El periple de “l’agonia”

“Tor­nem a estar com al mes de febrer.” Amb aquesta decla­ració els repu­bli­cans van posar dis­sabte punt final a 80 dies de nego­ci­a­ci­ons per acon­se­guir un govern de coa­lició amb Junts. En tot aquest temps, ERC no ha parat de lamen­tar que cada pas enda­vant esde­ve­nia pocs dies després dos pas­sos enrere, i final­ment ha fet el salt. Junts, per la seva banda, ha posat l’alta­veu en els detalls de l’acord. “Con­creció, con­creció, con­creció”, reclama la vice­pre­si­denta de Junts, Elsa Artadi, set­mana rere set­mana per acon­se­guir un govern fort i cohe­si­o­nat. Però, què hi havia al dar­rere?

Que les nego­ci­a­ci­ons entre ERC i Junts ana­ven per llarg es va començar a albi­rar en les pri­me­res nego­ci­a­ci­ons per con­fec­ci­o­nar la mesa del Par­la­ment. Aque­lles tro­ba­des no només no van ser­vir per refer com­pli­ci­tats entre les tres for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, sinó que van revi­far mal­fi­an­ces entre els dos par­tits majo­ri­ta­ris. El recor­re­gut es traçava cos­te­rut, mal­grat la tan acla­mada majo­ria del 52% i la pressió i res­pon­sa­bi­li­tat que podia exer­cir una de les més grans cri­sis social, sanitària i econòmica que es viu com a con­seqüència de la pandèmia de la Covid-19. I així va ser.

El 15 de març, des de Brus­sel·les, el pre­si­dent a l’exili, Car­les Puig­de­mont, ja adver­tia i dema­nava a ERC “con­fiança i res­pecte” per abor­dar les nego­ci­a­ci­ons. Lla­vors ja s’albi­rava la raó prin­ci­pal de la tren­ca­dissa que s’ha aca­bat pro­duint dos mesos després: la bata­lla pel poder entre ERC i Junts, als quals les elec­ci­ons els havien dei­xat a tan sols un escó de distància.

Per a Junts, el Con­sell per la República lide­rat per Car­les Puig­de­mont hau­ria de con­ver­tir-se en el pal del paller de l’inde­pen­den­tisme des d’on, a més a més, es con­sensués l’estratègia a seguir. Puig­de­mont s’eri­geix en la figura del pre­si­dent a l’exili, ces­sat pel govern espa­nyol 155, però amb la legi­ti­mi­tat que li atorga bona part de l’inde­pen­den­tisme. D’altra banda, ERC acaba d’assal­tar els cels inde­pen­den­tis­tes i ha obtin­gut l’anhe­lada hege­mo­nia d’aquest bloc. A més, fa gala de les seves nego­ci­a­ci­ons amb el govern espa­nyol i valora la taula del diàleg com a pla­ta­forma per tro­bar una solució al con­flicte. I en aquest xoc sal­ten les espur­nes ati­a­des just abans del ple d’inves­ti­dura pel pre­si­dent Quim Torra, que també s’apun­tava a les crítiques a ERC en la pre­sen­tació del seu dar­rer lli­bre, Les hores greus.

El més viu aquell mes de març era la repressió exer­cida ara també con­tra els ante­ri­ors mem­bres de la mesa del Par­la­ment i l’expre­si­dent Roger Tor­rent i s’hi afe­gia la sus­pensió del ter­cer grau als pre­sos polítics. La CUP asse­gu­rava que la taula de diàleg i nego­ci­ació que esde­ve­nia fona­men­tal no era a Madrid, sinó “a casa nos­tra”. Sense cap èxit. S’acos­tava el ter­mini per inves­tir pre­si­dent Ara­gonès i l’acord amb Junts ni hi és ni se l’espera i per la porta del dar­rere apa­reix el pacte entre ERC i la CUP. Quan fal­ten dos dies per a la inves­ti­dura, el secre­tari gene­ral Jordi Sànchez avança que accep­ten la taula de diàleg d’ERC però posa el focus en el Con­sell per la República com un òrgan de debat i decisió per afron­tar l’embat democràtic amb l’Estat. En aques­tes con­di­ci­ons se cele­bra el ple d’inves­ti­dura i Junts en les dues vota­ci­ons nega Ara­gonès. El mateix dia de la pri­mera votació ERC vota al Congrés a favor del decret d’aju­des de Pedro Sànchez. Junts ho fa en con­tra.

Els par­tits dei­xen pas­sar Set­mana Santa i retor­nen les nego­ci­a­ci­ons. Embar­ran­cats en aspec­tes com ara el full de ruta, el Con­sell per la República, el referèndum i la uni­tat al Congrés, no entren a par­lar encara en pro­fun­di­tat de l’estruc­tura ni el repar­ti­ment del govern, aspec­tes aquests últims que un mes després con­ti­nuen igual. En total, s’han fet una tren­tena de reu­ni­ons.