Política

“Coincidim amb la fiscalia”

dur ·

El Suprem ratifica íntegrament la sentència del TSJC i no dona la raó a la defensa en cap dels arguments que havia esgrimit

Afirma que no es vulnera la llibertat d’expressió de Torra, que la JEC era una “autoritat superior” en aquell procés i que la condemna és imparcial i proporcional

També rebutja presentar qüestions prejudicials perquè no té dubtes

La sentència afirma que el cas de desobediència de Pedro Sánchez no és comparable al de Torra

La frase apa­reix lite­ral­ment fins a tres cops en les 133 pla­nes de la sentència; alguns altres, pràcti­ca­ment, i molts altres més, implícita­ment, fins al punt que gai­rebé es pot dir que les resu­meix sen­ce­res: “Coin­ci­dim amb el minis­teri fis­cal.” En efecte, la reso­lució de la sala segona del Tri­bu­nal Suprem, dic­tada ahir per una­ni­mi­tat, com a res­posta al recurs de cas­sació del pre­si­dent Quim Torra con­tra la seva inha­bi­li­tació no deixa marge al dubte en donar la raó a la fis­ca­lia i rebutja un per un, amb més o menys con­tundència, tots els argu­ments que la defensa havia posat sobre la taula al febrer en el seu recurs de 308 pla­nes, com ara la vul­ne­ració de la lli­ber­tat d’expressió, la falta d’impar­ci­a­li­tat dels àrbi­tres o la manca d’auto­ri­tat de la Junta Elec­to­ral Cen­tral per orde­nar res al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en un procés elec­to­ral, les elec­ci­ons esta­tals del 28 d’abril del 2019, en què l’admi­nis­tració cata­lana no inter­ve­nia. Els cinc magis­trats espa­nyols, entre els quals hi ha l’exse­na­dor del PP a Ala­cant Vicente Magro Ser­vet, van fer pinya ahir per con­fir­mar ínte­gra­ment la sentència del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya (TSJC) però també, en dar­rer terme, per ava­lar ple­na­ment la decisió ini­cial de la JEC, que és la que pri­mer va orde­nar la reti­rada de la pan­carta que ha aca­bat jus­ti­fi­cant la des­ti­tució d’un altre pre­si­dent català per vies extra­par­la­mentàries. El segon con­se­cu­tiu a càrrec dels poders de l’Estat, després de la des­ti­tució de Car­les Puig­de­mont l’octu­bre del 2017, via arti­cle 155.

