El viacrucis socialista

El vai­xell de rumb erràtic, per moments con­tra­dic­tori, en què s'han con­ver­tit el par­tit soci­a­lista i el govern francès tra­vessa una tur­menta de con­seqüències impre­vi­si­bles, després de la històrica des­feta elec­to­ral en les muni­ci­pals de fa menys d'un mes. Ni els soci­a­lis­tes més pes­si­mis­tes espe­ra­ven un ter­ra­bas­tall d'aquesta mag­ni­tud, que els números situen en la pèrdua de 110 alcal­dies grans i en l'auge de l'abs­tenció i l'extrema dreta, i les sen­sa­ci­ons en el tren­ca­ment del vin­cle entre el par­tit i un elec­to­rat que s'ha sen­tit enga­nyat per les pro­me­ses incom­pler­tes del govern, la falta d'auto­ri­tat, la inacció i el gust per faci­li­tar la vida a les empre­ses men­tre el tre­ba­lla­dor perd poder adqui­si­tiu.

El vot sanció a la tasca de l'exe­cu­tiu va empor­tar-se per davant el govern de Jean-Marc Ayrault, pri­mer minis­tre amb el mateix paper no gaire des­ta­cat –i amb el mateix descrèdit– que el pre­si­dent Hollande. El cap d'estat, que ha asse­gu­rat que si no fa bai­xar l'atur no es pre­sen­tarà a la ree­lecció, ni pas­sa­ria avui a segona volta en unes hipotètiques elec­ci­ons pre­si­den­ci­als. La tra­vessa de subs­ti­tuts d'Ayrault va por­tar a bus­car una cara rellu­ent, una per­sona amb força que comu­niqués, actués i blindés la mal­mesa imatge del govern. L'esco­llit va ser Manuel Valls, decisió lògica de por­tes enfora –és, de llarg, el mem­bre del govern més ben valo­rat–, però que va pro­vo­car reser­ves en el par­tit. Sobre­tot, entre aquells que cre­ien que el mis­satge de l'elec­to­rat havia estat “més esquerra”, tenint en compte que Valls forma part de l'ala més con­ser­va­dora del par­tit, que ha emu­lat el FN amb el seu tracte per­se­cu­tori als gita­nos, i que aposta per una ter­cera via econòmica, no pre­ci­sa­ment soci­a­lista, que acosti Estat i patro­nal.

Fruit d'aquesta divisió interna, 90 dels 314 dipu­tats soci­a­lis­tes a l'Assemblée Nati­o­nale van sig­nar un mani­fest dema­nant la fi de les polítiques d'aus­te­ri­tat i mesu­res a favor de les llars humils i la inversió. Cons­ci­ents dels recels del nome­na­ment, Valls i Hollande van for­mar un exe­cu­tiu de con­sens per enca­bir totes les cor­rents del par­tit, però el bar­ce­loní només va tar­dar dues set­ma­nes a evo­car la can­ta­re­lla recur­rent per jus­ti­fi­car reta­lla­des en l'estat del benes­tar: “No podem viure per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats”, va dir dime­cres, men­tre expli­cava que els 50.000 mili­ons d'euros d'estalvi públic anun­ci­ats per Hollande al gener com­por­ta­ran la con­ge­lació de les pen­si­ons i de les pres­ta­ci­ons i l'escapçada de 10.000 mili­ons d'euros en la Sani­tat. La cen­tena de dipu­tats sig­nants del mani­fest no van tar­dar ni 24 hores a enviar una nova mis­siva a Valls, aler­tant-lo que el pla és “perillós econòmica­ment”.

El dar­rer epi­sodi de l'esper­pent soci­a­lista va arri­bar diven­dres, amb la dimissió d'Aqui­lino More­lle, con­se­ller polític molt pro­per a Hollande, després que el web Medi­a­part revelés que hau­ria cobrat de la indústria far­macèutica men­tre era ins­pec­tor d'un orga­nisme de Sani­tat. La inves­ti­gació també va demos­trar que More­lle por­tava un ele­vat tren de vida a costa de l'erari públic, jus­ta­ment l'endemà que Valls anunciés que el poble s'haurà d'estrènyer el cin­turó i un any després de la marxa del govern de Jérôme Cahu­zac, minis­tre de Pres­su­pos­tos, a qui van tro­bar un compte a Suïssa. Tot ple­gat ha res­tat cre­di­bi­li­tat a una de les grans pro­me­ses elec­to­rals d'Hollande, con­ver­tir França i el govern en una “República exem­plar”. És clar que també ho era la lluita con­tra l'aus­te­ri­tat.