“Que es faci justícia”

El 26 de juny d'aquest any, el Tri­bu­nal Suprem ame­ricà va decla­rar il·legals les lleis de 14 estats que pro­hi­bien casar-se a per­so­nes del mateix sexe. Una decisió simi­lar a la que aquest mateix tri­bu­nal va pren­dre el 1954 amb la il·lega­lit­zació de la segre­gació racial a les esco­les dels Estats Units. Aquests són només dos exem­ples de pro­ces­sos judi­ci­als que han ser­vit perquè una soci­e­tat avanci. Malau­ra­da­ment, una sentència també pot ser­vir perquè una soci­e­tat retro­ce­deixi i es per­din drets que es con­si­de­ra­ven con­so­li­dats. Aquest dar­rer supòsit era el sen­ti­ment majo­ri­tari ahir a l'exte­rior del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia entre els diver­sos cen­te­nars de ciu­ta­dans que es van aple­gar per donar suport a Rigau, al matí, i a Ortega, a la tarda. El sen­ti­ment era que s'havien con­cen­trat per una absur­di­tat. “La nos­tra sentència és la inde­pendència”, “Posar urnes no és cap delicte” i “Fora, fora, injustícia espa­nyola” eren algu­nes de les pro­cla­mes que s'escol­ta­ven. La reso­lució? Dependrà. “Si real­ment el que es té en compte són els fets, això aca­barà en no res. Ara, si el tri­bu­nal es deixa influ­en­ciar per pres­si­ons que venen de més enllà de l'Ebre, faran el que vol­dran.” És una reflexió que feia en Paco, un jubi­lat de Ciu­tat Vella d'ori­gen asturià que va votar sí i sí el 9-N i inde­pendència el 27-S. “Si es fa justícia, no pas­sarà res. Per tant, que es faci justícia”, con­cloïa.

I és que l'amal­gama de per­so­nes que s'hi con­cen­tra­ven era divers. Des de mem­bres de Jubi­lats per la Inde­pendència a pan­car­tes en què es recor­dava que el 9-N havien actuat com a inter­ven­tors. O but­lle­tes amb un doble sí mar­cats i, fins i tot, una parada de mar­xan­datge inde­pen­den­tista. Tot ple­gat, deco­rat amb este­la­des i senye­res. La Marta era una de les per­so­nes que ahir al matí era al pas­seig Lluís Com­panys. Apro­fi­tava que té l'ofi­cina a prop i que l'arri­bada d'Irene Rigau li coin­ci­dia amb l'hora d'esmor­zar. Per això, amb l'entrepà a la mà, s'havia atan­sat al TSJC. No per sim­pa­ties amb les dues impu­ta­des. Reco­nei­xia que mai havia votat CiU, i que no són unes sigles amb les quals se senti còmoda. Però con­si­dera que el que ahir es feia no és res més que un judici polític i que té poc de democràtic. Per això hi era.

Com ella, mol­tes per­so­nes van seguir l'arri­bada de Rigau a quarts de deu del matí. A la tarda, amb Ortega, hi havia força menys gent. A quarts de qua­tre queia un xàfec con­si­de­ra­ble i les este­la­des que­da­ven ama­ga­des dar­rere els paraigües. Totes dues, però, van ser rebu­des amb aplau­di­ments i amb crits d'”inde­pendència”.

Però el nodrit grup de polítics es man­te­nia tant per a una com per a l'altra. Mem­bres del govern com els con­se­llers Fran­cesc Homs, Santi Vila i Germà Gordó. Una impor­tant dele­gació de Junts pel Sí, amb Raül Romeva, Carme For­ca­dell, Lluís Llach, Anna Simó, Marta Rovira, Jordi Turull i Josep Rull. També els pre­si­dents de l'ANC, l'ACM i Òmnium Cul­tu­ral, Jordi Sànchez, Miquel Buch i Quim Torra, res­pec­ti­va­ment. Tam­poc hi van fal­tar els caps de llista de la CUP, Anto­nio Baños, i Cata­lu­nya Sí que es Pot, Lluís Rabell. La diferència entre ells dos va ser que Baños es va acos­tar fins a l'entrada del TSJC men­tre que Rabell es va man­te­nir en un dis­cret segon pla, entre els con­cen­trats. Qui no va tenir tanta sort va ser Ramon Espa­da­ler. El líder d'Unió també va voler ser-hi. Ortega es va cui­dar de la orga­nit­zació de la con­sulta i el mateix Espa­da­ler de la coor­di­nació dels cos­sos de segu­re­tat durant el 9-N. Però la seva presència no va ser espe­ci­al­ment cele­brada. Quan ell va aparèixer es van escol­tar forts xiu­lets i crits dient-li “boti­fler” i “traïdor” arran del fet que UDC s'ha des­mar­cat del procés d'inde­pendència. Uns xiu­lets que no van ser res, de fet, com­pa­rats amb els que es va endur el sin­di­cat ultra­dretà Manos Lim­pias, pro­mo­tor de la que­re­lla.