La sentència rati­fica la con­demna de Torra a una multa de 30.000 euros i la inha­bi­li­tació espe­cial d’un any i mig, tant per a càrrecs públics elec­tius (locals, autonòmics, esta­tals o euro­peus) com per desen­vo­lu­par tas­ques de govern en cap admi­nis­tració a l’Estat espa­nyol. A més, jus­ti­fica que ja l’aparti de la pre­sidència perquè que l’hi man­tingués un cop inha­bi­li­tat en ferm “con­tra­diu la mateixa natu­ra­lesa de la pena prin­ci­pal”. I és que, tal com afirma en la part final de la reso­lució, el Suprem creu pro­vada “a la vista de tot allò ana­lit­zat, la con­tun­dent, rei­te­rada, con­tumaç i obs­ti­nada resistència de l’acu­sat a aca­tar un man­dat inves­tit d’auto­ri­tat i dic­tat con­forme a la lega­li­tat”. Pre­ve­ient segu­ra­ment la futura arri­bada del cas a la taula del Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans (TEDH), una de les prin­ci­pals obs­ti­na­ci­ons dels magis­trats ha estat, de fet, aquesta: des­vin­cu­lar la seva decisió de qual­se­vol intenció d’arra­bas­sar al pre­si­dent, i per extensió a una majo­ria dels cata­lans, un dret tan fona­men­tal com el de pro­testa, per l’existència de pre­sos i exi­li­ats polítics arran de l’1-O. Els magis­trats, així, insis­tei­xen diver­ses vega­des que l’objecte de la sentència no és si es va vul­ne­rar o no la lli­ber­tat d’expressió, i ho limi­ten a un cas d’estricta deso­bediència “rei­te­rada” a l’auto­ri­tat elec­to­ral. L’àmbit del recurs, asse­gu­ren, “no és l’exhi­bició de deter­mi­nats símbols o pan­car­tes d’una deter­mi­nada opció política, sinó la seva uti­lit­zació en períodes elec­to­rals deso­beint allò dis­po­sat” per la JEC. Això sí, diuen que no entren en els fets pròpia­ment, però en aquest punt jus­ti­fi­quen la decisió de l’òrgan admi­nis­tra­tiu de cen­su­rar la pan­carta, tot excu­sant-se en el fet que l’ordre s’empara en el prin­cipi de neu­tra­li­tat que cal fer com­plir a l’admi­nis­tració pública, i de manera “més agu­dit­zada” en període elec­to­ral. El text, així, insis­teix que les ordres es van dic­tar “d’acord amb el dret”, i que els man­dats de la JEC de l’11 i el 18 de març del 2019 eren “clars i per­fec­ta­ment com­pren­si­bles”, tant en el fons com els ter­mi­nis per al seu com­pli­ment. De fet, fins i tot recorda que Torra, a qui atri­bu­eix com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, escrip­tor i advo­cat, “una pre­pa­ració i uns conei­xe­ments jurídics supe­ri­ors a la mit­jana”, dis­po­sava de “prou ele­ments” sobre l’obli­gació d’aca­tar, inclòs un informe dels seus matei­xos ser­veis jurídics, que acla­rei­xen tot dubte sobre la “plena consciència” del que feia. “No es pot par­lar d’error”, subrat­lla, per cons­ta­tar que el pre­si­dent, com a auto­ri­tat pública, va exhi­bir sem­pre una “volun­tat cons­ci­ent i dis­po­sició anímica inequívoca” de con­tra­ve­nir i desa­ten­dre el man­dat de la JEC.

És clar que, perquè hi pugui haver deso­bediència puni­ble, tal com la des­criu l’arti­cle 410 del Codi Penal, s’ha d’haver fet cas omís a una “auto­ri­tat supe­rior”. I l’advo­cat del pre­si­dent, Gon­zalo Boye, va res­ca­tar en el seu recurs la juris­prudència d’una sentència del 2013, de la sala ter­cera del mateix Suprem, que dei­xava ben clar que la JEC no estava pas per sobre de l’auto­ri­tat d’un pre­si­dent autonòmic, el de les Illes en aquell cas. La sentència ara del mateix tri­bu­nal, en canvi, insis­teix sem­pre que la JEC és una “auto­ri­tat supe­rior”, i passa de pun­te­tes sobre la seva pròpia juris­prudència, que esban­deix sense gai­rebé entrar a valo­rar-la. “Amb inde­pendència que aquesta sentència (la del 2013) no avala la con­clusió que la JEC no pot dic­tar els acords qüesti­o­nats, ja que només es refe­reix a les com­petències d’aque­lla en una tasca san­ci­o­na­dora, la com­petència de la JEC s’ajusta a l’orde­na­ment elec­to­ral”, tanca, sense donar cap altre argu­ment, més enllà de rei­te­rar que la Loreg atorga a la JEC la capa­ci­tat de “resol­dre” quei­xes, recla­ma­ci­ons i recur­sos. “L’ordre, per tant, va ser dic­tada per òrgan com­pe­tent”, s’esmuny el Suprem, que a més defensa que en les al·lega­ci­ons de Torra després que fes Cs la pri­mera denúncia, en cap moment va invo­car la manca de com­petència de la JEC per deci­dir.

