El fred de l'equador

Hi ha el fred polar, hi ha el fred siberià, hi ha el fred que pela i hi ha el fred Cuní. El fred Cuní és el que fa als estu­dis de tele­visió on Josep Cuní tre­ba­lla. Hi fa posar la tem­pe­ra­tura tan baixa, que els càmeres por­ten ano­rac i alguns ter­tu­li­ans sur­ten de casa amb una samar­reta de pelfa sota la camisa fins i tot en ple mes de juliol.

Des d'ara par­la­rem del fred equa­to­rial. Sem­bla una con­tra­dicció i que no pugui ser, perquè a l'equa­dor sem­pre hi fa calor, però és que ens refe­rim a l'equa­dor de la cam­pa­nya elec­to­ral. L'hem superat, però segueix impe­rant la fre­dor ambi­en­tal amb què va començar. Ja poden els par­tits escal­far-la amb vide­o­jocs de guerra o amb orgas­mes de pega. Fa fred. Un fred con­cep­tual que, com el fred humit, se't posa als ossos.

Feia fred, ahir als exte­ri­ors de TV3, men­tre arri­ba­ven els sis can­di­dats que havien de pas­sar pel debat de Josep Cuní. La pri­mera a fer-ho va ser Alícia Sánchez-Camacho. Un tre­ba­lla­dor de la casa em va dir a cau d'ore­lla: “El pri­mer hau­ria d'haver estat Albert Rivera, perquè ho han de fer per ordre de menor a major repre­sen­tació, però s'ha pas­sat la dona al davant perquè neces­sita més temps de maqui­llatge”. Dit així fa una mica lleig, però ja ens ente­nem. Després arri­ben als altres. Joan Her­rera ho fa a peu. Qüestió d'imatge d'esquerra eco­lo­gista i sos­te­ni­ble. Sim­ple­ment ha dei­xat el cotxe una mica lluny. Puig­cercós també ve a peu. També pura imatge. No hi ha ningú en aquest món que arribi a Sant Joan Despí a peu venint de Bar­ce­lona. Al final, José Mon­ti­lla, del PSC, i Artur Mas, de CiU, amb cot­xes impo­nents i sense cap mania. Cot­xes de qui governa o de qui té pos­si­bi­li­tats de fer-ho. Enric Marín, pre­si­dent de la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als, i Mònica Ter­ri­bas, direc­tora de TV3, fan els honors a tots. Després els pas­sen als came­ri­nos. Els asses­sors por­ten car­te­res, fan cir­cu­lar papers, donen dar­re­res indi­ca­ci­ons. Per un moment sem­bla que s'acosta una cosa molt impor­tant.

Els can­di­dats entren a l'estudi. Quan són al lloc que les hos­tes­ses els indi­quen, apa­reix Josep Cuní com ho faria el cirurgià que entra a la sala d'ope­ra­ci­ons i pre­gunta “a veure, què té aquest malaltó?”. La porta de l'estudi, que és exac­ta­ment com una porta de càmera fri­gorífica d'aque­lles que ser­vei­xen per emma­gat­ze­mar-hi vedells oberts en canal, es tanca i els peri­o­dis­tes som con­vi­dats a pas­sar a una sala per veure el debat per tele­visió. És igual estar en aquesta sala que a casa, i me'n vaig. En Cuní, que se les sap totes, mirarà d'escal­far el debat, però a mi em fa l'efecte que en aquest punt de l'equa­dor no hi ha res a fer i que els can­di­dats sor­ti­ran de l'estudi com aque­lles pla­tes de cane­lons con­ge­lats quan les treus del micro­o­nes. La plata crema però els cane­lons han que­dat freds i no es poden men­jar de cap manera.