Política

PEP RIERA I FONT

JUNTS PER CATALUNYA

“Hem de fer l’esforç de dir-nos la veritat cara a cara”

“És el líder que ens ha d’arrossegar per fer el camí que ens falta per culminar la independència”

“El mandat de les urnes del 14-F és clar”

AMIC I REFERENT
Al pati dels Tarongers i en companyia del seu amic Carles Puigdemont. Aquesta és la foto triada, feta amb motiu de la presentació de Em dic Carles. De què està fet el president (Ara Llibres, 2015), la biografia retrat de Puigdemont que Riera va escriure del seu company d’institut a Amer, amb qui també va coincidir a la Universitat i després a la feina a El Punt. Precisament el retrobament amb Puigdemont per fer el llibre i després ja a l’exili va ser el que va propiciar l’inici de la seva carrera política. Diu que quan li ho va proposar no s’hi va poder negar.
M’he endut algunes decepcions amb el periodisme

Ha recu­pe­rat l’acta de dipu­tat aquesta legis­la­tura després de dues renúncies, la de Damià Cal­vet, que va dei­xar-la per pre­si­dir el Port de Bar­ce­lona, i la de Lour­des Ciuró, que també hi va renun­ciar pocs dies després quan va ser nome­nada con­se­llera de Justícia.

Es veia fora del Par­la­ment?
Anava al número 21 i era difícil entrar direc­ta­ment, però com a força política nova ens havíem fet el propòsit de no acu­mu­lar càrrecs.
Estava pre­pa­rat per entrar?
Em sento pre­pa­rat des del moment en què deci­deixo fer el pas des del meu món pro­fes­si­o­nal, després de 30 anys dedi­cat al peri­o­disme. Arran de la pro­posta del pre­si­dent Puig­de­mont, vaig entrar al ser­vei del país en un moment molt com­pli­cat. M’hi poso en un moment trans­cen­den­tal perquè el que volem és acon­se­guir la inde­pendència. Per mi és un honor i volia apro­fi­tar tota la meva tra­jectòria i experiència pro­fes­si­o­nal per apli­car-la al ser­vei del país.
Ha can­viat molt l’ambi­ent par­la­men­tari aquesta legis­la­tura?
No essen­ci­al­ment. Els par­tits uni­o­nis­tes man­te­nen la guàrdia alta per evi­tar que ens en sor­tim amb la inde­pendència i tan­quen files. Tenim un govern espa­nyol que, governi qui governi, està igual i la repressió fins i tot s’incre­menta.
Com es por­ten les dis­crepàncies entre els socis de govern?
És cert que s’han evi­den­ciat dis­crepàncies sobre­tot a l’hora de fer front a com arri­bar a l’objec­tiu de la inde­pendència, que con­ti­nuem com­par­tint, i com afron­tem les difi­cul­tats que posa l’Estat amb tota la seva maquinària. Hem de fer l’esforç de dir-nos la veri­tat cara a cara. El man­dat de les urnes del 14 de febrer és clar.
Dar­re­ra­ment on pateix més, en una sessió de con­trol de l’actu­ació de la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als o al camp del Barça?
Ara mateix evi­dent­ment a la feina perquè a les ses­si­ons de con­trol, encara que no interac­tuem com en altres comis­si­ons perquè fem pre­gun­tes als com­pa­rei­xents, la tensió es palpa. Hi ha grups que són molt agres­sius amb els mit­jans públics. Nosal­tres ens els cre­iem i els hem de defen­sar ínte­gra­ment. Des d’aquesta defensa costa tro­bar esclet­xes per dir coses que cre­iem que són millo­ra­bles o que no ens aca­ben d’agra­dar dels mit­jans públics. Hem de defen­sar els mit­jans i els seus pro­fes­si­o­nals perquè cre­iem que han de tre­ba­llar amb plena lli­ber­tat, però alhora volem ser exi­gents amb el com­pli­ment dels man­dats fona­men­tals que tenen els mit­jans públics, amb la llen­gua, amb la con­fi­gu­ració d’un espai comu­ni­ca­tiu català i en català i amb una men­ta­li­tat de tele­visió i ràdio naci­o­nal.
Des del Par­la­ment és més crític amb la feina dels com­panys que cobrei­xen l’actu­a­li­tat política?
M’és difícil de res­pon­dre perquè em sento part impli­cada. M’he endut decep­ci­ons de la política, encara que ja t’espe­res que no serà allò que t’agra­da­ria, però també m’he endut algu­nes decep­ci­ons amb el peri­o­disme. Crec que falta apro­fun­dir en les coses que pas­sen i per què pas­sen. Per exem­ple, no que­dar-se en la superfície quan hi ha enfron­ta­ments amb els socis par­la­men­ta­ris. Cal­dria anar més al fons de les qüesti­ons. S’hi pot arri­bar perquè no és tan opaca la política o almenys alguns no volem ser tan opacs.
Si no fos per Puig­de­mont, es dedi­ca­ria a la política?
No ho crec. Quan el pre­si­dent Puig­de­mont va mar­xar a l’exili, al cap de deu dies tenia un viatge prèvia­ment pro­gra­mat a Bèlgica per qüesti­ons fami­li­ars i vaig apro­fi­tar per anar-lo a veure per donar-li suport, més a l’amic que al pre­si­dent. D’aque­lla tro­bada surt la pro­posta d’anar a les llis­tes.
Li va dir: “aniràs al número 14, el número del Johan”; final­ment va ser el 13. Li va cos­tar molt accep­tar?
Va ser després que hi vaig pen­sar. Va ser una tro­bada semi­clan­des­tina perquè eren els pri­mers dies a l’exili i la situ­ació dels que esta­ven allà era molt precària. Va ser una reunió molt d’amics i al final em va dir que esta­ven pre­pa­rant les llis­tes i que volia que hi fos. No vaig tenir temps de pen­sar-ho. Ho vaig accep­tar perquè sem­pre que he fet coses amb ell m’ha anat bé.
Quina vin­cu­lació té ara amb Puig­de­mont?
Con­ti­nuo fent de vin­cle amb els grups d’amics comuns a nivell més per­so­nal, amb els com­panys d’ins­ti­tut i de filo­lo­gia. Des d’un punt de vista més polític miro d’estar amb ell allà on pugui, com ara per exem­ple al Con­sell per la República com a mem­bre electe de l’Assem­blea de Repre­sen­tants. Crec que és el líder que ens ha d’arros­se­gar per fer el camí que ens falta per cul­mi­nar la inde­pendència.
Li con­sulta deci­si­ons?
No direc­ta­ment perquè les deci­si­ons que em per­to­quen al Par­la­ment són molt con­cre­tes i no em sem­bla que ell tin­gui temps ni li cor­res­pon­gui entrar al detall.
Creu que encara exer­ceix una tutela sobre la política cata­lana?
No en el sen­tit que s’ha dit des d’alguns àmbits polítics o periodístics. Ell ha d’exer­cir el lide­ratge com a pre­si­dent que va fer pos­si­ble l’1 d’octu­bre i que arribéssim a la decla­ració d’inde­pendència del 27 d’octu­bre, que després es va sus­pen­dre. Se li ha de reconèixer aquest lide­ratge i que el que està fent des de l’exili és el que ens ha permès encara avançar més per poder fer rea­li­tat l’objec­tiu en un curt o mitjà ter­mini, no a llarg ter­mini com alguns pro­po­sen.
Clara Pon­satí reclama nous lide­rat­ges per l’inde­pen­den­tisme. Hi està d’acord?
Els nous lide­rat­ges ja hi són perquè el pre­si­dent i el govern legítim van ser apar­tats pel 155 i, per tant, es va haver de fer un relleu a la pri­mera línia. El que se’ns ha d’exi­gir, més que anar cre­mant líders, és el com­pli­ment de les pro­me­ses elec­to­rals. El 52% dels votants ens van dir que hem de fer la inde­pendència.
Aquest hau­ria de ser l’objec­tiu prin­ci­pal d’aquesta legis­la­tura?
Sens dubte.
Es va pel bon camí?
Espero que sí, però que fem tan­tes vol­tes no és bo. Tot l’inde­pen­den­tisme en con­junt hauríem de fer més coses tan­gi­bles que demos­trin a la gent que estem per això i que anem cap aquí. Em va cos­tar molt assu­mir que la legis­la­tura pas­sada no féssim els pas­sos que cor­res­po­nia, començant per la inves­ti­dura del pre­si­dent Puig­de­mont; crec que va ser el gran error de la legis­la­tura. Encara estem en mar­ra­des que no por­ten enlloc.
Cal tirar pel dret?
Tam­poc, es tracta de pre­pa­rar-nos per al que volem fer. El pre­si­dent Puig­de­mont ho explica molt bé cap on anar; a través de les deci­si­ons dels tri­bu­nals euro­peus inten­tar res­ti­tuir la legi­ti­mi­tat del 27 d’octu­bre, tor­nar a aquell dia i posar en marxa la inde­pendència que es va pro­cla­mar.
La legis­la­tura ante­rior va ser curta, aquesta durarà qua­tre anys?
Si és per acon­se­guir l’objec­tiu, m’és igual el que duri. La durada estàndard de les legis­la­tu­res és per a situ­a­ci­ons estàndard i fa molts anys que la situ­ació no ho és en aquest país. Hi ha un con­flicte i una majo­ria política i social que vol la inde­pendència i hem de tro­bar la manera.

