Calàbria, terra d’acollida

Els cala­bre­sos, des de fa dècades, han d’esco­llir entre dos camins: o emi­grar o que­dar-se en una terra amb escas­ses opor­tu­ni­tats. “Perquè ho hem vis­cut de pri­mera mà, obrim les por­tes a qui ho neces­sita”, diu Maria Paola Sorace, pre­si­denta de la Coo­pe­ra­tiva Pat­hos, enti­tat que s’encar­rega de l’aco­llida de per­so­nes deman­dants d’asil i refu­gi­a­des a Cau­lo­nia, un muni­cipi de 7.000 habi­tants del sud d’Itàlia. Cau­lo­nia i Riace han estat bate­jats com “els pobles de l’aco­llida” des que va començar el dego­teig de desem­bar­ca­ments a Lam­pe­dusa, el 2007.

L’impul­sor de tot ple­gat va ser l’exal­calde de Riace Dome­nico Mimmo Lucano, cone­gut a escala inter­na­ci­o­nal. La idea de Lucano era aco­llir refu­gi­ats i, al mateix temps, repo­blar el cen­tre històric del poble, dina­mit­zar-lo amb una eco­no­mia social i cir­cu­lar, i recu­pe­rar habi­tat­ges aban­do­nats i ter­res de cul­tiu. També hi havia la volun­tat de crear una rea­li­tat més enllà de la ’Ndrang­heta, la màfia que tant ha empo­brit Calàbria, una de les regi­ons amb el PIB més baix d’Europa. “La ’Ndrang­heta repre­senta l’ego­isme màxim, el des­in­terès cap a allò comú, l’odi. El pro­jecte era, de facto, soli­dari i antimàfia”, sosté l’exal­calde de Cau­lo­nia i peri­o­dista Ila­rio Ammen­do­lia.

D’ençà de la crisi migratòria del nord d’Àfrica del 2011, deri­vada de la guerra de Líbia i les Pri­ma­ve­res Àrabs, Camini ha seguit la via de Riace. El 25% de la gent que viu al nucli antic, un total de cent divuit per­so­nes, són refu­gi­ats. “El poble ha renas­cut. Hem res­tau­rat vint-i-set cases i hem reo­bert l’escola bres­sol i l’únic res­tau­rant. Donem feina a qua­ranta per­so­nes i la gent no se n’ha d’anar a fora a tre­ba­llar”, comenta Rosa­rio Zur­zolo, pre­si­dent de la Coo­pe­ra­tiva Jun­gui Mundu. A més, s’ha pro­pi­ciat el turisme soli­dari: els car­rers estan plens de tallers arte­sa­nals –de sas­tre­ria, ceràmica o d’ins­tru­ments de música cala­bre­sos– on els usu­a­ris apre­nen un ofici tra­di­ci­o­nal. Aques­tes acci­ons estan pro­mo­gu­des pel pro­jecte SAI, finançat des del Minis­teri de l’Inte­rior i ges­ti­o­nat a nivell local, i els deman­dants d’asil tenen cobert l’allot­ja­ment, tot allò neces­sari per viure i acti­vi­tats d’inte­gració, fins que fina­lit­zen els tràmits cor­res­po­nents per acon­se­guir la docu­men­tació o la pro­tecció inter­na­ci­o­nal.

El pro­jecte a Riace, que havia arri­bat a alber­gar unes sis mil per­so­nes al llarg dels anys, va ser des­man­te­llat per pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats el 2018. La fis­ca­lia acusa Mimmo Lucano de frau i d’afa­vo­rir la immi­gració clan­des­tina i demana per a ell set anys i onze mesos de presó. “Hi ha una Itàlia que cri­mi­na­litza la soli­da­ri­tat”, ha mani­fes­tat en nom­bro­ses oca­si­ons Lucano, que anirà a judici aquest setem­bre. Avui, Riace està gover­nat per la ultra­dre­tana Lliga.

El sene­galès Abdou­laye Balde va desem­bar­car a Itàlia el 2011 quan fugia de Líbia, on havia anat a tre­ba­llar, com tants altres sub­sa­ha­ri­ans, abans de la cai­guda de Muam­mar al-Gad­dafi. La ruta migratòria de Líbia fins a Itàlia s’ha con­ver­tit en la més tran­si­tada al Medi­ter­rani cen­tral. Balde fa de medi­a­dor: “A Líbia perds la teva dig­ni­tat i a Cau­lo­nia he recu­pe­rat l’espe­rança. M’agrada aju­dar els nois perquè tre­guin el millor d’ells matei­xos: o han estat segres­tats per tra­fi­cants o han pas­sat un temps infer­nal a Líbia.” Cau­lo­nia dona aixo­pluc a setanta-cinc per­so­nes, sobre­tot, de Ban­gla­desh, Pakis­tan i Sene­gal: “L’aco­llida sem­pre ha estat ben vista per la població.”

“Durant l’auge de Mat­teo Sal­vini [líder de la Lliga], més gent va començar a dir que els immi­grants ens roba­ven la feina. Aquest estiu, els bars de la platja no hau­rien pogut obrir si no hagués estat per ells: fan les fei­nes que els ita­li­ans no volen”, afirma la pre­si­denta de Pat­hos. D’altres, quan aca­ben el pro­jecte, no tenen més remei que tre­ba­llar, explo­tats, en camps de cítrics de la màfia a la plana de Gioia Tauro, a l’altra banda de l’Aspro­monte.