És una de les imat­ges icòniques de finals del segle XX. El 25 de desem­bre de 1991, a les 19.30 hores, la ban­dera roja amb la falç i el mar­tell s’arri­ava de la cúpula del Krem­lin i, uns minuts després, s’his­sava al seu lloc la ban­dera tri­co­lor de la Fede­ració Russa. Prèvia­ment, Mikhaïl Gor­bat­xov, últim pre­si­dent soviètic i impul­sor de les refor­mes falli­des per obrir i moder­nit­zar l’URSS, lle­gia la seva dimissió davant les càmeres de tele­visió. La Comu­ni­tat Euro­pea reco­neix Rússia com a hereva legítima de l’extin­gida Unió Soviètica.

La renúncia i el canvi de ban­de­res a la plaça Roja cul­mi­na­ven el procés de liqui­dació de l’URSS ini­ciat dis­set dies abans en un parc natu­ral de Bie­lorússia. El 8 de desem­bre d’aquell 1991, els pre­si­dents de les repúbli­ques soviètiques de Rússia, Bie­lorússia i Ucraïna fir­ma­ven el cer­ti­fi­cat de defunció de l’estat creat després de la Revo­lució d’Octu­bre del 2017. Al seu lloc, esta­blien una Comu­ni­tat d’Estats Inde­pen­dents, de la qual for­ma­rien part onze de les anti­gues quinze repúbli­ques soviètiques.

L’enfon­sa­ment de l’URSS, pre­ce­dit per la cai­guda del mur de Berlín i les con­següents revol­tes democràtiques als antics satèl·lits de l’Est, mar­cava també el final de la guerra freda, l’era de con­fron­tació amb els EUA i de la divisió del món en dos blocs ideològics i dues esfe­res d’influència. Des d’Occi­dent es pro­cla­mava el final de la història i se cele­brava el tri­omf de les democràcies libe­rals i el lliure mer­cat sobre el sis­tema comu­nista. Pre­si­dida per Borís Ielt­sin, la nova Rússia empre­nia una tran­sició sal­vatge cap al capi­ta­lisme apli­cant una teràpia de xoc econòmica que enfon­sava en la misèria mas­ses de població men­tre encim­be­llava una nova classe –els oli­gar­ques–, enri­quida amb la pri­va­tit­zació dels béns de la des­a­pa­re­guda URSS. L’etapa de caos i de cor­rupció de Ielt­sin arriba a la seva fi quan nomena un exes­pia com a pri­mer minis­tre, Vladímir Putin, el desem­bre del 1999. El març de l’any següent, el delfí s’ins­tal·la al Krem­lin. Comença la Rússia de Putin.

El nou pre­si­dent ins­tau­rarà un règim auto­ri­tari i silen­ciarà l’opo­sició men­tre governa una eco­no­mia depen­dent dels ingres­sos dels hidro­car­burs i sot­mesa a cri­sis suc­ces­si­ves –l’última, la de la covid–. Inter­vindrà per man­te­nir el domini rus sobre l’espai post­soviètic i tor­nar a Rússia el paper de super­potència mun­dial res­pec­tada i temuda men­tre con­so­lida el seu dis­tan­ci­a­ment amb Occi­dent.

Però, mirant amb retros­pec­tiva, què queda de l’URSS trenta anys després? “Política­ment no en queda res, òbvi­a­ment. Ha mort l’estat i la ide­o­lo­gia tal com s’havia plan­te­jat. Queda nostàlgia en dife­rents for­mes i en dife­rents àmbits de la soci­e­tat”, afirma Fran­cesc Serra, pro­fes­sor de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals de la UAB i del CIDOB. “Ideològica­ment, molt pocs rei­vin­di­quen el règim soviètic, però així i tot hem de tenir en compte que va viure 70 anys i que ha for­mat cul­tu­ral­ment almenys dues o tres gene­ra­ci­ons”. “Des de la soci­e­tat russa s’enyora no només la pàtria a què esta­ven acos­tu­mats; s’enyora sobre­tot la gran­deur d’aque­lla Unió Soviètica que, en la història de Rússia, mai havia estat inter­na­ci­o­nal­ment tan res­pec­tada i inter­na­ment tan cohe­si­o­nada”, hi afe­geix.

És en aquest con­text que cal situar la irrupció de Putin, que ha defi­nit la cai­guda de l’URSS com “la catàstrofe geo­política més gran del segle XX”. “La Rússia de Putin, amb el seu impuls amenaçador, no s’entén sense la humi­li­ació que va repre­sen­tar l’esfon­dra­ment de la Unió Soviètica. De la mateixa manera que l’arri­bada de Hit­ler al poder no s’entén sense la humi­li­ació que va repre­sen­tar per a Ale­ma­nya les repa­ra­ci­ons de guerra impo­sa­des el 1919 pel Trac­tat de Ver­sa­lles [...]. A Putin se li va fer insu­por­ta­ble el final de l’URSS esce­ni­fi­cat com una ren­dició incon­di­ci­o­nal”, escriu el peri­o­dista Lli­bert Ferri al seu lli­bre Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edi­ci­ons de 1984, 2021).

I com ha trans­for­mat Rússia des del Krem­lin? “Li ha donat soli­desa, una certa cohesió econòmica i sobre­tot una cosa que tro­bava molt a fal­tar: orgull naci­o­nal. Hi ha la sen­sació gene­ral que en l’època de Ielt­sin, els anys noranta, el país s’havia venut a tros­sos a l’estran­ger, s’havia obert a la cor­rupció, fins i tot a la violència de les màfies [...]. La idea és que, en arri­bar, Putin ha sabut donar un cop de puny a la taula i posar a rat­lla els oli­gar­ques i els interes­sos estran­gers, eli­mi­nar la cor­rupció i els perills de Txetxènia, els perills de deses­ta­bi­lit­zació i de des­in­te­gració.”

Queda saber ara cap a on camina Rússia. “Rússia és un país com­plex que li agra­da­ria ser nor­mal. I per Rússia ser nor­mal és ser com l’Europa occi­den­tal. Els seus valors són els euro­peus, i camina cap aquí, molt len­ta­ment, fent mol­tes rebe­que­ries, demos­trant que no cedeix perquè és un país molt espe­cial, molt únic. Però és un país d’una gran cul­tura, que aporta moltíssim i que vol bones rela­ci­ons amb els seus veïns, mal­grat moltíssi­mes coses. Aquest sen­ti­ment de “volem ser com vosal­tres” exis­teix i pre­valdrà a mesura que Rússia esta­bi­litzi la seva eco­no­mia –que té seri­o­sos pro­ble­mes– i la seva soci­e­tat”, vati­cina Serra.