Ens trobem als carrers

Fa unes set­ma­nes, a Prada, par­ti­ci­pant com a ponent a la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu a la secció de cata­la­nisme polític –coor­di­nada pel Dr. Joa­quim Colo­mi­nas i Fer­ran-, vaig dir que “cal tan­car el dol”. L’apre­ciat Joan Vall Clara, direc­tor d’El Punt Avui, hi dedi­cava un arti­cle –sem­pre és interes­sant lle­gir-lo, en Joan– mos­trant acord però escep­ti­cisme res­pecte la capa­ci­tat de fer-ho. M’hi rea­firmo: per fer el pròxim pas, per avançar cap a la inde­pendència tot ren­di­bi­lit­zant la força i els èxits de l’octu­bre del 2017, i per sumar-hi l’apre­nen­tatge dels fra­cas­sos, toca superar l’impacte emo­ci­o­nal col·lec­tiu gene­rat per les pèrdues i decep­ci­ons des d’aque­lla tar­dor.

Prou lamen­ta­ci­ons i cul­pa­bi­lit­za­ci­ons, desànim i auto­fla­gel·laci­ons, prou enganys i veri­tats a mit­ges. Cal tan­car aquest període superant-lo per avançar. Parlo de dol, rei­vin­di­cant l’espai per als sen­ti­ments dins l’anàlisi de la història, i sobre­tot l’espai de les per­so­nes que fan la història des de les pla­ces i els car­rers. Per escriure la història de tot­hom. No només la dels líders que impo­sen relat mediàtic i polític.

L’inde­pen­den­tisme popu­lar català ha cres­cut i s’ha enfor­tit des de baix, gràcies a la gent, al poble. Al poder revo­lu­ci­o­nari de l’octu­bre del 2017, s’hi arriba des de lluny i per la impli­cació de cen­te­nars de milers, mili­ons de per­so­nes que posen la seva volun­tat, la seva con­vicció, el seu temps, les seves emo­ci­ons, el seu acti­visme i com­promís al ser­vei d’un propòsit. El dol obert els mesos que van seguir l’1-O és lògic i és com­plex, és popu­lar i és col·lec­tiu. Al poder esta­tal l’interessa que ens que­dem estan­cats en aquest marasme d’auto­com­passió i d’espa­or­di­ment. La por para­litza, deia Vall Clara al seu arti­cle, cert. Però encara més el desis­ti­ment i la pèrdua de con­fiança. L’inde­pen­den­tisme català és del poble, i no es pot mal­ba­ra­tar en mans de les elits econòmiques i polítiques. El mis­satge més des­truc­tiu con­tra l’inde­pen­den­tisme és fer creure que no és asso­li­ble i que toca acon­ten­tar-se amb les molles.

Ho trans­met el govern català nor­ma­lit­zant la situ­ació de blo­queig i repressió que imposa l’Estat, i s’accen­tua des­mo­bi­lit­zant mani­fes­ta­ci­ons de la Diada i no acon­se­guint entesa estratègica.

Després de cinc anys toca reor­ga­nit­zar-se com a poder popu­lar, i con­tra­dir Joan Brossa quan diu que la gent no s’adona del poder que té: ado­nem-nos-en i exer­cim-lo com ja vam saber fer lla­vors. Ara mateix el desànim és una eina de con­trol en mans dels qui ens volen ensor­rats i impo­sen la reti­rada.

Ara mateix tota l’ener­gia popu­lar i mediàtica que es dedica als retrets i a l’auto­com­passió, al desànim i al res­sen­ti­ment que corca, tota és ener­gia que s’escapa i es perd per a l’inde­pen­den­tisme, és ener­gia que apro­fi­ten totes les estruc­tu­res del règim del 78 per enfor­tir la impo­sició de l’uni­o­nisme opres­sor. L’objec­tiu de la repressió de l’Estat és que aquest poble aban­doni les seves aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves, que deixi de llui­tar per cons­truir un futur més just i digne per a tot­hom. Serà una ren­dició impos­si­ble si el poble no l’accepta. De baix a dalt vam fer créixer l’inde­pen­den­tisme, de baix a dalt cal impe­dir que cali l’espe­rit de der­rota, de baix a dalt cal demos­trar que aquest poble no està dis­po­sat a tor­nar a l’auto­no­misme ni a esta­bi­lit­zar l’Estat. Aquesta Diada, com sem­pre, ens tro­ba­rem als car­rers!