Ucraïna com a conflicte nuclear?

El secre­tari gene­ral de l’ONU, António Guter­res, ha fet dis­pa­rar les alar­mes quan ha reco­ne­gut recent­ment que la guerra d’Ucraïna pot deri­var en un con­flicte nuclear. Veus auto­rit­za­des del Pentàgon han difós que el Krem­lin podria recórrer a aquest tipus d’arma­ment si les tro­pes rus­ses no aca­ben de gua­nyar la guerra. I, men­tres­tant, ja fa dies el pre­si­dent Putin va orde­nar posar en alerta màxima l’arse­nal nuclear rus, com a res­posta pre­ven­tiva a una pos­si­ble reacció dels EUA o l’OTAN per la invasió i guerra a Ucraïna.

Tot això no és cap sor­presa. La tra­jectòria mun­dial des del 1945 ha que­dat mar­cada per la hipo­teca nuclear. El pre­si­dent Tru­man va ini­ciar aquesta era amb l’ordre de bom­bar­de­jar les ciu­tats japo­ne­ses d’Hiros­hima i Naga­saki amb una bomba nuclear d’urani i una de plu­toni res­pec­ti­va­ment. Eles EUA van evi­den­ciar així al món la seva capa­ci­tat de dis­po­sar d’aquest nou arma­ment, uti­lit­zar-lo sobre població civil –en el que fins ara ha estat l’únic epi­sodi d’aquesta dimensió– i forçar a regu­lar les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals a par­tir d’aquest. Els EUA con­fi­a­ven ser l’únic dipo­si­tari i ges­tor de l’arma­ment nuclear, però Sta­lin va ser cons­ci­ent de la infe­ri­o­ri­tat i perill que impli­cava no dis­po­sar-ne. L’URSS va desen­vo­lu­par la seva pri­mera bomba nuclear el 1949 i, pocs anys després, els EUA i l’URSS van fabri­car bom­bes ter­mo­nu­cle­ars, molt més des­truc­ti­ves, i, poste­ri­or­ment, de neu­trons. La Gran Bre­ta­nya, França, la República Popu­lar de la Xina o Israel, entre d’altres, també s’hi ana­ren sumant.

De fet, l’arma­ment nuclear va estar a punt de tor­nar a ser uti­lit­zat durant la guerra de Corea de 1950-1953. El gene­ral nord-ame­ricà MacArt­hur ho va plan­te­jar per fre­nar l’avenç comu­nista nord-coreà, però Tru­man ho va deses­ti­mar. La Crisi dels Míssils de Cuba del 1962 va ser un segon esce­nari, tot i que ja no es trac­tava de llançar una bomba nuclear sinó d’uti­lit­zar míssils amb caps nucle­ars i, per extensió, deri­var molt pro­ba­ble­ment en una guerra mun­dial. La reti­rada dels míssils nucle­ars soviètics de Cuba, després de les pres­si­ons i ame­na­ces nord-ame­ri­ca­nes, ho va fre­nar. Però també va mos­trar la urticària que gene­rava a qual­se­vol estat posseïdor d’arma­ment nuclear que se situés aquest tipus d’arma­ment a prop de les seves fron­te­res. Putin ha recu­pe­rat, pre­ci­sa­ment, aquest dar­rer ele­ment com un dels argu­ments de fons per a la guerra d’Ucraïna.

Així doncs, el 2022 comença a apro­par-se a la nebu­losa del 1962, mal­grat que l’OTAN no ha ins­tal·lat míssils nucle­ars a Ucraïna, Rússia no és l’URSS, ni el món està enfron­tat en una com­petència entre una super­potència capi­ta­lista i una de comu­nista. Però la tensió, des­con­fi­an­ces, retrets i ame­na­ces mútues d’aquell 1962, així com un esce­nari bèl·lic com es va viure el 1950-1953, han res­sor­git. L’arse­nal nuclear mun­dial ara, a més a més, està molt més tec­ni­fi­cat, amb una Rússia que dis­posa d’uns 6.500 míssils nucle­ars, els EUA 5.500, la Gran Bre­ta­nya 275 i França 250 apro­xi­ma­da­ment. I tot això en un moment en què l’OTAN –amb els EUA al dar­rere– i Rússia han defi­nit una ani­mad­versió mútua. Si la der­rota del comu­nisme el 1991 va por­tar l’OTAN a res­si­tuar el seu adver­sari en el ter­ro­risme inter­na­ci­o­nal, ara ha sumat Rússia a la llista. Per la seva part, Putin ha iden­ti­fi­cat l’OTAN com aquell Occi­dent que per­ma­nent­ment vol des­truir el seu país. Guter­res ha d’estar molt pre­o­cu­pat.