Política

Abans del 2010

Diuen que tot va començar fa deu anys, que és en aque­lla pri­mera mani­fes­tació on arrenca la mobi­lit­zació d’una part de la gent a Cata­lu­nya, farta, segons expres­sava, del menys­te­ni­ment d’un estat que feia incom­pa­ti­ble sen­tir-se català i espa­nyol a la vegada. Crec, però, que tot era ja ben covat abans del 2010, i que allò no va ser més que l’exte­ri­o­rit­zació d’un con­flicte ori­gi­nat arti­fi­ci­al­ment en bene­fici d’inten­ci­ons espúries: el tàndem Mara­gall-Zapa­tero pro­vo­cant una reforma esta­tutària que ningú havia dema­nat, però que ser­via per enfron­tar el naci­o­na­lisme pujo­lista a les seves con­tra­dic­ci­ons. I el PP de Rajoy, Ace­bes i Sáenz de San­ta­maría inten­tant evi­tar que un inci­pi­ent Ciu­ta­dans patri­mo­ni­a­litzés la crítica a la supo­sada tebior dels soci­a­lis­tes i dels matei­xos popu­lars entorn de la qüestió ter­ri­to­rial. El pri­mer tàndem pro­voca el part de l’Esta­tut del 2006, i el segon acaba expul­sant el PP de la ponència par­la­mentària per a la reforma, pot­ser per un tac­ti­cisme elec­to­ral de curta volada, però en qual­se­vol cas sense una ava­lu­ació en pro­fun­di­tat del que podia sig­ni­fi­car a la llarga.

Perquè des d’allà fuga tot. Perquè qui ha dit no al text per incons­ti­tu­ci­o­nal (en alguns dels seus extrems amb raó; en altres, per pura tos­su­de­ria) rao­na­ble­ment després plan­te­jarà un recurs d’incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat. Però no és tant el pro­blema recórrer l’Esta­tut, com fer befa dels cata­lans, dels que el volien i dels que no, aga­fant la part pel tot, just el que sem­pre s’ha cri­ti­cat de l’inde­pen­den­tisme.

En aquell ter­reny, entre l’Esta­tut i la sentència, gent que volia la inde­pendència des de sem­pre s’adona que es pot plan­tar una lla­vor per fruc­ti­fi­car gràcies a l’espurna de la sentència cons­ti­tu­ci­o­nal. Tant fa que aquesta sentència pràcti­ca­ment no anul·li res, tant fa que en matèria lingüística repro­du­eixi fil per randa una altra de dotze anys abans i assu­mida sense esca­ra­falls. El 2010 la terra crema, l’espurna hi és i el mate­rial infla­ma­ble, tota la gent que s’ha anat incor­po­rant a l’ANC, està a punt. I fins i tot arrasa un pre­si­dent Mon­ti­lla que intenta dis­si­mu­lar la res­pon­sa­bi­li­tat del PSC en l’afer.

Deu anys després d’allò, i de la pandèmia, sols que­den algu­nes pun­tes de foc i molta cen­dra. Però la crisi econòmica que ens ve a sobre és igual o pit­jor que la que va pre­ce­dir aquell moment, i res s’ha resolt des d’ales­ho­res, ans al con­trari. Tot i la sos­pita íntima que el somni ha esde­vin­gut casi impos­si­ble, i mal­grat que amb els soci­a­lis­tes al poder les parau­les tenen més ritme (i no sem­pre), les tiban­tors gene­ra­des són més grans. Cal més que mai lide­rar un canvi real a les estruc­tu­res cen­trals de l’Estat que, de retruc, per­meti oxi­ge­nar també les cata­la­nes. Rege­ne­ració política i no pas recons­trucció econòmica. Sense aque­lla, la crisi social serà ine­vi­ta­ble i aquesta, una qui­mera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia