­mació naci­o­nal, perquè estem mala­ment”. Pel que fa al diagnòstic de les comar­ques de Tar­ra­gona: “Mira, te'n posaré un exem­ple. Conei­xes la Sénia? I Ros­selló, el poble valencià que hi ha a l'altre cos­tat del riu? Fer una obra allí pot tri­gar dos o tres mesos, i aquí pot­ser tres anys; això pot sig­ni­fi­car la decadència de Cata­lu­nya”. “Jordi, que és tard!”, se sent des d'un cantó de la taula. És la dona, la Marta Fer­rus­sola. Doncs res, ple­guem.