Les aparences enganyen

Què tenen en comú el poli­car­bo­nat, el pre­si­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, un jubi­lat de Valla­do­lid afi­ci­o­nat a la inves­ti­gació dels fets del 1714, les con­ver­ses dels pre­so­ners nazis de la Segona Guerra Mun­dial i l'últim espot de la lote­ria de Nadal? Res, d'entrada. Però les apa­ren­ces enga­nyen, i tot lliga si qui agafa aquests ele­ments apa­rent­ment incon­ne­xos per fer-los con­fluir en un mateix dis­curs té el talent, el geni i les ganes de convèncer i argu­men­tar d'Albert Sánchez Piñol. A pocs metres de les runes visi­ta­bles del Born, esce­nari i fidel reflex de la història nar­rada en el seu monu­men­tal Vic­tus, i hores després que trans­cen­dis­sin el títol i la pos­si­ble data de sor­tida de la segona part d'aquesta obra, el pro­ta­go­nista de la sisena tro­bada del cicle Moment Zero va inten­tar apar­car el seu ves­sant de novel·lista per ofe­rir la seva visió del procés català com a antropòleg. I ho va acon­se­guir durant alguns minuts, en què va sor­pren­dre l'audiència amb un dis­curs desen­dreçat d'entrada, però que va anar gua­nyant con­sistència a còpia d'exem­ples, argu­ments i anècdo­tes diri­gi­des a il·lus­trar els pro­ble­mes endèmics que ha tin­gut sem­pre l'Estat –no els espa­nyols– per adap­tar-se als nous temps. “Par­la­ven de la neces­si­tat de moder­nit­zar Espa­nya, i el que van fer és espa­nyo­lit­zar la moder­nit­zació”, sosté Sánchez Piñol, con­vençut que aquesta inca­pa­ci­tat és la que ha donat ales a un procés sobi­ra­nista impul­sat, segons ell, per la que ha bate­jat com a “gene­ració BUP”. És la for­mada per gent d'entre qua­ranta i cin­quanta i pocs anys, que governa a les ins­ti­tu­ci­ons i a les empre­ses, i que és la que ens els últims temps ha sac­se­jat el país a la recerca del gran canvi. Com gai­rebé tot en aquesta vida, que aquesta gene­ració –“uni­fi­cada i poli­va­lent, com l'antic bat­xi­lle­rat”– no fos majo­ria en l'acte d'ahir té una expli­cació per a un antropòleg acos­tu­mat a bus­car els perquès de totes les coses. “No tenen temps d'assis­tir a xer­ra­des ni assem­blees, perquè tre­ba­llen molt”, va etzi­bar. O sigui que, de nou, les apa­ren­ces enga­nyen.

Avan­cen els minuts i l'antropòleg va donant pas a l'escrip­tor que no firma lli­bres per Sant Jordi perquè defuig la com­petència i la mer­can­ti­lit­zació d'una jor­nada “que de vega­des sem­bla un con­curs”. Parla l'autor que va escriure Vic­tus en cas­tellà “per pren­dre distància”, “perquè no volia fer un lli­bre adreçat només als cata­lans” i per bus­car una uni­ver­sa­li­tat que situa com un dels rep­tes més imme­di­ats del procés. L'Onze de Setem­bre vinent, les aven­tu­res de Martí Zubiría es publi­ca­ran als Estats Units, on pos­si­ble­ment es con­ver­ti­ran en la pri­mera referència del 1714 per a molts lec­tors d'aquell país. “Va ser una guerra d'Espa­nya con­tra Cata­lu­nya, no de cas­te­llans con­tra cata­lans”, sen­ten­cia Sánchez Piñol, con­vençut que els ecos d'aquell con­flicte s'han man­tin­gut tot i el pas del temps. “Hi ha violència simbòlica i ins­ti­tu­ci­o­nal; i avui les cano­na­des són els dis­cur­sos pro­mo­guts des d'alguns grups mediàtics”, con­clou. Per sort, els suc­ces­sius intents fets des d'aquests sec­tors per ero­si­o­nar la pau social no han pros­pe­rat, i avui Cata­lu­nya pot pre­su­mir d'una cohesió que l'escrip­tor con­si­dera el capi­tal simbòlic d'aquest procés. Queda poc temps. El sufi­ci­ent perquè el pro­ta­go­nista del dia doni pis­tes de la segona part de Vic­tus, que, com la cata­la­ni­tat, haurà sobre­vis­cut a aquell 11 de setem­bre tan fatídic. Perquè en la vida, com en els lli­bres i en la història, hi ha molts cops que les apa­ren­ces enga­nyen.