Amor particular

M'ha cos­tat més recor­dar què va pas­sar aquell llunyà 6 de juliol del 1985 que no pas escriure l'arti­cle. La inves­ti­gació va començar per inten­tar tro­bar qui­nes eren les dues ami­gues de la meva ger­mana petita que ens van acom­pa­nyar al Camp Nou per veure Lluís Llach. Després de dife­rents tru­ca­des, en què les ami­gues es des­car­ta­ven, vam arri­bar a la con­clusió que pos­si­ble­ment eren la Sara Jus­met i la Maria Molas, impos­si­bles de loca­lit­zar. Jo ales­ho­res, i encara ara, estava més pen­dent d'altres grups que de Lluís Llach, que mai m'ha apas­si­o­nat, ho con­fesso. Aca­bava de veure els Dire Straits al Velòdrom, tenia l'entrada –que con­servo– de Deep Pur­ple per al camp del Sant Andreu i havia cre­uat la fron­tera amb assiduïtat perquè el 1985 va ser fluix de con­certs, en com­pa­ració amb el 1984, en què van actuar Frank Zappa, Bob Dylan per pri­mer cop i Lou Reed, entre molts altres. Només cal valo­rar que un dels patro­ci­na­dors de Deep Pur­ple va ser la revista El Víbora.

El que sí que recordo amb niti­desa són les samar­re­tes que duien la meva ger­mana, la meva xicota i les dues ami­gues, amb un inno­cent “Visca Cata­lu­nya!”. El dia era càlid però no xafogós i el reci­tal va començar força tard, a quarts d'onze, tot i que nosal­tres vam entrar a l'estadi quan encara hi havia llum. Jo aca­bava d'entre­vis­tar Llach per a la mala­gua­nyada revista El Món, on ales­ho­res col·labo­rava. El vaig enso­pe­gar en un con­cert a la Uni­ver­si­tat Autònoma de soli­da­ri­tat amb no sé què. Cal dir que Llach sem­pre ha estat un senyor i tenia una paciència infi­nita per les cau­ses més rocam­bo­les­ques. El fotògraf Jordi Camí em va pas­sar algu­nes de les dia­po­si­ti­ves i les vaig dur a la meva xicota per com­pen­sar la seva tasca pedagògica lla­guesca, titànica, sovint en el cas­set del Seat 850 atro­ti­nat, que ens duia a tot arreu, i on les alternàvem amb gent més sal­vatge com els The del Fue­gos o els Bau­haus. Després d'escol­tar la dis­co­gra­fia com­pleta de Llach vaig arri­bar a la con­clusió que hi ha dos dis­cos impor­tants, Ver­ges 50 i T'estimo. El pri­mer té, a País petit, la millor i més apro­xi­mada defi­nició del naci­o­na­lisme. El segon, tot i que en alguns moments és cursi, el com­pensa amb caràcter i talent. També van ser interes­sants les apro­xi­ma­ci­ons a Josep Maria de Sagarra (Vinyes ver­des vora el mar), Pere Quart (Cor­ran­des d'exili) i el Kava­fis Riba. Durant molts anys, Llach havia com­bi­nat els dis­cos ori­gi­nals amb els con­certs, on es trans­for­mava. Per aquest motiu, el del Camp Nou va ser un repte, no només per la capa­ci­tat de l'estadi, que va omplir, sinó pel que va crear tot sol. Moments cul­mi­nants van ser l'home­natge a la seva inse­pa­ra­ble Laura Ayme­rich i les inter­ven­ci­ons de Maria del Mar Bonet i Marina Rosell. Tinc el vinil doble, on, com en alguns dels ante­ri­ors, hi havia les lle­tres en català i en cas­tellà.

Amb l'estadi ple, el grup de Llach va anar per feina. Entre els vint músics que l'acom­pa­nya­ven hi havia vir­tu­o­sos de la cate­go­ria de Manel i Jordi Camp, Edu­ard Altaba i Matt­hew Simon, una for­mació que va alter­nar els temes vigo­ro­sos com els him­nes Venim del nord, venim del sud, El jorn dels mise­ra­bles, Abril 74, Ítaca, Cam­pa­na­des a morts i L'estaca amb els més inti­mis­tes, com ara Que tin­guem sort, Vai­xell de Grècia i Amor par­ti­cu­lar, pel meu gust els més ins­pi­rats.

La comunió amb el públic va ser total. Crec que hi havia tot el país dins l'estadi i allò va ser una afir­mació d'un model cul­tu­ral i lli­ber­tari, que en molts sen­tits s'ha esfu­mat. Només cal tor­nar-lo a sen­tir per invo­car-lo: “Com t'ho podria dir / perquè em fos sen­zill, i fos veri­tat, / que sovint sóc tan a prop teu, si canto, / que sovint sóc tan a prop meu, si escol­tes, / i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho, / que em cal­dria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.”