Jornada als passos perduts

A pri­mera hora del matí, San­ti­ago Vidal entrava al seu des­patx de la secció desena de l'Audiència de Bar­ce­lona, cen­trada en qüesti­ons penals, per aten­dre les seves obli­ga­ci­ons com a magis­trat, que va haver de sus­pen­dre al mig­dia, quan va començar a rebre les pri­me­res tru­ca­des des de Madrid. Con­vençut que la reso­lució del ple del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial (CGPJ) seria immi­nent, va con­vo­car els peri­o­dis­tes a la una del mig­dia i va con­vi­dar els cinc jut­ges de la seva sala a un dinar de comiat al Born. L'àpat s'aca­ba­ria fent, però a les tres toca­des, quan ja sem­blava clar que la deli­be­ració ani­ria per llarg i quan al jutge ja se li deu­ria haver tan­cat l'estómac del neguit. “Una mica nerviós sí que ho estic, perquè no m'ho espe­rava i no sé què pen­sar”, va adme­tre als infor­ma­dors, als quals va dema­nar d'anar a fer un mos i a tor­nar a la tarda per seguir la jor­nada des de l'inte­rior de l'edi­fici judi­cial, tan­cat al públic i a les visi­tes des de les tres.

L'espera dels peri­o­dis­tes va ser llarga i al·legòrica, tenint en compte l'esce­nari. Par­lem d'una de les més impo­nents del majestuós Palau de Justícia de Bar­ce­lona, amb colum­nes de vint metres d'alçada i coro­nada amb pin­tu­res de Josep Maria Sert. És la sala dels pas­sos per­duts, on pas­sen les hores i on arri­ben les pri­me­res notícies que la deli­be­ració de la cúpula judi­cial espa­nyola s'està des­vi­ant de la ruta traçada pel seu pre­si­dent, Car­los Les­mes, per entrar en un ter­reny des­co­ne­gut, com diria el pre­si­dent Artur Mas.

San­ti­ago Vidal ha tor­nat de dinar a un quart de cinc de la tarda i alterna la llarguíssima espera al des­patx amb una sor­tida a l'exte­rior “per escam­par la boira” i amb cons­tants visi­tes als peri­o­dis­tes. “En sabeu res?”, pre­gunta l'entre­vis­tat. A les set, és ell mateix qui avisa que la votació sobre la seva expulsió de la car­rera judi­cial està empa­tada a deu vots, que el pre­si­dent es nega a fer ser­vir el vot de qua­li­tat i que, per tant, totes les pos­si­bi­li­tats estan ober­tes: arxi­va­ment, multa, sanció o expulsió tem­po­ral.

Entrem en la pròrroga amb la sen­sació que és Les­mes qui ha aca­bat la jor­nada amb els pas­sos per­duts, o com a mínim ines­pe­ra­da­ment can­vi­ats, i que el magis­trat de l'Audiència enfila el temps afe­git amb moral de victòria. Una per­cepció que es manté quan es fa pública la decisió final del ple, que molt pro­ba­ble­ment no satis­farà l'ala dura de la judi­ca­tura ni del par­tit que governa a Espa­nya, i quan el jutge encaixa la sentència amb la mateixa sere­ni­tat i deter­mi­nació de les quals ha donat mos­tres fins ara.