Remei contra l'ultratge

Vàrem ser molts i va ser llarg el temps en què donàrem el millor de tots nosal­tres. Volun­ta­ris amb una acti­tud gene­rosa, més de sei­xanta mil esplèndids, lluny de la passió desor­de­nada que alguns sen­ten per ells matei­xos; aquells que podent no cer­quen el bé comú, sinó el propi. Fórem un autèntic exèrcit for­jat amb acti­tuds des­in­te­res­sa­des que acon­seguí fer escol­tar la veu del poble a través de les urnes, que defensà el dret a deci­dir de tots sense exclusió. L'assiduïtat del jo i del mi no hi tenien presència; allí par­lava, tre­ba­llava i vibrava el nosal­tres.

Era mira­culós, sem­blava anar de debò, aquesta vegada sí. Sense ads­crip­ci­ons polítiques, des d'una base social ideològica­ment plu­ral, es mal­dava perquè la soci­e­tat cata­lana fes un pas defi­ni­tiu cap a la inde­pendència. Davant de sentències, des­plaçaments mul­ti­tu­di­na­ris; enfront ILP pro­hi­bi­des, con­sul­tes par­ti­ci­pa­ti­ves; davant capo­la­des esta­tutàries, mani­fes­ta­ci­ons gran­di­o­sa­ment extra­or­dinàries; con­tra la desunió, con­ferències naci­o­nals de savis i pro­homs. La ciu­ta­da­nia va com­plir amb escreix els seus deu­res; els polítics pro­fes­si­o­nals, però, es van fer el desentès: cer­ca­ren sobre­tot i per damunt de tot l'interès indi­vi­dual i del par­tit.

Es repar­ti­ren els quar­tos a l'avançada en la cam­pa­nya elec­to­ral, menys­tin­gue­ren el mani­fest denun­ci­a­dor dels peri­o­dis­tes –pri­mer d'ençà de la democràcia- al Col·legi d'Advo­cats, exclo­gue­ren total­ment la resta de par­tits no par­la­men­ta­ris dels mit­jans de comu­ni­cació, sense treva, lluny de qual­se­vol armis­tici, fora­gi­tant tot­hom que pogués entor­pir, pres­si­o­nant pro­fes­si­o­nals que només desit­ja­ven fer la seva feina. Així fou i així ja no es recorda men­tre el país con­ti­nua des­ga­ve­llat i trin­xat, amb unes admi­nis­tra­ci­ons sobre­di­men­si­o­na­des que no han estat efi­ca­ces ni efi­ci­ents per ges­ti­o­nar-lo. S'ha estat molt pel gau­dir i no gens pel cap­te­nir-se.

Davant les muni­ci­pals seguei­xen les mani­o­bres sequa­ces i exclo­ents: al rival se l'ha de tom­bar sigui com sigui; l'objec­tiu jus­ti­fica els mit­jans. És clar, però, que ningú s'ha plan­te­jat el fet que la riva­li­tat per ara no ha que­dat jus­ti­fi­cada, lle­vat que sigui una clara pugna per la cadira, una deci­dida com­petència per la pre­benda, un afer­ris­sat anta­go­nisme pel pri­vi­legi. Són tan dife­rents les actu­a­ci­ons i deci­si­ons dels par­tits si els toca gover­nar? Conei­xe­dors com som de les neces­si­tats reals dels nos­tres pobles i de la nos­tra ciu­ta­da­nia, quina és la deferència real entre un par­tit o un altre? Per ara tot­hom s'ha doble­gat davant el diner (el món de la banca fa i desfà a ple­ret sense que ningú li toqui el crostó); tot­hom s'ha age­no­llat davant les grans mul­ti­na­ci­o­nals (les com­pa­nyies energètiques orde­nen i dis­po­sen el que els baga); con­ti­nuem sent ser­vents i cri­ats d'una Espa­nya colo­nit­za­dora.

Per què no par­lem clar i català? Millor encara; per què no hi posem remei? Després de capo­lar el país n'hi ha que encara tre­uen pit; alguns pòtols encara fan el pinxo. A veure si ho ente­nem: Cata­lu­nya està fotuda, hi ha gent que pateix de valent, men­tre alguns incons­ci­ents esce­ni­fi­quen enfron­ta­ments vir­tu­als, empa­rats en un pseu­do­pro­gres­sisme incon­cret i poc reso­lu­tiu que gira­volta entorn de si mateix i s'auto­a­li­menta endogàmica­ment sense ana­lit­zar objec­ti­va­ment la situ­ació. Per demos­trar què? No en tenen prou amb el desori que varen tre­nar inhàbil­ment? No són cons­ci­ents del des­go­vern, de la manca de referències que va senyo­re­jar quan gover­na­ven? Dedi­quin-se a recons­truir, a aixe­car el país! Aju­din el pre­si­dent a sor­tir d'aquest atzu­cac! Volen que roman­guem per sem­pre més en aquest cul-de-sac? Quin és real­ment el seu interès? La pol­trona per­pe­tuatòria o aju­dar aquest país ago­nit­zant?

Demano a la soci­e­tat civil i a la classe política d'aquest país que “estimo amb un des­es­pe­rat dolor” que unei­xin les seves for­ces, que facin un front comú, per treure'ns d'aquest mal­son. Prego al govern que faci una peda­go­gia sen­zi­lla i moti­va­dora (a través de TV3, de les ràdios naci­o­nals, dels mit­jans escrits i de la xarxa), amb números i avan­tat­ges acla­ri­dors dels esce­na­ris que es dona­rien en dis­tints àmbits si el nos­tre país decidís fer el seu propi camí. Espo­li­ats econòmica­ment, repri­mits jurídica­ment, per­se­guits cul­tu­ral­ment, el nos­tre futur és més incert que mai. Ses senyo­ries, tots sabem de quin mal patim. El molt hono­ra­ble pre­si­dent Fran­cesc Macià ens ho deixà molt clar el 1934 i gai­rebé tot­hom el seguí el 1936. El món ha can­viat i la situ­ació ens hi con­vida. Els és ali­ena la misèria en què nau­fraga el nos­tre poble? Si els plau, diàleg, col·labo­ració, unió entre tots per tirar el país enda­vant amb un gran cop de timó.