L’art de fer feliç la gent

Van ser l’àvia i després la mare les qui el van introduir a la cuina per ensenyar-li tot el que sabien de l’art dels fogons, una afició que ha arribat a somniar a convertir en professió, tot i que de moment es conforma sent el cuiner de casa seva i fent feliç els que l’envolten. “Cuinar és un gran acte d’amor”, diu. I que ara per ara li dona moltes més satisfaccions que el Barça. Explica que abans li costava disfrutar dels partits perquè havia d’analitzar-los de forma professional. Ara que els mira només com a espectador, el nivell de joc del primer equip masculí tampoc és que convidi a gaudir-ne gaire, encara que el fitxatge de Xavi li dona esperances. “Veig brots verds”, assegura. A més de dirigir el diari El 9 Esportiu des del 2003 fins al 2012, ha escrit tres llibres de temàtica esportiva i la biografia del seu amic Carles Puigdemont. Tot i que ara mateix té l’escriptura aparcada per falta de temps, reconeix que li agradaria tornar-s’hi a posar per escriure ficció. Una novel·la sobre la vida i les relacions entre persones, que diu que ha estat també la base de tot el que ha escrit abans encara que no fos ficció.

Pep Riera i Font

Periodista i escriptor. En la seva segona legislatura al Parlament repeteix de portaveu de la comissió de control de l’actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia