Política

Els ‘tories’, sense rumb

El Partit Conservador britànic ha d’escollir un nou lideratge enmig d’una greu crisi interna pel ‘Brexit’ i la manera populista de governar de Johnson

La batalla ha començat i ja són sis els diputats que s’han postulat

El Par­tit Con­ser­va­dor britànic està com­ple­ta­ment tren­cat. És ara mateix un par­tit sense rumb i la marxa de Boris John­son ha de repre­sen­tar l’inici de la recerca d’una nova direcció. En els últims anys, amb el Bre­xit i l’arri­bada de John­son al poder el 2019, el par­tit ha virat cap a la dreta, s’ha radi­ca­lit­zat. El sen­tit de tenir John­son era mate­ri­a­lit­zar el Bre­xit fos com fos. Un cop con­su­mat el divorci amb Brus­sel·les, la pre­gunta és: i ara què? El seu man­dat ha estat carac­te­rit­zat per la seva manera popu­lista i per­so­na­lista de pren­dre deci­si­ons. El fet que els con­ser­va­dors vul­guin allar­gar el procés de tran­sició tres mesos demos­tra que no estan pre­pa­rats per al relleu.

No serà fàcil tro­bar una per­sona de con­sens. El nou líder ha d’aglu­ti­nar els votants del nord d’Angla­terra, labo­ris­tes bre­xi­ters obrers que van entre­gar la seva con­fiança a John­son el 2019, els votants del sud, tra­di­ci­o­nal­ment con­ser­va­dors que a les últi­mes locals van votar libe­ral­demòcra­tes, i els votants de Lon­dres, feu labo­rista. El Bre­xit serà un tema impor­tant a les primàries o els pro­pers anys perquè, tot i que ja no hi ha marxa enrere, sí que s’ha de rede­fi­nir la relació amb la UE pel que fa al mer­cat comú i la unió dua­nera després del caos pro­vo­cat a Irlanda del Nord.

Dels can­di­dats que comen­cen a pre­sen­tar-se per suc­ceir John­son. Rishi Sunak, el dimis­si­o­nari minis­tre d’Eco­no­mia que va pro­vo­car el tsu­nami de renúncies que van fer caure John­son, va obrir la cursa suc­cessòria en anun­ciar que feia el pas al davant. Avui ha estat el titu­lar de Trans­port, Grant Shapps, i el nou res­pon­sa­ble d’Eco­no­mia, Nad­him Zahawi, qui s’han postu­lat. També han anun­ciat can­di­da­tura el dipu­tat Tom Tugend­hat; l’advo­cada gene­ral del govern, Sue­lla Bra­ver­man, i el bre­xi­ter Steve Baker, que no tenen opci­ons.

El favo­rit diu no

El gran favo­rit en les enques­tes inter­nes con­ser­va­do­res, el minis­tre de Defensa i exmi­li­tar, Ben Wallace, va dir ahir que no es pre­sen­tarà a les primàries. No serà gens fàcil per als con­ser­va­dors tro­bar un nou líder perquè han de defi­nir el rumb. Cal tenir en compte també que, un cop el nou diri­gent arribi al poder, haurà de con­vo­car elec­ci­ons gene­rals i els con­ser­va­dors s’arris­quen a per­dre la majo­ria abso­luta de vui­tanta dipu­tats acon­se­guida el desem­bre del 2019. El fet que John­son sigui el ter­cer pri­mer minis­tre –tots ells con­ser­va­dors– en sis anys, des del referèndum del Bre­xit, demos­tra l’enorme divisió que hi ha no només dins del Par­tit Con­ser­va­dor sinó també al país. El pri­mer a caure va ser David Came­ron, que va dimi­tir el 24 de juny del 2016, l’endemà de per­dre el referèndum euro­peu que ell mateix va con­vo­car. Tres anys més tard els bre­xi­ters del par­tit es van car­re­gar The­resa May per enlai­rar John­son perquè imple­mentés el Bre­xit.

Dels últims set pri­mers minis­tres des del 1979 –cinc con­ser­va­dors i dos labo­ris­tes–, només el tory John Major i el labo­rista Gor­don Brown van mar­xar de manera natu­ral en per­dre res­pec­ti­va­ment les elec­ci­ons del 1997 i 2010. Els assas­si­nats polítics més traumàtics han estat els dels tres pri­mers minis­tres més influ­ents de les últi­mes dècades. El pri­mer va ser, el 1990, el de la dama de ferro, la indes­truc­ti­ble Mar­ga­ret Thatc­her, que, després d’onze anys al poder els barons del propi par­tit la van apu­nya­lar per l’esquena pel poll tax (l’impost per a rics i pobres) i l’opo­sició a la unió monetària i política.

El segon va ser el del labo­rista Tony Blair, que va gua­nyar les elec­ci­ons del 1997 amb una majo­ria sense pre­ce­dents amb la ter­cera via i va faci­li­tar el procés de pau a Irlanda del Nord, però va des­truir la seva repu­tació amb la guerra d’Iraq i el suport a Bush fill. El seu par­tit el va obli­gar sis anys més tard, el 2007, a entre­gar el relleu al seu segon, Gor­don Brown. El ter­cer és el de John­son. Han cal­gut les dimis­si­ons de cinc minis­tres i sei­xanta càrrecs de govern per fer-lo caure. Enrere deixa el Bre­xit i un par­tit tren­cat i per­dut.

El gest de la secretària d’Educació

El dia que Johnson va dimitir, dijous passat, el primer ministre va fer una reestructuració del seu gabinet per les múltiples dimissions que es van succeir. Va convocar els nous ministres i secretaris d’estat a Downing Street a primera hora de la tarda, abans de fer l’anunci de la seva renúncia. Una multitud va increpar els nous ministres a la porta mentre anaven entrant. Una d’elles es va encarar a la gent, els va ensenyar el dit del mig i els va cridar “riurà bé qui riurà darrer”. Es tracta d’Andrea Jenkyns, secretària d’estat, precisament d’Educació. Aquest mal gest cap a la gent demostra el nivell de crispació polític que hi ha al Regne Unit i també la pèrdua del codi ètic durant els tres anys de Johnson, marcats pels seus intents de canviar el sistema segons li interessava i de fer servir la mentida i la immunitat moral com a pràctiques habituals per a ell i els que l’acompanyen. Precisament la seva manera de ser ha estat la seva sentència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia