Escoltar i comprendre

Sal­va­dor Rodó, que es declara nét de la guerra –va néixer l'any 1958–, va tan­car el torn dels tes­ti­mo­nis dient: “Estem fent història viva i història social, que és la que dóna les pau­tes del que ha pas­sat.” Quan fal­ten pocs mesos perquè es com­plei­xin els vui­tanta anys de l'inici de la Guerra Civil, a Monis­trol de Mont­ser­rat, en un for­mat inèdit i per pri­mer cop al Prin­ci­pat, s'ha cele­brat una audiència memo­rial en què els pro­ta­go­nis­tes vius i els fami­li­ars direc­tes, fills o néts, dels dos bàndols impli­cats en l'enfron­ta­ment fra­tri­cida, han com­par­tit esce­nari per expo­sar, públi­ca­ment, el seu tes­ti­moni per­so­nal i fami­liar sobre la guerra i la post­guerra, en un dels indrets més cas­ti­gats de Cata­lu­nya. L'aixe­ca­ment mili­tar del 18 de juliol va tenir un fort impacte en aquest poble, on fins al febrer del 1937 hi va haver 22 assas­si­nats. Monis­trol va ser bom­bar­de­jat, es va des­truir el pont sobre el Llo­bre­gat, es va patir gana i va ser saque­jat per unes tro­pes fran­quis­tes que, un cop asso­lida la victòria, van ini­ciar un cen­te­nar de cau­ses mili­tars, la qual cosa va com­por­tar que molts monis­tro­lencs fos­sin empre­so­nats i vuit fos­sin con­dem­nats a mort i exe­cu­tats al bar­ce­loní Camp de la Bota.

La ini­ci­a­tiva, impul­sada per Mireia Vives, advo­cada que s'està espe­ci­a­lit­zant en la gestió de con­flic­tes, i empa­rada per dues ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, el Memo­rial Democràtic de la Gene­ra­li­tat i l'Ajun­ta­ment de Monis­trol, va aju­dar a recu­pe­rar les memòries per­so­nals i a tren­car el silenci impo­sat per massa anys de des­con­fiança, i va con­ver­tir la tro­bada del 6 de maig en un exer­cici de catarsi col·lec­tiva que, com va dir l'his­to­ri­a­dor man­resà Quim Aloy, espe­ci­a­lit­zat en la recu­pe­ració de la memòria històrica, “ha aju­dat a posar noms i cognoms a uns fets que nor­mal­ment es pre­sen­ten com imper­so­nals”. “Però aquí hem pogut cop­sar, i en pri­mera per­sona, el vos­tre dolor, la vos­tra soli­tud. Hem fet un camí impres­cin­di­ble per asso­lir l'escla­ri­ment d'una veri­tat que ens ha de por­tar a la repa­ració moral i simbòlica”, va afe­gir.

Quim Aloy, que ha tre­ba­llat per recu­pe­rar figu­res com Josep Amat Pini­e­lla i ha fet estu­dis crítics sobre els papers de Sala­manca, posava l'epíleg a la tarda, que tan­cava un llarg procés de medi­ació con­cre­tat amb la presència d'homes i dones que, ja fos en pri­mera per­sona o per impli­ca­ci­ons fami­li­ars, van patir la tragèdia en diver­sos graus. Si Josep Duran, repu­blicà nas­cut el 1920, que havia per­dut el seu oncle Fran­cesc Uson en el desem­bar­ca­ment del capità Bayo a Por­to­cristo, a Mallorca, va pun­tu­a­lit­zar que “cada família es dol del que li va pas­sar par­ti­cu­lar­ment” i va recor­dar que la “vida con­ti­nua amb l'apre­nen­tatge d'honor, hones­te­dat, res­pecte i també coratge, que ens aju­darà a afron­tar una vida curu­lla de com­prensió i amor”, Pere Llumà no es va estar de dir que el dia de Santa Rosa (23 d'agost) del 1936 dos mem­bres del comitè es van endur el seu avi Pere i el seu oncle Car­les i els van assas­si­nar a la car­re­tera de Coll­bató, un punt tràgic on, entre d'altres, van morir l'avi i un oncle de Jaume Puig, i l'avi de Maria Gorri, que va dei­xar dona i tres fills.

En l'audiència del memo­rial no hi va haver retrets, però sí que es van expli­car històries, com la de Rosa Pérez, que no va poder assis­tir a l'acte, però va dei­xar un escrit per a la memòria, en què rela­tava la com­pli­cada vida del seu marit, Fran­cesc, que va ser sol­dat volun­tari per la República i va haver de viure deu anys de camps de con­cen­tració i bata­llons de tre­ba­lla­dors; la d'en Medir, amb una història fami­liar sem­blant, a la qual s'havia d'afe­gir l'exili i el saqueig de la casa de l'avi pels naci­o­nals, i la de Ramon Clo­tet, fill de la Cal­sina, una masia per­duda al mig de la mun­ta­nya, que va anar a escola entre el mes de gener i el 16 de juliol del 1936 i es va tro­bar que l'esclat de la guerra el va por­tar a refu­giar-se a la cova del Piteu. Una història tràgica com la de Miquel San­cris­to­ful, fill de l'Ate­neu del car­rer Man­resa, que va veure com els comitès van matar un germà de la seva mare, el tiet Adolf, i en entrar els naci­o­nals van des­no­nar la seva família del negoci i la casa que tenien legal­ment. Joan Avilés recor­dava que, amb només tres anys, s'arra­pava a la mare i s'ama­gava a sota la taula de la cuina per pro­te­gir-se dels bom­bar­de­jos nazis i ita­li­ans. Són històries que sem­blen llu­nya­nes, però que per boca dels seus pro­ta­go­nis­tes man­te­nen tota la duresa de l'ins­tant. Com va asse­gu­rar Jordi Palou, direc­tor del Memo­rial Democràtic: “Cata­lu­nya sen­cera hau­ria d'escol­tar un acte com aquest. Avui encara s'ha par­lat de por, però també s'ha demos­trat que podem com­pren­dre i expo­sar fets dolo­ro­sos sense odi ni res­sen­ti­ment.”