Memòria en pantaló curt

A Luis Iri­ondo l'esclat de la guerra civil i sobre­tot l'ofen­siva sobre Bis­caia del 1937 li va supo­sar un tras­bals quan només comp­tava 14 anys a la seva Ger­nika natal. “La pre­o­cu­pació més gran que tenia era que no arribés un còmic que s'edi­tava a Bar­ce­lona i que s'ano­me­nava Mickey. Cada cop que anava a la lli­bre­ria, el lli­brer movia el cap i em deia: ‘Encara no ha arri­bat'. No sabia que ja no arri­ba­ria mai més i que em que­da­ria sense saber si la reina dels pira­tes mata­ria el noi bo o bé s'hi casa­ria”, evoca Iri­ondo als seus 89 anys. El dia en què la nazi legió Còndor va des­truir Ger­nika amb 30 tones de bom­bes, el 26 d'abril del 1937, Iri­ondo vivia l'emoció de dei­xar de banda el pan­taló curt i ves­tir per pri­mera vegada un pan­taló llarg. “Els pan­ta­lons llargs supo­sa­ven per a nosal­tres el reco­nei­xe­ment que els nos­tres pares ja no ens con­si­de­ra­ven uns nens”, con­fessa. Setanta-cinc anys després del devas­ta­dor bom­bar­deig que va matar 160 veïns de Ger­nika i va inau­gu­rar la guerra moderna, l'única memòria viva que des­a­fia l'oblit a la vila biscaïna és la memòria d'aquells nens que el 26 d'abril del 1937 vivien els ner­vis d'apar­car el pan­taló curt.

Als seus 89 anys, Luis Iri­ondo és ara un avi amb un gust pel relat que va estre­nar precoçment. Quan el bom­bar­deig mas­siu sobre una població civil inde­fensa era una hipòtesi ini­ma­gi­na­ble, Iri­ondo i el seu amic de la infància, Cipri­ano Arrén, juga­ven a pre­su­mir de conèixer el millor ama­ga­tall per a una rea­li­tat des­co­ne­guda. “Es van cons­truir uns refu­gis amb sacs de sorra que eren total­ment inútils, però ales­ho­res nosal­tres no en sabíem res perquè no hi havia ni conei­xe­ments de què eren els bom­bar­de­jos”, recorda el nen que aquell dia aban­do­nava el pan­taló curt. A l'hora del bom­bar­deig, a quarts de qua­tre de la tarda d'un dilluns de mer­cat, els amics Iri­ondo i Cipri­ano Arrén no esta­ven junts i cadas­cun va aca­bar en un refugi dife­rent. I Iri­ondo, en el seu pri­mer dia ves­tint pan­taló llarg, ja estava per­tor­bat pel relat. “No podia pen­sar més que en les sac­se­ja­des i la calor que m'arri­ba­ven de fora. I no veia el que pas­sava a fora perquè els sacs de sorra no em dei­xa­ven veure res, i enve­java el Cipri perquè segu­ra­ment era al seu refugi i des d'allà ho deu­ria veure tot, els girs dels avi­ons i el llançament de les bom­bes. Ell sí que tin­dria mol­tes coses per expli­car, i jo, en canvi, què podria expli­car l'endemà quan em reunís amb els amics?”, era ales­ho­res la pre­o­cu­pació del nen de 14 anys que ja no duia pan­taló curt. Després de 75 anys del bom­bar­deig, Iri­ondo evoca la pre­pa­ració que havien rebut. “A l'església del poble, a les clas­ses de cate­quisme ens havien dit que en cas de perill de mort havíem de resar l'oració del Senyor meu Jesu­crist en què es demana perdó pels pecats i es pro­met no tor­nar-los a come­tre. Quan inten­tava fer-ho, em va inter­rom­pre l'esglai d'una explosió pro­pera. Ho vaig tor­nar a inten­tar. Senyor meu Je... i bro­oom! I jo altre cop: Senyor meu Jesu... i bro­oom! Sem­blava que cada cop cai­gues­sin més a prop. Senyor... I una altra inter­rupció! Una vegada i una altra. Sem­pre el mateix. I a més, el soroll arri­bava acom­pa­nyat d'aque­lla bafa­rada d'aire repel·lent.”

Qui tenia i reté mol­tes coses per expli­car és Mateo Male­xet­xe­bar­ria, que tenia 10 anys aquell 26 d'abril del 1937. El seu record més pre­uat és una foto­gra­fia on ell apa­reix en pan­taló curt a dalt d'un carro arros­se­gat per bur­ros i que és obra de George L. Steer, el cor­res­pon­sal de The Times que va des­a­fiar la versió fran­quista segons la qual el bom­bar­deig de Ger­nika era una obra dels “rojos i sepa­ra­tis­tes”. “Recordo que ens va fer la foto un home que duia una armi­lla amb car­rets... i amb els anys resulta que vaig des­co­brir que era Steer!”, relata amb orgull. “Jo vaig veure caure la pri­mera bomba, al car­rer Don Tello”, evoca Male­xet­xe­bar­ria amb una vivesa que el pas del temps no con­su­meix. En aquest punt, ahir l'escul­tor Néstor Bas­ter­ret­xea va inau­gu­rar Ago­nia de foc. “És l'obra que més inten­sa­ment he desit­jat rea­lit­zar”, va reconèixer el veterà escul­tor. Al peu de l'escul­tura de Bas­ter­ret­xea, ahir avis com ara Mala­xet­xe­bar­ria i Iri­ondo des­a­fi­a­ven l'oblit a Ger­nika per recor­dar els pas­sat­ges fugis­sers de la memòria en pan­taló curt sobre la por o l'aire repel·lent que acom­pa­nyava el soroll de les bom­bes ale­ma­nyes. Si al final la reina dels pira­tes mata­ria el noi bo o bé s'hi casa­ria, però, cap d'ells no ho va poder saber mai.