“Que no parleu català!”

Les parau­les del líder esta­tal del PP, Pablo Casado, el 25 de juliol pas­sat encara res­so­nen entre els hits de l’esper­pent esti­val: “Que no par­leu català: par­leu mallorquí, par­leu menorquí, par­leu eivis­senc, par­leu for­men­te­rer... i aquesta cul­tura no és apèndix de ningú, no sou Països Cata­lans!”, etzi­bava en un míting a Palma. I es va que­dar tan ample. L’intent de l’espa­nyo­lisme de divi­dir la llen­gua cata­lana per debi­li­tar-la, amb la indis­si­mu­lada intenció final de des­truir els Països Cata­lans, no és pas nou, ni exclu­siu de les Illes. Les mane­res de fer s’han reproduït, encara amb més èxit, al País Valencià i també a la Franja de Ponent, tal com va que­dar clar en un curs a Prada sobre la lluita con­tra la uni­tat del català, impul­sat per l’acti­vista de Cala­ceit Joa­quim Monclús, i on van par­ti­ci­par també l’escrip­tor i filòleg valencià Víctor G. Labrado i el lingüista balear Ber­nat Joan.

A les Illes, qua­tre des­ta­cats fran­quis­tes de l’elit local fun­da­ven el 1977 el col·lec­tiu Pep Gone­lla, que amb l’alta­veu d’El Día de Bale­a­res ini­ci­a­ven una cro­ada per pre­sen­tar el mallorquí com a llen­gua dife­rent, mani­pu­lant o ter­gi­ver­sant docu­ments d’autors com Antoni M. Alco­ver. “El gone­llisme apa­reix com a escor­ri­a­lles en un moment que el català sem­bla que es podrà nor­ma­lit­zar”, ana­litza Joan. L’Esta­tut, això sí, va aca­bar res­pec­tant la deno­mi­nació, en con­sa­grar que “la llen­gua cata­lana, pròpia de les Illes Bale­ars, serà ofi­cial”. Així, amb dues comes entre­mig, con­tra els seces­si­o­nis­tes lingüístics que no n’hi volien. “Això ha tin­gut molta importància després, i avui ja es té assu­mit i tot­hom parla de català”, des­taca Joan. Els gru­pus­cles anti­ca­ta­lans, això sí, segui­rien llui­tant con­tra la immersió, o assi­mi­lant cata­la­nisme i fei­xisme. Fins i tot als anys vui­tanta, un dels seus diri­gents, Jaime Mar­to­rell, va posar una bomba en un repe­ti­dor de TV3. El van con­dem­nar a uns pocs mesos de presó. Després van aparèixer enti­tats com Edu­cación Plis, que s’uni­ria a col·lec­tius simi­lars de la Franja i el País Valencià per crear la pla­ta­forma No Habla­mos Catalán. “Deu ser l’única al món que rei­vin­dica la ignorància”, iro­nitza Joan. Sota la pre­sidència de José Ramón Bauzá, ja a la segona dècada del segle XX, l’hos­ti­li­tat con­tra el català sal­ta­ria a la política, i la dreta local es va fer seu el dis­curs bla­ver, per bé que avui hi és resi­dual. Només la Fun­dació Jaume III, Sa Fun­dació des de fa un any i mig, dis­cu­teix ara la uni­tat de la llen­gua, i amb argu­ments tebis. “Els que diuen que no es parla català a les Illes solen ser gent que ni el parla ni el vol par­lar, i això els fa per­dre legi­ti­mi­tat”, clou el lingüista, que ho com­para amb els bla­vers: “Els que diuen que són llengües dife­rents, mai la fan ser­vir.”

“Casado aplica una fórmula d’èxit que els ha donat bon ren­di­ment al País Valencià des del 1977, quan va fer eclosió el bla­ve­risme”, refle­xi­ona també Labrado, que asse­gura: “Són fra­ses molt pen­sa­des; divi­dir la llen­gua en totes les vari­ants dia­lec­tals és una estratègia que pot donar resul­tats als que volen l’espa­nyol com a llen­gua única.” Això sí, creu que a les Bale­ars “ho tenen més difícil” que al País Valencià, on ha tin­gut un èxit rela­tiu: l’Esta­tut parla de “valencià”, i encara avui els orga­nis­mes ofi­ci­als de l’Estat el trac­ten, per a ver­go­nya científica, com una llen­gua dife­rent del català. Curi­o­sa­ment, el bla­ve­risme es llança el mateix any que el gone­llisme balear, amb mis­sat­ges cas­te­lla­nit­zats en plena tran­sició que deien que “per ser un bon valencià s’havia de ser anti­ca­talà”. “Va ser una ope­ració d’Estat”, remarca Labrado, que recorda la impu­ni­tat amb què van actuar els bla­vers els anys poste­ri­ors. Això sí, segons ell, Cata­lu­nya havia tin­gut fites com la Renai­xença, la Man­co­mu­ni­tat o l’Esta­tut del 32 que no s’havien gua­nyat al País Valencià, i això ho va faci­li­tar, perquè a la mort de Franco les grans ciu­tats ja esta­ven en una pro­funda cas­te­lla­nit­zació i només hi havia hagut el con­tra­punt del Nosal­tres els valen­ci­ans de Joan Fus­ter, que seria apar­tat per la premsa del règim.

A la Franja, explica Monclús, tot­hom era de llen­gua i cul­tura cata­lana, “però el pro­blema és l’admi­nis­tració ara­go­nesa”. Ja des dels segles XIX i XX s’ataca el català a l’escola i es parla de cha­pur­riau per menys­te­nir-lo. Després que no fos reco­ne­gut a l’Esta­tut ara­gonès, als anys vui­tanta sor­geix l’Asso­ci­ació Cul­tu­ral del Matar­ra­nya, que Monclús va reflo­tar el 2017 i ara actua en xar­xes i munta actes cul­tu­rals per defen­sar el català. En algun cas, això sí, ho fa per con­tra­res­tar el PP i el PAR, par­tits molt bel·lige­rants des dels anys 2000, ja que no en van tenir prou d’esquar­te­rar vuit segles d’uni­tat de la diòcesi de Lleida amb la segre­gació de parròquies, i el 2013 van inven­tar-se la “llen­gua ara­go­nesa pròpia de l’àrea ori­en­tal” (Lapao) per evi­tar dir català i han recu­pe­rat el cha­pur­riau, que impulsa també una asso­ci­ació d’Amics del Chapu que fins i tot dona pre­mis i orga­nitza actes. “Volen eli­mi­nar el català”, resu­meix. Des de fa segles...