Forn s’ofereix per bastir ponts en l’independentisme

“Em veig capaç de tei­xir ponts, bas­tir uni­tat i fer un dis­curs posi­tiu dins l’inde­pen­den­tisme, crec sin­ce­ra­ment que aquest hau­ria de ser el nos­tre paper.” Ras i curt, i en un esce­nari obert a la reflexió com és la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu de Prada, en què havia par­ti­ci­pat múlti­ples vega­des abans com a acti­vista, l’excon­se­ller Quim Forn va postu­lar ahir els pre­sos polítics indul­tats, i específica­ment ell mateix, com a figu­res que ara poden ser “útils” per superar les des­a­vi­nen­ces par­ti­dis­tes. Per fer això, i també per tro­bar “gent nova dis­po­sada a con­ti­nuar”, subrat­llava, ja que no podran fer política ins­ti­tu­ci­o­nal perquè se’ls manté inha­bi­li­tats. En tot cas, sí que hi ha una cosa que va afir­mar que uneix els nou pre­sos polítics, i fins i tot els exi­li­ats que va visi­tar fa unes set­ma­nes a Bèlgica: “Tots estem forts i abso­lu­ta­ment deci­dits a con­ti­nuar la lluita de l’1-O, que volem fina­lit­zar.”

Forn va cons­ta­tar que, després de con­viure tant temps, els pre­sos van apren­dre a dei­xar de banda les “dis­crepàncies polítiques” i van viure moments “espe­ci­al­ment durs i dolo­ro­sos” quan els seus par­tits no eren capaços d’enten­dre’s sobre com seguir enda­vant arran de la inha­bi­li­tació del pre­si­dent Quim Torra, o no arri­ba­ven a un acord de govern per ende­gar la nova legis­la­tura. “Això hau­ria hagut d’anar molt més ràpid, els números eren els que eren i la gent no fila tan prim i ens dema­nava que ens poséssim d’acord”, reco­nei­xia ahir. “A vega­des era més fàcil l’ambi­ent a dins que fora de la presó”, va etzi­bar. I és que, segons ell, l’ambi­ent, com a mínim entre els set pre­sos de Lle­do­ners, “era molt bo, quasi de ger­mans”, ja que es dona­ven “molt suport sem­pre els uns als altres” en els moments com­pli­cats. Curi­o­sa­ment, més a les pre­sons madri­le­nyes, perquè allà els dei­xa­ven fer cele­bra­ci­ons junts a la cel·la, a diferència del Bages. “La bata­lla política del dia a dia per mi té molt poc interès”, resu­mia.

Forn encara hi posava un altre exem­ple: va rebre durant els tres anys i vuit mesos de presó un total de 45.000 car­tes, que fa uns dies va donar a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya. “Reflec­tei­xen per­fec­ta­ment què va pas­sar en un moment de la nos­tra història i com ho sen­tia la gent”, valo­rava, per con­cloure: “Molt poques vega­des hi havia rancúnia i odi, la mirada sem­pre era en posi­tiu.” “Ens han donat una força molt gran, pot­ser patien més per nosal­tres al car­rer del que patíem a dins”, apun­tava.

En to con­ci­li­a­dor, Forn recor­dava que els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes al Par­la­ment han accep­tat donar dos anys de marge a la taula de diàleg, i s’hi ha d’anar “amb un to posi­tiu”. Això sí, no exclou que també se’n mostrés escèptic, ja que creu que donarà “pocs o cap fruit”. Per això apos­tava, d’un cantó, per ava­luar-ne els resul­tats cada cop que es reu­neixi i, de l’altre, per avançar-se i començar “a tei­xir alter­na­ti­ves des de la uni­tat”. “La història avala que en des­con­fiem”, deia.

També hi va haver el moment per refle­xi­o­nar sobre l’octu­bre del 2017, del qual Forn va fer una lec­tura posi­tiva. “L’1-O va ser una mos­tra d’abso­luta dig­ni­tat de la gent enfront de la repressió de l’Estat, i pro­ba­ble­ment ha mar­cat gene­ra­ci­ons de per­so­nes més joves”, valo­rava. Per això dema­nava evi­tar els “dis­cur­sos catas­tro­fis­tes”. “Hem par­tit del camp base, no hem pogut fer el cim però ens hi hem apro­xi­mat i el farem si con­ti­nuem tre­ba­llant i per­sis­tint”, valo­rava. I refle­xi­o­nava que el 3-O “s’hau­ria hagut d’apro­fi­tar la força” que tenia l’inde­pen­den­tisme, tot i que també recorda que els sin­di­cats s’hi van apun­tar “amb la boca petita”, i té dub­tes sobre si la mobi­lit­zació hau­ria durat gai­res més dies. Forn, que va donar suport a la res­ti­tució del major Josep Lluís Tra­pero i va tit­llar “d’impe­ca­ble sense mati­sos” la feina que els Mos­sos van fer l’1-O, també fa pinya amb l’actu­ació del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont, en qui va veure “una gran sole­dat” a l’hora de pren­dre deci­si­ons.