opinió
Un futur sense ETA
La Transició espanyola deixà mal resolta l'articulació territorial de l'Estat i l'Estat de les autonomies no ha satisfet les expectatives d'autogovern de les nacions històriques. Al mateix temps, una vella herència de la dictadura, la violència d'ETA, transità incòlume per la Transició comprometent la normalitat democràtica i la convivència a Euskadi. Era la darrera herència perversa de la dictadura. Arran de la mort de l'Ernest Lluch, escrivia en aquestes mateixes pàgines que el seu “assassinat responia a la lògica brutal de la follia totalitària dels nous cadells d'ETA... No tenen més arguments que el de viure per continuar matant, reproduint així una espiral infinita que porti a la confrontació civil a Euskadi i entre Euskadi i Espanya. Al final d'aquest camí no hi ha cap procés de construcció nacional, sinó, solament, el buit, la por i l'horror del gulag i dels camps d'extermini. La societat basca viu amb el xantatge d'aquesta violència quotidiana que colpeja certerament on sap que fa més mal”.
En el comunicat de dijous ETA anunciava “el cessament definitiu de la seva activitat armada” i, per primera vegada en quatre dècades, divendres sortia el sol sense l'ombra de la seva amenaça. És un final que ventila definitivament la suposada disjuntiva oberta a Txiberta (1977) quan el nacionalisme basc es dividí entre el PNB i altres formacions que rebutjaven la violència i que havien decidit participar en les eleccions, perquè això els permetria avançar en l'autogovern i en la construcció nacional d'Euskadi; i entre ETA i el seu entorn, que rebutjaven les eleccions i el procés de transició política, perquè no el consideraven democràtic, i seguien advocant per mantenir la lluita armada, perquè aquesta no era només contra el franquisme, sinó contra Espanya. En suma, més de trenta anys perduts per arribar al que era evident, que en un estat de dret i democràtic la violència política no hi té cabuda. Pel camí d'aquest absurd viatge un rastre de sang i centenars de víctimes.
En el final de la violència han estat decisius diversos factors: el rebuig de la violència per la societat basca, l'experiència del darrer procés per un final dialogat de la violència que, no obstant el seu fracàs, deixà un pòsit de contactes, d'implicació de la societat civil i de la comunitat internacional que han estat decisius per arribar a aquest final; com decisius han estat també el gir de l'esquerra abertzale i la seva aposta per les vies polítiques, el paper del govern del PSOE, contundent en la persecució d'ETA però deixant finestres obertes per no entorpir iniciatives encaminades a assolir la pau, l'eficàcia i la coordinació de les forces de seguretat d'Espanya i França, que han delmat l'organització i l'han deixat sense capacitat operativa, i el posicionament en contra de continuar amb la lluita armada d'una part del col·lectiu de presos.
Cóm serà el futur immediat sense ETA i què cal fer? En primer lloc, caldria posar fi a la situació d'empresonament d'alguns dirigents de l'esquerra abertzale que varen apostar clarament per arribar a aquest final. En segon lloc, el govern que surti de les eleccions del 20 de novembre haurà de gestionar el procés post-ETA, que passa per flexibilitzar les mesures d'excepcionalitat vigents, revisar la política penitenciària i aprovar mesures per facilitar la reinserció. Un estat de dret i democràtic es basa en la justícia i no pas en la venjança, la qual cosa tampoc vol dir impunitat pels crims comesos. En tercer lloc, caldrà no deixar-se seduir per aquelles veus que reclamen la dissolució d'ETA, el desarmament immediat i que demanin perdó, perquè aquest procés, com demostra el cas d'Irlanda del Nord, en què l'IRA no procedí al desarmament (i no supervisat ni pel govern britànic ni per l'irlandès, sinó per una comissió internacional) fins set anys després dels acords del Divendres Sant, no és cosa d'uns dies. I, finalment, però no en darrer lloc, cal tenir una curosa sensibilitat amb el rescabalament de les víctimes, perquè el preu de la pau no pot ser l'oblit del sofriment causat, i apostar per la reconciliació, que en el cas de les víctimes és sempre una opció personal, mai una obligació, per afavorir la convivència.
Per concloure, quins escenaris polítics es poden preveure en un futur sense ETA. El més immediat serà el retorn de l'esquerra abertzale al Parlament espanyol. En canvi, no sembla que el PSOE pugui treure'n gaires beneficis electorals malgrat la seva implicació en el camí recorregut fins al comunicat de dijous. On sí que cal preveure canvis és en les eleccions autonòmiques del 2013 (si s'esgota la legislatura). Experiències anteriors demostren que els millors resultats de l'esquerra abertzale s'han donat sempre en absència de violència. Així doncs, no és difícil preveure una aferrissada pugna per l'hegemonia nacionalista entre el PNB i l'esquerra abertzale i una majoria sobiranista en les properes eleccions. Una altra qüestió són els pactes per formar govern que es puguin donar posteriorment.
