Jus­ta­ment ahir va fer vui­tanta anys de l’atac de l’exèrcit japonès a la base mili­tar de Pearl Har­bor, a Hawaii, un cop que, segons coin­ci­dei­xen a asse­nya­lar els his­to­ri­a­dors, va can­viar el rumb de la Segona Guerra Mun­dial i va fer que els Estats Units entres­sin en aquell con­flicte de gran abast.

Els fets es van pro­duir el 7 de desem­bre de 1941, un diu­menge al matí. La força aèria de l’Armada Impe­rial Japo­nesa va llançar un atac sor­presa con­tra la base mili­tar de Pearl Har­bor, el lloc estratègic on la flota del Pacífic dels Estats Units tenia la base d’ope­ra­ci­ons.

Els japo­ne­sos ho tenien tot pre­pa­rat per dur a terme una ope­ració que agafés els nord-ame­ri­cans total­ment des­pre­vin­guts. Per això es van estal­viar una decla­ració de guerra for­mal i van evi­tar, els dies pre­ce­dents, fer cap movi­ment mili­tar o diplomàtic que pogués donar cap pista del que havia de pas­sar als Estats Units.

L’almi­rall Iso­roku Yama­moto va pla­ne­jar l’acció al mil·límetre. La idea era neu­tra­lit­zar la capa­ci­tat de res­posta de l’exèrcit nord-ame­ricà apli­cant-hi una força molt més potent de la que hau­ria cal­gut per asse­gu­rar l’èxit de l’ope­ració. L’exèrcit nipó va llançar dues ona­des d’atacs per aire per a les quals va mobi­lit­zar 353 avi­ons llançats des de sis por­ta­a­vi­ons dife­rents. L’objec­tiu de l’atac era neu­tra­lit­zar la força naval nord-ame­ri­cana al Pacífic.

Els mili­tars nord-ame­ri­cans es van defen­sar com van poder, però no tenien res a fer davant la con­tundència de l’atac nipó. Els japo­ne­sos van enfon­sar vuit cui­ras­sats nord-ame­ri­cans i en van mal­me­tre qua­tre. També van aca­bar al fons del mar diver­ses embar­ca­ci­ons més peti­tes i es van des­truir 188 avi­ons. El resul­tat en pèrdua de vides huma­nes va ser sag­nant: un total de 2.403 nord-ame­ri­cans van morir en l’atac i 1.282 van resul­tar ferits.

La victòria del Japó va ser acla­pa­ra­dora. No només perquè havia cul­mi­nat amb èxit la seva missió, sinó per l’enorme diferència en el balanç de pèrdues d’un bàndol i l’altre, tant pel que fa a pèrdues mate­ri­als com huma­nes. L’exèrcit nipó va per­dre en l’acció 29 avi­ons de com­bat i cinc sub­ma­rins i el nom­bre de morts en com­bat va ser molt infe­rior al dels nord-ame­ri­cans: 65 mili­tars.

Tot i la con­tundència de la der­rota, que va dei­xar l’opinió pública nord-ame­ri­cana esta­bor­nida durant molt de temps, l’impacte estratègic mili­tar de l’atac japonès va ser molt menys deci­siu del que havien pre­vist els arqui­tec­tes de l’acció des de Tòquio.

Casu­al­ment, aquell dia una bona part de la força naval dels Estats Units no era pre­sent al port de Pearl Har­bor i es va sal­var de l’atac. Els japo­ne­sos, a més, no van poder arra­sar totes les infra­es­truc­tu­res de la base mili­tar nord-ame­ri­cana i van dei­xar intac­tes o poc afec­ta­des ins­tal·laci­ons clau com la cen­tral elèctrica, els dipòsits de com­bus­ti­ble i diver­sos edi­fi­cis com les dras­sa­nes, que con­te­nien una quan­ti­tat impor­tant d’arma­ment i d’eines dels ser­veis secrets.

El cop impor­tant, més enllà dels sol­dats que s’hi van dei­xar la vida, va ser el moral. Els Estats Units, un país jove, si més no en com­pa­ració amb les potències euro­pees o el mateix Japó, no havien vis­cut mai una humi­li­ació mili­tar d’aquell cali­bre. De fet, els nord-ame­ri­cans, amb el record de la Pri­mera Guerra Mun­dial prou recent encara, vivien bas­tant al marge d’una guerra que es lliu­rava, bàsica­ment, en ter­ri­tori euro­peu, i en algu­nes zones de l’Àfrica.

L’atac de Pearl Har­bor, però, va cap­gi­rar la història com un mitjó. Els Estats Units van decla­rar la guerra al Japó l’endemà mateix de l’atac i van que­dar invo­lu­crats en la Segona Guerra Mun­dial de manera defi­ni­tiva i irre­vo­ca­ble. El movi­ment de Was­hing­ton va ser repli­cat per Ale­ma­nya i Itàlia, ali­ats del Japó, que van decla­rar la guerra als Estats Units qua­tre dies més tard de la bata­lla.

Tot i el con­sens gene­ral que hi havia ales­ho­res als Estats Units sobre la con­veniència de dur a terme una política inter­na­ci­o­nal aïlla­ci­o­nista, el govern nord-ame­ricà no va tenir gaire feina a convèncer la seva opinió pública de la neces­si­tat d’inter­ve­nir en la guerra.

L’ales­ho­res pre­si­dent, Frank­lin D. Roo­se­velt, va pro­nun­ciar el 8 de desem­bre, l’endemà de l’atac, davant el Congrés dels Estats Units, el cèlebre Dis­curs de la infàmia, amb què va arri­bar a l’ànima dels nord-ame­ri­cans. El lema Recorda Pearl Har­bor es va repe­tir després mol­tes vega­des en les sovin­te­ja­des guer­res en què van par­ti­ci­par els Estats Units després d’aque­lla humi­li­ació històrica.