Un país en xarxa

Girona, al cen­tre cul­tu­ral La Mercè, va ser una de les vuit ciu­tats cata­la­nes on es van pre­sen­tar en xarxa, i per al con­junt del país, els eixos pre­vis­tos per l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana pel 2014. Èxit abso­lut. Fins i tot el cor de l'antiga església, com si es tractés del galli­ner, estava ple. Un acte, si més no i pel que fa a Girona, emo­tiu, dens. Ria­lles, quan tocava, les jus­tes, i satis­facció, molta. Un marc que tras­pu­ava il·lusió i, segu­ra­ment, també coratge, com el que recla­mava en la seva inter­venció Carme For­ca­dell. El faris­tol per als par­la­ments i, a l'altre cos­tat, una esce­ni­fi­cació de les tau­les per a la cam­pa­nya Signa un vot per la inde­pendència. Al cen­tre, la pan­ta­lla. Tot ple­gat, sen­zill, serè, gens dis­so­nant, com el mateix pre­sen­ta­dor, Sergi Font.

La d'ahir, però, era dife­rent perquè ja som al 2014 i “sem­blava que no hi arri­baríem mai”, com molt bé va recor­dar l'advo­cada Magda Ora­nich, la qual, per cert, havia de par­lar dels rudi­ments legals de Signa un vot, però es va dei­xar por­tar pel sen­ti­ment. Com­pren­si­ble. Després d'escol­tar Magda Ora­nich i Carme For­ca­dell, a Girona l'escrip­tor i arti­cu­lista Josep Maria Fona­lle­ras va fer una breu expo­sició; això sí, “sense el to de míting de l'Ora­nich”, va dir per gua­nyar-se l'audi­tori. És gat vell, en Fona­lle­ras. Tot seguit, repo­sat i serè, com tocava, va rei­vin­di­car Joan Mara­gall en la defensa de la legi­ti­mi­tat democràtica per damunt de les lleis. Frag­ments de tex­tos del 1895 i el 1907. Parau­les de fa temps, ben escri­tes, ben cosi­des, com un bon bro­dat, però que pel fet de ser anti­gues no dei­xen de ser semi­nals per la seva moder­ni­tat. Tot ele­gant, com el grup de música altem­por­danès De Calaix amb la seva nova poli­fo­nia tra­di­ci­o­nal cata­lana.

No era dia per a grans ges­tes escèniques. No tocava, no. Però, en el fons, va ser pot­ser més que una sim­ple pre­sen­tació; perquè, de pre­sen­ta­ci­ons se'n fan mol­tes. La de La Mercè de Girona, sense sor­tir de l'ortodòxia, va per­me­tre refle­xi­o­nar també, i gràcies a les inter­ven­ci­ons que es van pro­jec­tar simultània­ment des de Bar­ce­lona, sobre la neces­si­tat del tre­ball en xarxa, veri­ta­ble eina que ha d'enfor­tir la Via, perquè aquesta, de fet, no deixa de ser el camí. “Sí, té tota la raó”, “I tant que sí”, es va poder sen­tir entre el públic quan es va pro­jec­tar Cata­lu­nya mes­tissa, un vídeo en què cata­lans, molts de parla cas­te­llana, s'iden­ti­fi­ca­ven amb la inde­pendència.

Ria­lles més que soro­llo­ses amb el gavià que simu­lava José María Aznar de Signa un vot per la inde­pendència; vídeo, per cert, precís i didàctic sobre el dret de petició. Pot­ser els matei­xos comen­ta­ris que es van fer a les ciu­tats que per uns moments van estar enllaçades en xarxa; perquè ahir tots hi érem, de Girona a Vic o Bar­ce­lona, tant era. Una modesta metàfora per dir que el tre­ball col·lec­tiu no té en compte la der­rota. I ahir, si més no des de Girona, això es va per­ce­bre. Modest, segur, però amb molt d'èxit, també.