Impar­cial i pro­por­ci­o­nal

Un gran gruix de la sentència es dedica a reba­tre, una per una, les acu­sa­ci­ons de falta d’impar­ci­a­li­tat de la majo­ria d’actors que han par­ti­ci­pat en el procés judi­cial, començant per alguns mem­bres de la JEC –a qui el Suprem avala, a més, que el TSJC es negués a cri­dar a decla­rar, adduint que “és obvi” que la defensa “con­fon” la qua­li­tat pro­ces­sal de tes­ti­moni amb la de “pro­vo­ca­dor” dels fets que han aca­bat a judici– i aca­bant pels magis­trats del TSJC que van dic­tar la pri­mera sentència. Alguns, de fet, ja havien estat recu­sats –igual que els jut­ges del Suprem que han revi­sat el recurs de cas­sació–, sense cap èxit, men­tre que a d’altres direc­ta­ment la defensa els va denun­ciar, fórmula que la sentència diu que no és equi­va­lent perquè “no és pot enten­dre que la inter­po­sició de la que­re­lla con­tra aquells vocals per pre­va­ri­cació supleix aque­lla falta de recu­sació”. El Suprem, a més, asse­gura que no ha de ser un jutge penal l’encar­re­gat d’inves­ti­gar la impar­ci­a­li­tat d’un òrgan admi­nis­tra­tiu com la JEC, i recorda que no n’hi ha prou que els dub­tes d’impar­ci­a­li­tat “sor­gei­xin en la ment” de qui recusa, ja que la juris­prudència del TC deixa clar que hi ha moti­va­ci­ons molt “taxa­des” en la llei orgànica del poder judi­cial que no donen lloc a inter­pre­ta­ci­ons.

La falta de pro­por­ci­o­na­li­tat de la inha­bi­li­tació era un altre dels grans argu­ments de la defensa que la sentència també s’esforça a des­mun­tar. El tri­bu­nal con­clou que “no es pot par­lar d’una reacció penal des­pro­por­ci­o­nada i inne­cessària que s’aparti del prin­cipi d’inter­venció mínima i d’última ràtio que en tota soci­e­tat democràtica ha de tenir el recurs al dret penal”. En aquest sen­tit, el Suprem entén que la pena és “pro­por­ci­o­nal”, després que la defensa hagués denun­ciat la vul­ne­ració del prin­cipi d’igual­tat pel greuge com­pa­ra­tiu amb altres casos de deso­bediència a la nor­ma­tiva elec­to­ral en què la JEC només va impo­sar san­ci­ons econòmiques, com va pas­sar amb el pre­si­dent espa­nyol Pedro Sánchez i la lla­vors minis­tra Isa­bel Celaá per haver fet ser­vir el Palau de La Mon­cloa per pre­pa­rar la can­di­da­tura del PSOE.

El Suprem s’estén, i jus­ti­fica que l’arbi­tri judi­cial “és una facul­tat dis­cre­ci­o­nal de l’òrgan juris­dic­ci­o­nal”, i que l’ús que en faci “apu­jant o abai­xant penes” només cor­res­pon al jut­ja­dor d’instància. Així mateix, elu­deix cap res­pon­sa­bi­li­tat dels jut­ges d’haver d’entrar a valo­rar la pro­por­ci­o­na­li­tat, ja que sosté que reduir la inter­venció del dret penal al mínim indis­pen­sa­ble per al con­trol social “és un postu­lat rao­na­ble de política cri­mi­nal que ha de ser tin­gut en compte pri­mor­di­al­ment pel legis­la­dor”, però que en la praxi judi­cial, “tot i poder ser­vir d’ori­en­tació”, topa amb les “exigències del prin­cipi de lega­li­tat”, atribuïbles al mateix legis­la­dor en el moment que fixa els tipus i penes, i que no cor­res­po­nen al jutge.

