Política

5 anys sense Fidel Castro

Cuba assaja de mica en mica una obertura al sector privat i permet nous drets socials des de la mort del líder de la revolució

Durant la presidència de Raúl Castro, el poder va deixar de ser vertical i ara és col·legiat al Partit Comunista

La repressió contra la dissidència no ha afluixat

El 25 de novem­bre del 2016, pas­sa­des les 22.29 hores a l’Havana, el pre­si­dent Raúl Cas­tro anun­ci­ava amb un brevíssim comu­ni­cat que el seu germà havia mort. “Amb pro­fund dolor”, va dir, “com­pa­rec per infor­mar el nos­tre poble, els amics de la nos­tra Amèrica i del món, que avui ha mort el coman­dant en cap de la revo­lució cubana, Fidel Cas­tro Rus”.

I Cuba no va tor­nar a ser la mateixa. Ja havia començat a can­viar el 2006, quan Fidel es va reti­rar de la vida pública per una malal­tia. Però sense la seva presència, i sobre­tot sense els llargs tex­tos que publi­cava posant límits a qual­se­vol assaig de trans­for­mació, els can­vis es van acce­le­rar. No han estat can­vis estruc­tu­rals, però sí sen­si­bles per al dia a dia dels cubans.

Quan Fidel va dele­gar el poder en el seu germà, els cubans no podien entrar als hotels, com­prar ni ven­dre les seves cases o viat­jar a l’estran­ger sense dema­nar permís al govern; els acces­sos a inter­net esta­ven limi­tats a una mino­ria de fun­ci­o­na­ris. Avui, mol­tes d’aques­tes coses han can­viat. Els cubans s’allot­gen als matei­xos hotels que els turis­tes, tenen mòbils, poden ven­dre les seves cases, inter­net s’ha estès a poc a poc a les llars i s’ha eli­mi­nat el permís de sor­tida que regia per a tot­hom que volgués aban­do­nar l’illa.

S’ha des­mun­tat també bona part del sis­tema de sub­si­dis i aju­des esta­tals a empre­ses no ren­di­bles i fins i tot es va deci­dir reduir la quan­ti­tat d’emple­ats esta­tals en un milió de per­so­nes. A canvi, es va auto­rit­zar el tre­ball per compte propi: avui hi ha 600.000 autònoms a Cuba, un 13% de la població.

L’últim canvi, pro­fund, va ser al setem­bre, després d’una dècada d’endar­re­ri­ment: des de fa dos mesos, el govern per­met el fun­ci­o­na­ment de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses, una mesura amb la qual espera reac­ti­var una eco­no­mia que viu sota mínims, llas­trada pel pes de l’Estat, la baixa pro­duc­ti­vi­tat i pro­ble­mes de des­proveïment. Deu dies després del decret, l’exe­cu­tiu auto­rit­zava les pri­me­res 35 pimes, 32 de les quals pri­va­des i la resta, esta­tals.

Ha can­viat també l’estruc­tura de poder, alguna cosa que a ulls dels cubans pot pas­sar des­a­per­ce­buda. Raúl Cas­tro, i ara el seu suc­ces­sor des del 2018, Miguel Díaz-Canel, va impo­sar un model de govern col·legiat. Sense Fidel, que pre­nia les deci­si­ons en soli­tari o amb un petit cer­cle íntim, el rumb va que­dar en mans del Par­tit Comu­nista, desig­nat com a “únic digne hereu” del líder mort. Van recu­pe­rar així pro­ta­go­nisme els con­sells d’estat i de minis­tres, encar­re­gats de deli­near les línies mes­tres de la política ofi­cial.

Pro­hi­bi­ci­ons

I és en aques­tes línies gene­rals on l’illa amb prou fei­nes ha avançat. Men­tre que el cubà del car­rer ha vist millo­res en la seva vida diària després de la fi de cen­te­nars de “pro­hi­bi­ci­ons absur­des”, com les ano­me­nava Raúl Cas­tro, la revo­lució ha man­tin­gut intacta, per exem­ple, la pressió sobre tot indici de dis­sidència política.

El govern afronta una opo­sició de nova fac­tura, nas­cuda als bar­ris a par­tir del lide­ratge d’artis­tes joves, músics, pin­tors i actors que fan ser­vir l’art per plan­tar cara al règim. El juny pas­sat, una mani­fes­tació per exi­gir vacu­nes con­tra la Covid-19 es va trans­for­mar en una jor­nada de pro­testa naci­o­nal, la mos­tra de des­con­ten­ta­ment més gran con­tra el règim des del 1959. Al crit de “Fora la dic­ta­dura!” o “Pàtria i vida!”, vari­ació de l’eslògan ofi­cial Pàtria o mort, els cubans van sor­tir al car­rer.

El govern va apa­gar lla­vors inter­net per neu­tra­lit­zar les cri­des a la mobi­lit­zació i va repri­mir amb violència els mani­fes­tants. El 15 de novem­bre pas­sat, el govern va blo­que­jar una marxa cívica pro­mo­guda des d’una pla­ta­forma opo­si­tora ano­me­nada Arxipèlag. La pressió poli­cial prèvia va fer que els seus orga­nit­za­dors sus­pen­gues­sin la con­vo­catòria davant el temor d’una repressió als car­rers.

El ger­men del des­con­ten­ta­ment ha arre­lat a poc a poc a Cuba, men­tre el govern acusa els Estats Units d’estar al dar­rere de qual­se­vol mani­fes­tació.

D’Obama a Trump

Les rela­ci­ons amb la potència, de fet, con­ti­nuen sent un punt impor­tant en l’agenda de l’illa. Després de l’acos­ta­ment del règim al govern de Barack Obama, que va per­me­tre, entre altres coses, l’arri­bada de turis­tes, es va tor­nar al punt de par­tida amb Donald Trump. La situ­ació no ha can­viat gaire amb Joe Biden, mal­grat les expec­ta­ti­ves que va gene­rar a l’Havana l’arri­bada d’un demòcrata a la Casa Blanca.

Men­tres­tant, els cubans viuen les seves pròpies penúries, sota una crisi galo­pant i infi­ni­tat de sacri­fi­cis, com per exem­ple les cues per com­prar ali­ments, aga­far l’autobús o com­prar un medi­ca­ment en farmàcies amb pres­tat­ges buits. És per això que l’ombra de Fidel Cas­tro, cinc anys després de la seva mort, està cada vegada més esvaïda, víctima de les urgències del moment.

L’últim revolucionari llatinoamericà

Fidel Castro va morir el 2016 als 90 anys, víctima d’una malaltia intestinal que el va mantenir allunyat de la política l’última dècada de la seva vida. El món el va acomiadar dividit: el va plorar la part que sempre el va considerar una llegenda revolucionària que era assot de l’imperialisme; en va celebrar la mort la que veia en ell un líder autoritari i sanguinari. Castro va arribar al poder l’1 de gener del 1959 després de liderar la guerrilla que va derrocar el dictador cubà Fulgencio Batista, i des de llavors va estar al capdavant del que considerava el primer pas d’una gran revolució universal. La crisi dels míssils, com es va dir als intents de Moscou de muntar a Cuba una base a tocar de la Casa Blanca, el va convertir en protagonista de la Guerra Freda. Pel camí, Castro va resistir 650 intents frustrats d’atemptat, inclosos plans de la CIA amb batuts de xocolata amb cianur; va superar la caiguda de la Unió Soviètica, el seu principal soci comercial i el seu suport internacional, i va sobreviure a deu presidents dels EUA [quan va entrar triomfal a l’Havana a Washington governava Dwight Eisenhower]. Castro va fracassar, finalment, en el seu intent de portar la seva revolució a tot el continent i el seu camp de batalla va quedar reduït a una illa, però la seva influència política a l’Amèrica Llatina del segle XX no ha estat superada per cap altre líder.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia