El col·legiat Noguer Planas

Miquel Noguer de petit ja volia ser àrbi­tre. A l'hora del pati xiu­lava, men­tre els altres nens es tren­ca­ven les cames amb les cam­pe­res i la pilota pas­sava de llarg. Va anar a col·legi al Collell i a l'ins­ti­tut de Banyo­les, tot al cos­tat de casa seva. Fer d'àrbi­tre als deu anys vol dir xiu­lar par­tits de veri­tat entre les penyes de Banyo­les, el fut­bol de base actual. És de Mie­res. Vol dir que els caps de set­mana havia d'anar a Banyo­les amb el seu ves­tit negre: “Hi anava en auto­es­top, amb deu anys; abans car­re­ga­ven sem­pre”. Més enda­vant va anar amb els de Santa Pau, quan cada club s'havia de por­tar un àrbi­tre. I als 15 o 16 anys ja es va col·legiar.

El 1987 es va incor­po­rar a la política; va entrar de regi­dor a l'Ajun­ta­ment de Mie­res. Als 28 anys era àrbi­tre i alcalde de Mie­res. I als 44 anys era alcalde de Banyo­les. I ara sona per ser el pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona, si fa un bon resul­tat en les muni­ci­pals del 22 de maig.

Va ser alcalde de Mie­res fins que el 2006 va ple­gar per pre­pa­rar la can­di­da­tura a l'alcal­dia de Banyo­les. A ben pocs se'ls va fer estrany que fes el “salt a la capi­tal”, entre altres coses perquè Mie­res és d'aquells muni­ci­pis de la Gar­rotxa que han mirat sem­pre a Banyo­les i perquè Miquel Noguer, s'hi va casar; viu des del 1993 a Banyo­les. Va ple­gar d'àrbi­tre en la tem­po­rada 1999-2000, després de vuit anys de segona B i de quart àrbi­tre de pri­mera i segona divisió. Després encara va ser infor­ma­dor d'àrbi­tres de 2aB i dele­gat de par­tits de fut­bol pro­fes­si­o­nal (1a i 2a divisió). Va ple­gar el 2008-2009 en el seu pri­mer any com a alcalde de Banyo­les. I encara avui col·labora amb el comitè català i el comitè esta­tal d'àrbi­tres. I defensa els arbi­trat­ges de tots els Barça-Madrid d'aquesta tem­po­rada elec­to­ral.

Ha fet una car­rera empre­sa­rial i política des­ta­ca­ble, segons les dades del web de Cri­te­ria Caixa Corp: “Mem­bre del con­sell d'admi­nis­tració de Cri­te­ria Caixa Corp des de l'any 2003. [...] direc­tor finan­cer de Tri­pe­ria Costa. Pre­si­dent del Con­sell d'Acció Social de Cata­lu­nya i de l'empresa Sumar (Empresa d'Acció Social). [...] Actu­al­ment és con­se­ller de La Caixa i mem­bre de la seva comissió exe­cu­tiva, con­se­ller de les soci­e­tats Aber­tis Logística, Vida­caixa Grupo, Micro­bank de La Caixa i mem­bre del con­sell asses­sor d'IMC Mutual. Ha for­mat part dels con­sells d'admi­nis­tració d'Inmo­bi­li­a­ria Colo­nial (2005-2006), i con­se­ller de Soci­e­dad Gene­ral de Aguas de Bar­ce­lona (2003-2010)”.

Va tenir una gran relació amb Juan Anto­nio Sama­ranch. L'ori­gen no és La Caixa –“Sóc con­se­ller de La Caixa per les cor­po­ra­ci­ons locals”–, ve de l'edició del lli­bre Art i esport, amb text de Josep Maria Casa­no­vas i pin­tu­res de Josep Oli­ve­ras, edi­tat a Mie­res el 1995 amb motiu de la inau­gu­ració de poli­es­por­tiu. Hi podria expli­car que va ser àrbi­tre i que va tenir un gran lli­gam per­so­nal i fami­liar amb Juan Anto­nio Sama­ranch, arran d'un lli­bre publi­cat a Mie­res. Es van encar­re­gar arti­cles a Sama­ranch, Pujol, Mara­gall, Vila­seca, Cas­te­llet i a cada col·labo­ra­dor se li va enviar un lli­bre dedi­cat. “Sama­ranch va fer un fax i va dema­nar-ne 25 amb fac­tura. Els volia per a la Bibli­o­teca Olímpica, de Lau­sana. Li vaig dir que no els hi cobra­ria, però que si volia aju­dar que ho fes. Ens va enviar 200.000 pes­se­tes i ens va rebre a Lau­sana amb regi­dors de Mie­res; cada any li tornàvem la visita i un cop hi vam anar tots els alcal­des i els con­se­llers comar­cals de la Gar­rotxa. Vam coin­ci­dir a La Caixa i vam esta­blir una bona relació d'estima, fami­liar i per­so­nal”.

Li pre­gunto si l'han agre­dit: “Un cop de puny a Sant Miquel de Camp­ma­jor, entre Banyo­les i Mie­res”. Sobre els insults al fut­bol: “És una de les mane­res que té la gent per des­fo­gar-se. Són gent nor­mal que al fut­bol es trans­forma en una bèstia. No he dit mai res. Sóc àrbi­tre. Al meu nen que juga a cadets a Banyo­les li demano res­pecte”. I per què va triar el camí de l'arbi­tratge: “Paco Màrquez, que era àrbi­tre, entre­nava un equip de Mie­res que jugava a la lliga de penyes de Banyo­les. Em va dir que no ser­via per al fut­bol, però sí per a àrbi­tre”.

Es fa estrany que una per­sona de l'esport, acos­tu­mada a començar a l'hora en punt, tin­gui tanta fama d'arri­bar tard. Els regals cor­po­ra­tius de l'Ajun­ta­ment de Mie­res i del Con­sell de la Gar­rotxa, quan va ple­gar-ne el 2006, van ser un rellotge a cada ins­ti­tució.