La sentència final, a banda d’això, també tomba altres drets que la defensa ente­nia vul­ne­rats, com ara els de tutela judi­cial efec­tiva, sufragi pas­siu, pre­sumpció d’innocència o lega­li­tat penal. La mateixa sort corre la petició que es reco­negués a Torra la con­dició de dipu­tat, que ja li havien sos­tret arran de la sentència ini­cial. Pel que fa al prin­cipi de non bis in idem, que pro­hi­beix fixar dues con­dem­nes a una mateixa per­sona per uns matei­xos fets, la sentència asse­gura que aquí és com­pa­ti­ble una sanció admi­nis­tra­tiva per l’incom­pli­ment del prin­cipi de neu­tra­li­tat i una de penal per la deso­bediència a la JEC.

Res de qüesti­ons pre­ju­di­ci­als

Boye havia recla­mat al final del judici al TSJC que es pre­sen­tes­sin diver­ses qüesti­ons pre­ju­di­ci­als perquè el TJUE l’ori­entés sobre l’apli­cació d’alguns dels drets fona­men­tals inclo­sos als trac­tats euro­peus. Lla­vors, el tri­bu­nal ho va deses­ti­mar al moment ente­nent que la petició es feia fora de ter­mini. El Suprem reco­neix ara una “falta de pre­visió expressa al res­pecte” que con­ver­teix en un “tema con­tro­ver­tit” en el moment en què les parts poden fer el plan­te­ja­ment, però s’ho treu del damunt con­clo­ent que també “pot enten­dre’s” que un cop fina­lit­zat l’informe oral “el plan­te­ja­ment sigui extem­po­rani i en un moment inhàbil”. Igual­ment, el Suprem deses­tima plan­te­jar ell mateix aques­tes qüesti­ons a Europa, i dedica diver­ses pla­nes a rao­nar-ho, recor­dant que no hi està obli­gat i que no s’hi ha de recórrer per norma, sinó només quan es plan­te­gin dub­tes en l’apli­cació de la nor­ma­tiva que puguin con­di­ci­o­nar el resul­tat del litigi. Però ho té tan clar el Suprem que con­clou que “no con­corre” jus­ta­ment aquest pres­supòsit: que tin­gui dub­tes sobre la inter­pre­tació de cap norma euro­pea. “La inter­pre­tació d’una norma comu­nitària no imposa al tri­bu­nal l’obli­gació de dub­tar-ne” i acti­var una qüestió pre­ju­di­cial, clou. Dub­tes a l’hora de rati­fi­car la inha­bi­li­tació de Torra, cer­ta­ment, és evi­dent que el Suprem no n’ha tin­gut ni un.

Un tractament poc honorable.
La defensa també s’havia queixat pel que considerava un tracte inadequat del TSJC al president Torra durant el judici oral, en no referir-s’hi en cap moment amb els honors i tractaments propis del càrrec. En aquest cas, però, la sala segona del Suprem recorda que en un judici regeixen les lleis processals i no els tractaments protocol·laris, que per tant no entén que siguin d’aplicació en els àmbits jurisdiccionals. A més, conclou que això “de cap manera pot entendre’s com a signe de parcialitat i avançament d’una decisió de condemna ja presa”. “Tot acusat ha de ser tractat amb respecte, com així va succeir, per la qual cosa la queixa del recorrent resulta infundada”, etziba.
L’ordre dels recursos.
L’advocat Gonzalo Boye havia alertat en els dies següents a la vista del 17 de setembre al Suprem que els recursos de cassació s’han de resoldre per ordre rigorós “i sempre segons l’ordre d’admissió”. Citava, en concret, els articles 877 i 895 de la llei d’enjudiciament criminal. El primer assegura que els “recursos es numeraran correlativament per l’ordre de la seva presentació”, i el segon deixa clar que la sala “ordenarà portar a la vista els recursos per l’ordre de la seva admissió”, fixant fins i tot torns especials de preferència per als compresos en l’article 877. Boye, en aquest sentit, recordava que hi ha un altre recurs, el del cas Gürtel, que va entrar mesos abans del de Torra, i que en el seu tribunal fins i tot hi ha un dels cinc magistrats de la sentència d’ahir, però que encara està pendent de resolució. No corria tanta pressa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia