Un ‘coach' per al procés

És pos­si­ble que el rebuig fron­tal del govern espa­nyol al pla Ibar­retxe, l'any 2003, hagi fet recaure un aire de loser sobre la figura de l'exle­hen­dakari. Fins i tot el seu canvi de feso­mia d'ençà que va aban­do­nar la pri­mera línia política, fa sis anys (ara és del tot calb i amb entra­des més pro­mi­nents als cos­tats), pot con­tri­buir a un cert pre­ju­dici en la mirada. Però qual­se­vol idea pre­de­ter­mi­nada s'esfon­dra així que se'l veu par­lar i moure's. Ho van com­pro­var ahir els encar­re­gats de rebre'l a Vic, on va fer una con­ferència a la uni­ver­si­tat amb el títol reve­la­dor de Quan el poble impulsa la política. Juan José Ibar­retxe, que pel car­rer es cobria el cap amb una txa­pela, va pujar al balcó de l'ajun­ta­ment i es va foto­gra­fiar amb l'este­lada. I després, ja al rec­to­rat de la uni­ver­si­tat, va estar encan­tat de fer els cafès per als acom­pa­nyants.

En la con­ferència, va tren­car totes les for­ma­li­tats: va bai­xar de la pales­tra i va enge­gar un dis­curs tenyit de classe dinàmica i d'un aire d'empre­ne­dor nord-ame­ricà que dóna les claus de l'èxit. No és estrany si pen­sem que, un cop va dei­xar la política, Ibar­retxe va fer inves­ti­gació a uni­ver­si­tats dels Estats Units i va impul­sar una fun­dació d'estu­dis soci­als i polítics que porta el nom del lehen­dakari repu­blicà José Anto­nio Agirre. Aju­dat d'un power­point, però amb una oratòria con­tun­dent, sense flo­ri­tu­res, va dei­xar anar afir­ma­ci­ons cla­ri­vi­dents sobre el procés sobi­ra­nista. “Ara hi ha un nou con­cepte de democràcia que és clau, voice or exit, em dones la paraula o me'n vaig; la clau no és la nació, sinó la democràcia, a Cata­lu­nya ho heu entès molt bé”, va asse­gu­rar. Així, va qua­li­fi­car de “lliçó extra­or­dinària” la mobi­lit­zació del sobi­ra­nisme i de “mera­ve­llosa” la con­sulta del 9-N.

Mal­grat el to d'entre­na­dor per­so­nal que vol el millor per als amics, va evi­tar que res sonés a lliçó sobre què havien de fer els par­tits inde­pen­den­tis­tes. “Cata­lu­nya no és en vies uni­la­te­rals, sinó en la pròpia, perquè l'altra part no està dis­po­sada a asseure's a taula”, va recal­car. Això sí, va amo­llar dues idees que, en l'actual pano­rama embran­cat, sonen a avís per als nave­gants inde­pen­den­tis­tes i per a qui les vul­gui enten­dre: “La solució és a les nos­tres mans, els pro­jec­tes a Euskadi o Cata­lu­nya només des­car­ri­la­ran si des­car­ri­len aquí, no pel que faci Madrid o la Unió Euro­pea.” I encara va tirar una mica més de la veta fer­roviària: “Heu d'evi­tar que el vagó ins­ti­tu­ci­o­nal i el vagó social es des­pen­gin.”

A l'hora de par­lar de l'acti­tud del govern espa­nyol i del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC), l'expre­si­dent basc no va tenir pèls a la llen­gua. “El fet que tota Espa­nya vul­gui deci­dir sobre què ha de fer Cata­lu­nya són argu­ments podrits, no s'aguan­ten des d'un punt de vista democràtic.” Són argu­ments –va pun­tu­a­lit­zar– que “només s'aguan­ten si creus que no exis­tei­xen com a poble.” “A veure si és aquest el pro­blema...” Les mani­o­bres del TC li recor­den el mur amb què va topar la seva reforma esta­tutària, el 2003: “El TC és un àrbi­tre política­ment com­prat, ha con­ver­tit l'auto­go­vern en una auto­no­mia limi­tada i supe­di­tada.” A això va con­tra­po­sar la pos­si­bi­li­tat de fer un referèndum que va tenir Escòcia, que va gua­nyar, així, “el res­pecte al dret a deci­dir i i davant del món”. Entre­mig, va ser molt dur amb el PSOE per haver enter­rat l'“Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal” i el dret de deci­dir. Per tan­car la con­ferència, va ofe­rir un autèntic truc de coac­hing, amb el qual es va aca­bar de gua­nyar el públic uni­ver­si­tari que omplia l'aula magna: “Heu de tenir con­fiança: sabeu per què Bar­ce­lona és més impor­tant que Nova York? Perquè té a prop Vic.”