Aprendre d’una gran victòria

L’1 d’Octu­bre és sens dubte una victòria acla­pa­ra­dora de Cata­lu­nya sobre l’Estat. No hi va haver prou poder repres­sor per poder atu­rar tant desig de democràcia i de lli­ber­tat.

L’1 d’Octu­bre, el que ho fa dife­rent a tot el que havia pas­sat fins lla­vors en ter­mes d’afir­mació naci­o­nal i dig­ni­tat democràtica, és que tot­hom té el seu 1 d’Octu­bre. Tot­hom va viure el seu l’1 d’Octu­bre. No és un record que t’hagin expli­cat o un fet que vas seguir pels mit­jans. Aquest fet, que tot­hom es va fer seu i té el seu 1 d’Octu­bre, amb aquesta extra­or­dinària sin­cro­nit­zació dels cors i els caps, i amb una com­bi­nació increïble de cre­a­ti­vi­tat, il·lusió i deter­mi­nació, és el que va fer por de debò a l’Estat en veure la gent tan empo­de­rada.

L’1 d’Octu­bre és patri­moni com­par­tit. I no en abs­tracte, sinó amb noms i cognoms. Mili­ons de noms i cognoms. Tot­hom n’ha par­lat perquè tot­hom l’ha vis­cut. I n’hem de par­lar i rei­vin­di­car perquè aquest –sí, aquest– és el nos­tre gran patri­moni i, sobre­tot, la millor base i la millor pla­ta­forma per tenir con­fiança en nosal­tres matei­xos per al nos­tre nou sant tor­nem-hi defi­ni­tiu.

És jus­ta­ment en cons­ta­tar aquest gran empo­de­ra­ment de la gent l’1 d’octu­bre i després el 3 d’octu­bre, que l’Estat va apu­jar la seva aposta, i lluny de mirar de recon­duir la situ­ació per la via de la seducció, va optar per la via directa de la repressió, legi­ti­mada pel rei en el seu dis­curs del “A por ellos” judi­cial i poli­cial, en què bene­eix que la política la mar­qui les togues i no les urnes.

Nosal­tres vam pecar de pen­sar que en con­fron­tar-nos amb un estat de la Unió Euro­pea en ple segle XXI almenys en el tema de drets i lli­ber­tats fona­men­tals es guar­da­rien ni que fos les for­mes. I en canvi ens vam tro­bar que va res­sus­ci­tar l’Espa­nya política més fosca, més negra, més repres­sora.

Les greus ame­na­ces per part de l’Estat que això no ani­ria per cap via de recon­ducció ni pacífica ni, per des­comp­tat, dia­lo­gada, sinó que la repressió de l’1 d’Octu­bre hau­ria estat només un tast com­pa­rat amb el que esta­ven dis­po­sats a fer per atu­rar tot allò, va gene­rar dub­tes pel fet de saber que en el ter­reny de la radi­ca­li­tat democràtica teníem totes les de gua­nyar, però en el camp de la violència d’estat no hi havia la car­to­gra­fia dis­po­ni­ble. I d’aquí els dub­tes lògics dins el món ins­ti­tu­ci­o­nal i de par­tits inde­pen­den­tis­tes. I els dub­tes gene­ren ten­si­ons, i les ten­si­ons, des­con­fi­an­ces i retrets. I ja hi som: de ven­ce­dors al car­rer a afe­blits en les ins­ti­tu­ci­ons.

Tot i això, els cata­lans, de manera insis­tent, pacífica i democràtica, com ho són les urnes per excel·lència, apos­ten cada cop més per la inde­pendència de Cata­lu­nya, ara ja som el 52%, i l’Estat espa­nyol no des­cansa en el seu propòsit que la política la mar­quin les togues i no les urnes. I per­pe­tra de facto un cre­ua­ment de poders per silen­ciar les urnes i accen­tuar la repressió amb l’objec­tiu que la por entri a totes les llars com el gran antídot con­tra la mobi­lit­zació i deter­mi­nació que és el que ens va fer gua­nya­dors aquells dies i és el que ens pot fer tor­nar a ser gua­nya­dors defi­ni­ti­va­ment.

Com ens va dir algú “unes vega­des es gua­nya i d’altres s’aprèn”. I n’hem d’apren­dre, de la tar­dor del 2017, tant pel que ens va fer molt forts i que hem de reforçar, com pel que ens va afe­blir, que hem de reduir. L’ 1 d’Octu­bre vam fer bona aque­lla lògica que “per exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació prèvia­ment cal exer­cir el deure de la deter­mi­nació”. I ara cal que, per cul­mi­nar aque­lla victòria, exer­cim de nou aquest deure de la deter­mi­nació. I fer-ho de nou pre­nent, com vam fer lla­vors, la ini­ci­a­tiva, el relat, i no anar a remolc dels esde­ve­ni­ments o espe­rar el que pugui pas­sar.

Cal que ens octu­brem per gua­nyar. Com­pac­tant-nos de nou, recu­pe­rant el sen­tit de trans­cendència del que anem a fer, no dei­xar d’actuar amb men­ta­li­tat d’estat, refer i posar-nos d’acord i tro­bar-nos ple­gats en el replà amb un relat i traçabi­li­tat clara d’on i com hi anem, i sobre­tot, sobre­tot, mobi­lit­zar-nos de nou per cul­mi­nar el que vam començar l’1 d’Octu­bre. I això depèn de nosal­tres, cadascú en l’àmbit de la seva res­pon­sa­bi­li­tat. Com ho va ser i va fer cada per­sona que va guar­dar mis­te­ri­o­sa­ment una urna a casa. Tot­hom pen­dent de fer-ho el millor pos­si­ble ell, més que no pas estar pen­dent de com ho fa el del cos­tat. I això sí: ser-hi i ser-hi i ser-hi i ser-hi. Una acti­tud que s’empelta amb aque­lla acti­tud tan cata­lana del “vinga va, sant tor­nem-hi”.

Cata­lu­nya al llarg de la seva història, en situ­a­ci­ons molt i molt més adver­ses que les actu­als, no s’ha donat mai per vençuda mal­grat tants intents de l’Estat per escla­far-nos en l’àmbit naci­o­nal, lingüístic i cul­tu­ral. Hem seguit sent, hem sal­vat molt més que els mots, i això mai ha estat gràcies a un but­lletí ofi­cial, sinó que ha estat gràcies al sacri­fici d’uns pocs però sobre­tot gràcies al com­promís actiu de milers i milers, de manera tan anònima com intensa, per tots els racons del país.

Tinc tota la con­fiança en la gent i per això tinc tota l’espe­rança que serem capaços de donar ple­gats, de nou i de manera defi­ni­tiva, la dar­rera embran­zida per asso­lir la inde­pendència de Cata­lu­nya. I de nosal­tres depèn, en funció del que fem, no en funció del que espe­rem que ens facin. Som-hi!

ID foto: 3313065