El moment de Montilla

A dos quarts menys cinc d'una, quan fa només uns minuts que ha estat investit president, Artur Mas se situa de nou a la tribuna i després dels agraïments a Jordi Pujol, que va confiar en ell, a la cambra, als seus diputats, al seu partit i a la seva família, té unes paraules per a José Montilla, ara ja el seu antecessor. Confessa que ha tingut amb ell una relació més sovintejada, propera i cordial del que la gent es pensa, i acaba agraint-li l'actitud altament institucional amb què ha ostentat el càrrec i la manera exemplar com en aquests moments prepara el relleu, que tindrà lloc dilluns al matí al Palau de la Generalitat. Montilla, que no és diputat perquè va renunciar a l'acta en saber-se els mals resultats del PSC, ha aguantat les tres sessions de la investidura en silenci i sense capacitat d'actuació, sempre al seu lloc.

Quan acaba el petit discurs, Artur Mas és aplaudit només pels diputats de CiU, posats drets. Els diputats dels altres partits ja l'han aplaudit, també drets, així que la presidenta de la mesa, Núria de Gispert, ha anunciat el resultat de la votació. Rectifiquem: hi ha quatre diputats que no ho han fet i s'han quedat asseguts. Són els de Solidaritat per la Independència, els del SI que a tot diuen que no, els de Joan Laporta. Alfons López Tena me n'explica el motiu amb unes paraules enigmàtiques: “És que nosaltres som demòcrates”.

La sessió s'ha acabat. Montilla felicita el nou president i se'n va. Els altres diputats fan cua per felicitar-lo personalment. Al vestíbul del pis on hi ha la cambra, a l'anomenada sala dels passos perduts, no s'hi cap de gent. Fotògrafs, periodistes, amics i familiars de Mas i dirigents històrics de la formació –Jordi Pujol, Jaume Camps, Josep M. Cullell, Joaquim Molins...– esperen la sortida del nou president.

I Montilla? On ha anat Montilla? Ha anat al despatx de l'edifici del Parlament destinat als presidents del govern i que aviat serà de Mas. En surt al cap d'una estona amb una cartereta sota el braç esquerre i es disposa a baixar les escales que duen al vestíbul de la planta inferior i al carrer. Es troba amb un periodista, li desitja bon Nadal i segueix el camí. Quan és a mitja escala es veu que en Mas ja ha sortit de l'hemicicle perquè se sent una ovació i unes veus que criden “Mas, president, Mas president” que ressonen per tot l'edifici i baixen per l'ull de l'escala. Montilla no s'immuta i continua el descens. Quan és a la porta del carrer, un oficial dels Mossos el saluda i li dóna les novetats. Uns mossos formats en fila li presenten armes per última vegada.

A fora de l'edifici s'han reunit alguns membres de les CUP amb una pancarta. En principi s'havien convocat per protestar per la sentència del Tribunal Suprem en contra de la immersió lingüística, coneguda el dia abans, però quan veuen Montilla canvien els crits: “Montilla, botifler”, “Montilla fot el camp d'una vegada, collons”. Montilla no els mira. Puja al cotxe oficial i se'n va. “On va?” pregunto a la seva cap de gabinet. “Al Palau”. “A fer què?” “A resoldre cosetes pendents i a preparar el relleu”. Al Palau, pensant en dilluns, ja hi ha l'estora vermella que comunica el Saló de Sant Jordi on se celebrarà la cerimònia amb el despatx que avui és de Montilla i que aquell dia serà de Mas. Montilla trepitjarà fins llavors aquesta estora que ja no li correspon amb el posat impàvid que li és propi amb el sentit institucional que Artur Mas i tothom li reconeix.