Política

2017

La Diada del sí

Catalunya va celebrar l’1 d’octubre el referèndum d’independència. L’Estat va respondre amb violència i va detenir el govern legítim. Puigdemont es va exiliar

L’any més con­vuls del procés va començar amb el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont pre­sen­tant el referèndum d’inde­pendència al Par­la­ment Euro­peu i dema­nant que Brus­sel·les inter­cedís en una reso­lució democràtica del con­flicte. Més enllà d’escol­tar-se’l, però, res de res.

Men­tres­tant, a Bar­ce­lona i Madrid les posi­ci­ons eren clares. El govern català con­ti­nu­ava avançant en la tasca de donar com­pli­ment als “divuit mesos” de marge que Puig­de­mont s’havia donat per por­tar el país “a les por­tes d’un nou estat” a través de la cele­bració d’una con­sulta. Però cada pro­clama cata­lana –reso­lució del referèndum, llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica i fun­da­ci­o­nal de la República, llei del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació– era judi­ci­a­lit­zada i anul·lada a Madrid, que no estava dis­po­sat a per­me­tre de cap manera la cele­bració d’una con­sulta.

Enmig d’un estira-i-arronsa sense pre­ce­dents entre els governs català i espa­nyol, Bar­ce­lona vivia la jor­nada més dramàtica de la seva història recent amb l’atemp­tat ter­ro­rista que Estat Islàmic per­pe­trava a la Ram­bla el 17 d’agost, que va cau­sar 15 morts i un cen­te­nar de ferits (hi va haver 6 ferits més en un atemp­tat a Cam­brils unes hores després). Entre el 6 i el 7 de setem­bre va tenir lloc un dels plens més ten­sos que es recor­den al Par­la­ment. La política cata­lana va entrar en l’inex­plo­rat ter­reny de la des­con­nexió con­vo­cant el referèndum de l’1-O i apro­vant la llei que l’empa­rava. Després d’un altre 11-S mas­siu (1 milió de per­so­nes es van mani­fes­tar a Bar­ce­lona), l’Estat enge­gava la maquinària repres­sora escor­co­llant diver­ses con­se­lle­ries per atu­rar el referèndum. A la d’Eco­no­mia, milers de per­so­nes van blo­que­jar la sor­tida de la Guàrdia Civil. Això va pro­vo­car la inter­venció de Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart, pre­si­dents res­pec­tius de l’ANC i Òmnium, que dalt del capó d’un cotxe de la Guàrdia Civil, imatge icònica del procés que duria tants pro­ble­mes als dos Jor­dis, van dema­nar als mani­fes­tants que mar­xes­sin.

Les urnes, bus­ca­des en va per la Guàrdia Civil, van aparèixer l’1 d’octu­bre. L’Estat espa­nyol va actuar amb bru­ta­li­tat poli­cial en molts col·legis, però la con­sulta es va cele­brar amb una rotunda victòria del sí. Puig­de­mont dei­xava la decla­ració d’inde­pendència en sus­pens com a via per nego­ciar amb l’Estat, que en aquell punt ja actu­ava del tot des­bo­cat dete­nint Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart. El 27 d’octu­bre, final­ment, el Par­la­ment apro­vava la decla­ració d’inde­pendència. La res­posta no es va fer espe­rar i Mari­ano Rajoy, el mateix dia, acti­vava el 155 i pre­nia les reg­nes de la Gene­ra­li­tat. Després dels Jor­dis, les deten­ci­ons es van esten­dre als polítics cata­lans res­pon­sa­bles de la cele­bració del referèndum. Només els que es van exi­liar, entre els quals hi havia el pre­si­dent Puig­de­mont, van evi­tar la presó. L’any va aca­bar amb les elec­ci­ons cata­la­nes forçades per Mari­ano Rajoy, que van tor­nar a gua­nyar els par­tits sobi­ra­nis­tes amb majo­ria abso­luta.

CRONOLOGIA

6 de setembre. El Parlament convoca el referèndum de l’1 d’octubre.
8 de setembre. S’aprova al Parlament la llei de transitorietat jurídica i fundacional.
20 de setembre. En marxa una macrooperació policial per aturar el referèndum.
1 d’octubre. Se celebra el referèndum malgrat la brutalitat policial. Guanya el sí.
10 d’octubre. Puigdemont suspèn temporalment la declaració d’independència.
16 d’octubre. Empresonen Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
27 d’octubre. S’aprova al Parlament la declaració d’independència. Rajoy anuncia l’aplicació del 155.
30 d’octubre. El president Puigdemont s’exilia.
2 de novembre. Empresonen el govern legítim de la Generalitat.
21 de desembre. Eleccions al Parlament forçades pel 155. Els partits sobiranistes aconsegueixen la majora absoluta.
EL PROTAGONISTA

Carles Puigdemont

Periodista de professió, va fer el salt a la política a través del municipalisme com a regidor a l’Ajuntament de Girona, ciutat de la qual va ser alcalde entre el 2011 i el 2016. Artur Mas el va triar com a successor i va presidir la Generalitat fins a l’aplicació del 155. Viu exiliat a Brussel·les, on és diputat al Parlament Europeu.

OPINIÓ

Deu anys de dignitat col·lectiva

Carles Puigdemont
Malgrat aquesta llarga, agressiva i duríssima repressió, encara som aquí

En els darrers deu anys i cada Onze de Setembre els catalans i les catalanes hem expressat com a poble la nostra voluntat de ser, recordant el passat, d’on venim, però també per projectar-nos cap al futur. De diverses maneres, i sempre ben creatives, hem explicat coralment que som un país amb un il·lusionant projecte de futur que construirem amb el diàleg i la convivència com a banderes irrenunciables.

Cada Diada hem demostrat la millor cara d’aquest país, amb el civisme i l’alegria pròpia del tarannà del poble de Catalunya. Cada Diada hem mostrat que el nostre és un moviment transversal ideològicament en què la unitat del poble és molt més sòlida que la unitat merament política. Cada Diada hem celebrat ser un país profundament integrador on ser català no es defineix només pel lloc de naixement, sinó per la voluntat de formar part del nostre poble, d’estimar la nostra llengua, de participar de la nostra cultura i sentir-la com a pròpia.

Cada Diada hem explicat al món que som radicalment respectuosos de la llibertat, la democràcia i els Drets Humans i que tot el que els catalans volem és fer un país que es decideixi entre tots i sense cap exclusió. I ho hem fet amb missatges clars, nítids, per respondre als molts entrebancs que hem de superar per assolir la plena sobirania. Hem dit prou quan han ferit la nostra identitat, la nostra llengua, les nostres lleis, la nostra dignitat. Hem alçat la veu per deixar clar que som una nació i que volem esdevenir un nou estat de la Unió Europea. Hem demanat votar per decidir entre tots quin és el nostre futur col·lectiu. I tot això ho hem fet pacíficament, democràticament, ordenadament. No ho sabríem fer de cap altra manera.

La d’avui és la tercera Diada que el crit de llibertat és la veu d’un poble cívicament alçat contra la repressió. Perquè malgrat aquesta llarga, agressiva i duríssima repressió, encara som aquí. Hi érem fa deu anys, hi som avui i hi serem sempre. Aquesta capacitat de resiliència és la nostra victòria perquè cap dels centenars de milers de persones que aquests deu any han omplert places i carrers del país han renunciat al dret de viure en una república independent. Ni els jutges, ni els fiscals, ni cap grup de poder, inclosa la monarquia espanyola, ha aconseguit aturar una onada democràtica que fa una dècada va arribar per quedar-s’hi. I no s’aturarà. No ens rendirem mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia